Tracem un perfil biogràfic d’una dona compromesa políticament i molt activa en el camp cultural. A la seva joventut milità en els partits marxistes heterodoxos BOC i POUM, i fou fundadora del MSC. També destacà en l’àmbit cultural com escriptora i animadora dels cercles de l’exili català a Veneçuela.
Maria Gispert i Coll va néixer a Sant Vicenç de Castellet (Bages), filla de Salvador Gispert i Emilia Coll treballadors de la indústria tèxtil. De molt petita, juntament amb el seus pares i el seu germà Albert, es traslladà a Sabadell. Va fer els seus primers estudis a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell i posteriorment anà a les classes diürnes de Centre de Dependents del Comerç i Indústria (CADCI) de Barcelona. Acabats els seus estudis va entrar a treballar a la notaria de Rossend Güell i Mariné on començà de mecanògrafa i acaba assolint treballs de màxima responsabilitat. Més tard, fou contractada com administrativa en una important empresa tèxtil de la ciutat.
Com a moltes joves progressistes de l’època va freqüentar el Círcol Republicà Federal (CRF) (més info: ‘Les arrels sabadellenques de Pi i Margall i els orígens del federalisme‘) que disposava d’una penya privada per als joves en una sala independent a la qual s’entrava per una discreta porta. Així mateix va participar en el Centre de Cultura Recreativa d’inspiració espiritista (més info: ‘Orígens i expansió de l’espiritisme‘) i en l’Agrupació Excursionista Terra i Mar. El seu biògraf Ricard Simó Bach, amic company de partit, que la va conèixer en aquells anys, escriu d’ella:
“Era una gran conversadora i li plaïa parlar de llibres i dels seus autors, però sobretot, d’autors clàssics d’entre els que donava preferència als catalans, si bé tenia molt interès en conèixer autors russos, francesos, alemanys, italians…traduïts al català per traductors tan valuosos com Andreu Nin, Joan Oliver, Francesc Trabal, Carles Riba, Josep M. De Sagarra, Joan Alavedra, etc…”
L’any 1930 va incorporar-se al Bloc Obrer i Camperol (BOC), quan acabava de fundar-se, amb Joan Vila, Ramon Arteu, Galileu Molins, Josep Gonfaus, Joan Hutesà, Víctor Colomer, Jaume Viladoms, Magdalena Lladó, Camil Formosa, Josep Guillem, Josep Oltra, Joan Bartomeu, Ricard Simó, Jaume Giralt, Salvador Aymerich, Jaume Santandreu, Josep Vall, Evarist Ribell, Albert Burón o Rogeli March, molts dels quals provinents del CRF. El BOC va ser un partit marxista heterodox format per la fusió del petit Partit Comunista Català (PCC) i sobretot de la Federació Comunista Catalanobalear, que va escindir-se del PCE, dirigit per Joaquim Maurín i Jordi Arquer.
A Sabadell, en principi, els militants del BOC es reunien al CRF. A l‘abril de 1931 disposaven de seu pròpia al carrer de la Creu i a l’octubre es traslladaren al carrer La Salut, número 2. Per aquestes dates el BOC tenia la ciutat 77 militants i la seva influència sindical es centrava en metal·lúrgia, tèxtil i construcció, on tenien més força. A les municipals del 12 d’abril presentaren candidatura a Sabadell, sense obtenir representació municipal doncs només obtingueren 313 vots. Els seus resultats electorals milloraren lleugerament a les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932 amb 497 vots i a les generals espanyoles del 19 de novembre on es presentaren en coalició amb el PSOE, sota la denominació de Front Obrer, i tragueren 722 vots. A les municipals del 14 de gener de 1934 obtingueren 508 vots, sense assolir representació al Consistori.
El 1935 el BOC es fusionà amb Izquierda Comunista de España (ICE) d’Andreu Nin per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), on també ingressà Gispert. Al partit hi militaven tota una munió de dones compromeses com ara la seva amiga Magda Lladó, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Josepa Mañosa, Mercè March, Rosa Mañelic, Maruja Rus o Brigada Jover que va contraure matrimoni amb el seu germà Albert.
Gispert va desenvolupar una intensa activitat política com brillant conferenciant i oradora al costat de rellevants figures del seu partit com Nin, Maurín i Arquer. Així mateix va col·laborar en diverses publicacions com ara Diari de Sabadell, El Poble, La Humanitat, La Batalla, òrgan del POUM, i del setmanari L’Impuls, editat per la secció local del partit del que seria la seva directora. Així mateix va participar en diverses comissions de cultura de l’ajuntament de Sabadell als anys de la Segona República.
