Tracem el perfil biogràfic del sindicalista i polític que fou fundador de les seccions locals de la USC i del PSUC, així com del sindicat socialista UGT. Estret col·laborador i home de confiança de Josep Moix, fou el darrer alcalde republicà de Sabadell. Morí a l’exili mexicà als 75 anys d’edat.
Manuel Farràs Baró va néixer a Tremp (Pallars Jussà) el 24 de gener de 1899. Va ser el tercer dels cinc fills del matrimoni format per Pere Farràs i Josepa Baró, tres noies, Lluïsa, Dolors i Assumpció i dos homes Manuel i Antoni. Aquesta família treballadora emigrà a Sabadell quan Manuel tenia només 9 anys.
El noi va començar les seves primeres lletres al col·legi del carrer Llobet i més tard a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Des de molt jove va treballar a la construcció de paleta. Al 1925 entrà a l’empresa tèxtil La Llanera, a la carretera de Castellar del Vallès, on romandrà fins el 1936. Aquí farà molts amics i s’introduirà en el món del sindicalisme i la política. A banda d’això, fou un ciclista aficionat que, abans de la Guerra Civil, participà en la Volta a Catalunya i representà Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi. Manuel Farràs va casar-se amb Mercè Albert Folguera amb qui tingué tres fills: Josep, Ricard i Antoni.
Manel Farràs fou un dels primers militants sabadellencs de la Unió Socialista de Catalunya (USC), fundada el 8 de juliol de 1923, poc mesos abans del cop d’Estat de Primo de Rivera (més info: ‘La dictadura de Primo‘). El nou partit naixia d’una escissió de la Federació Catalana del PSOE dirigida per Rafael Campalans, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i l’escriptor mallorquí Gabriel Alomar. La principal causa de la separació radicà en la discrepància sobre la qüestió nacional catalana i el rebuig del PSOE al dret a l’autodeterminació. La USC cercava l’articulació d’un espai socialdemòcrata i catalanista.
La dictadura de Primo de Rivera i la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya comportaren la pràctica dissolució del partit que es reorganitzà al 1930 amb la caiguda de la dictadura. Als anys de la Segona República, la USC formalitzà una coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) on ostentaren diverses conselleries a la Generalitat. Tanmateix, amb l’esclat de la Guerra Civil, al juliol de 1936, la USC va ser el partit polític que aportà un major nombre de militants a la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Socialisme catalanista
A Sabadell, com indica Andreu Castells, la USC es reorganitzà a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera amb la incorporació d’alguns cenetistes com Ramon Jové Brufau, Josep Jou que s’afiliarà al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) o Joan García Grau. El seu local estava al començament del carrer del Sol. El PSOE tenia la seva seu al cafè de les Delícies que compartia amb la Unió General de Treballadors (UGT). A Sabadell, la UGT va fundar-se poc abans de la proclamació de la Segona República amb la denominació de Unión General del Arte Textil y Anejos on s’incorporà una minoria de ferroviaris. El sindicat, amb uns 75 afiliats, estava dirigit per Manuel Farràs, Pere Payà o Fabregat.
A les eleccions municipals de gener 1934, fou elegit regidor en la coalició formada pel Círcol Republicà Federal (CRF), ERC i USC. El diumenge 7 d’octubre de 1934, quan es va fer palès el fracàs de la insurrecció liderada pel president de la Generalitat, Lluís Companys, tots els regidors abandonaren l’Ajuntament de Sabadell. Josep Moix, líder de la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS) i militant de la USC, manifestà a propòsit d’aquests esdeveniments- que a l’Ajuntament només “quedaren els elements treballadors i un regidor, un sol regidor, de la Unió Socialista, en Farràs. No es va treure ningú, van marxar” (més info: ‘Els fets del 6 d’octubre de 1934‘).
Manuel Farràs, juntament amb Miquel Bertran, Josep Rosas o Jaume Illa, formava part del cercle d’estrets col·laboradors i homes de confiança de Moix que dirigien la FLS i es farien amb el poder a l’esclatar la Guerra Civil.
Efímera alcaldia
Farràs va ser un del militants que fundaren la secció sabadellenca del PSUC i seria el seu darrer secretari general a Sabadell abans de la desfeta. El 17 d’octubre de 1936 es constituí el nou Ajuntament ‘revolucionari’ que substituí al sorgit de les municipals de 1934. Josep Moix fou elegit conseller en cap (alcalde). Manel Farràs assumí la regidoria d’Assistència Ciutadana en representació de la FLS-UGT.
Així mateix fou un dels regidors encarregat, l’agost de 1936, de gestionar la municipalització dels autobusos urbans i dels materials que havien estat confiscats a l’empresa Martí i Domènech a finals de juliol de 1936. També, va dirigir a Sabadell el Programa d’Atenció i Assistència als Refugiats, desenvolupat en plena Guerra Civil a tots els territoris governats per la República (més info: ‘Els refugiats a la Guerra Civil‘). Al darrer equip de govern de Moix, Farràs ostentava les regidories d’Assistència i Sanitat.
El 17 d’agost de 1938 fou investit alcalde de Sabadell, arran de la designació de Josep Moix com ministre de Treball del govern de Juan Negrín. Al seu discurs d’investidura va pronunciar aquestes paraules:
“Heu de tenir present que si els moments passats, han estat difícils, potser més ho seran encara, tal com ha dit el govern, ja que és l’hora de lluitar més que mai i de fer nous sacrificis per obtenir la victòria de la nostra causa”.
Segons el seu biògraf, Ricard Simó, “exercí l’alcaldia amb serenitat, competència i tacte mesurat”. A parer d’Andreu Castells, l’Ajuntament després de la sortida de Moix “ja no va fer res interessant i ni tan sols els responsables signaren cap més acta de la Corporació (…) Tothom s’anava desentenent de les tasques oficials, de manera que el 2 de novembre trobem la darrera acta escrita al llibre corresponent de la Comissió de govern. Sabem que la va presidir l’alcalde, Manuel Farràs Baró, un paleta, però l’acta no està acabada i, per tant, ni signada”. Artur Domingo coincideix en aquesta valoració. Després que la marxa de Moix “la vida política del municipi entrà en declivi. Aquesta apatia política no la podia compensar pas el fet que se celebrés a la ciutat, l’1 d’octubre de 1938, una sessió de les Corts de la República al saló de sessions de la Caixa d’Estalvis” (més info: ‘Les darreres Corts de la Segona República‘).
Hem de tenir present que Farràs arribà a l’alcaldia quan tot s’enfonsava. El 15 d’octubre de 1938 deixava de circular el paper moneda emès per l’Ajuntament. Com escriu Esteve Deu, “la situació era un campi qui pugui i la gent havia de buscar-se la vida mitjançant intercanvis directes”. Les poques empreses que encara funcionaven ho feien per les aportacions en matèries primeres i diners per pagar els salaris de la Generalitat o el Ministerio de Defensa.
D’altra banda, essent alcalde va adreçar un escrit, el 22 d’octubre de 1938, al Negociado de Información de Bajas de la Subsecretaría del Ejército de Tierra, demanant informació sobre la situació de Miquel Carreras de la qual no s’ha trobat resposta.
Manuel Farràs va cedir la vara d’alcalde al seu company i amic, Miquel Bertran Oleart, el 21 de gener de 1939, quan mancaven només sis dies per a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Ho va fer ja que era de la lleva de 1920, li tocava complir amb els seus deures militars i va incorporar-se a un front que s’enfonsava. Bertran va marxar cap a França el 25 de gener. Durant unes hores, fins a les 7 del matí del 26 de gener, l’alcalde va ser l’anarquista Enric Mampel Martí.
Exili a Mèxic
Després de la desfeta, Farràs marxà a l’exili on va estar internat al camp de concentració francès de Bram (Aude). L’any 1940, amb l’ajuda del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE), dirigit per Moix, aconseguí reunir-se amb la seva família, per partir cap a Mèxic. El 19 de juny de 1940 s’embarcaren a Bordeus al vaixell Cuba i després al Saint Domingue, fins amarrar al port mexicà de Coatzacoalcos, el 26 de juliol de 1940.
Durant 34 anys, residí a Ciutat de Mèxic on formà part del Centro Republicano Español. Manuel Farràs morí a la capital asteca d’infart de miocardi el 8 de juliol de 1974. Està enterrat al cementeri dels espanyols on, com indica Ricard Simó, reposen les despulles de molts sabadellencs com Amadeu Aragay, Miquel Bertran o Màrius Vilatobà.
Bibliografia
BERENGUER, Arnau “Manuel Farràs i Baró”. A Història de Sabadell S.XIX-XX
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918.1936, vol IV. Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. vol V, Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
DEU i BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018.
DOMINGO i BARNILS, Artur. La Guerra Civil, 1936-1939 dins La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
ROSAS i VILASECA, Josep. El Ciutadà Desconegut: del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.