A l’abril de 1932, juntament amb Fidela Renom i Magda Lladó va fundar el Cos d’Infermeres Laiques. Aquesta iniciativa va partir de la Lliga Laica Femenina, fundada per Fidela Renom, Magda Lladó i Anna Alavedra. Segons el testimoni de Lladó:
“Es tractava de constituir un cos d’infermeres laiques per tenir cura dels obrers malats sense recursos o amb recursos molt limitats (…) ajudada per una amiga i correligionària, la Maria Gispert, i secundada amb els suports materials de tota mena. Amb entusiasme. entre totes van tirar endavant. Van venir uns metges a donar-nos els ensenyaments i explicacions del curs intensiu, i la Maria Gispert i jo vam prendre notes en taquigrafia i vam fer còpies a màquina per totes les que seguirem el curs. En sortiren cinc infermeres ben capacitades, un grup de mares obreres que seguiren un curset de puericultura i algunes joves que ens capacitàrem en primers auxilis per poder assistir els nostres companys quan rebessin a les manifestacions”.
A l’esclatar la Guerra Civil, va presidir el Sindicat d’Empleats i Tècnics, fundat el 31 de juliol de 1936, amb seu al Centre Industrial de la Rambla i que, en principi, estava dirigit per militants del POUM com Josep Oltra o Jaume Massagué, encara que després seria controlat pel PSUC. També, fins el Fets de Maig de 1937, que comportaren la liquidació del POUM, va tenir una actuació destacada a l’Ajuntament i a la direcció local del partit, encara que sembla ser que, a diferència d’altres companys del POUM, no va ser perseguida pel PSUC.
Presó i exili a Veneçuela
Acabada la Guerra Civil, fou denunciada per “gent d’ordre” i condemnada a 30 anys de presó dels quals només va complir set. Al sortir de la presó va exiliar-se a Caracas el 1946 on romandrà fins a la seva mort.
A la capital de Veneçuela hi havia molt exiliats sabadellencs i catalans, entre ells Pau Vila i la seva família. Maria Gispert s’incorporà al Centre Català de Caracas on dirigí els seu butlletí Senyera on va escriure nombrosos articles i fou directora del seu Patronat Terra Ferma. També va obrir la llibreria Mirador, punt de trobada del molts exiliats catalans. A Caracas va conèixer a l’exiliat sabadellenc Josep Maria Filella Pardell amb qui es va casar. Com molts militants del POUM, com ara Josep Pallach, Josep Rovira, Jordi Arquer o Jaume Viladoms va participar en la fundació el 1945 a l’exili del Moviment Socialista de Catalunya (MSC).
Així mateix, va ser una de les ànimes del programa radiofònic L’Hora Catalana adreçat als exiliats catalans a Amèrica Llatina, que va iniciar les seves emissions el 1945. Maria Gispert s’incorpora el 1954, juntament amb Antoni Tricàs, antic militant de la CNT i Josep Silvestre, de la Joventut Socialista Unificada (JSU) de Catalunya. L’any 1962 va abandonar el programa després d’una llarga malaltia.
El 1964 va reincorporar-se a la ràdio breument ja que la tornà a deixar el 1965 per preparar els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili que el 1966 es celebraren a Caracas. Gispert fou nomenada secretària del Mantenidor dels mateixos el doctor Carles Pi i Sunyer i va tornar a ser-ho el 1975, malgrat estar greument malalta, de Pau Vila, amb qui l’unia un gran amistat. Justament, abans d’aquests Jocs Florals, que es celebraren a l’octubre de 1975, va tornar a Sabadell per a visitar i fet acomiadar-se dels seus familiars Gispert-Jover i Verdú-Cirera, així com els seus amics i companys de joventut Antoni Sala, Rafel López, Josep Vall, els germans Simó, Joan Sala o Josep Guillem. Gispert va morir el 23 de gener de 1976 a Caracas. Al seu enterrament assistirien no només els membres del Centre Català, sinó molts representants del món cultural veneçolà.
Gispert, que sempre havia tingut inquietuds literàries, participà en el Primer Concurs Femení de Poesia, organitzat per la revista La Dona Catalana, el seu poema va ser seleccionat per ser publicat al recull Llibre d’Or de la Poesia Catalana, publicat el 1930. A l’exili va escriure dues novel·les, Quan es desperten els sentits, publicada a Touluose el 1945 per Edicions Proa, per la que va guanyar els Jocs Florals de 1953, i Ombres i Llums, publicada a Caracas en 1960, per Terra Ferma.
L’any 1986, a petició dels seus companys i amics, l’ajuntament de Sabadell li va dedicar la Ronda que porta el seu nom, esmentant-la com escriptora i sociòloga.
Bibliografia
BONAMUSA, Francesc. El Bloc Obrer i Camperol: Els primers anys (1930-1932). Ed Curial, Barcelona, 1974.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República, 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
GARCíA-RIPOLL DURAN, Martí i NIQUI ESPINOSA, Cinto. La ràdio en català a l’estranger. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2007.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
SIMÓ i BACH, Ricard. Dones sabadellenques dignes de recordar, Agulló Costa, Sabadell, 1988.