Ressenyem les circumstàncies que envoltaren la caiguda de Marcet, que el decidiren a dictar les seves memòries. Una obra on intenta justificar la seva trajectòria política i que va tenir alguns problemes amb la censura. Malgrat tot, Mi ciudad y yo resulta imprescindible per conèixer el Sabadell de la primera postguerra.
A començaments de novembre de 1963 van publicar-se les memòries de Josep Maria Marcet Coll, Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia. 1940-1960, acuradament editades per Talleres Gráficos Duplex de Barcelona. Un volum de 452 pàgines que va veure la llum sis mesos després de la seva mort, el 5 d’abril de 1963, de la que ara es compleixen 61 anys.
Marcet, que durant dues dècades havia ostentat l’alcaldia de Sabadell, havia estat cessat tres anys abans pel governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, militar de carrera, nomenat en el càrrec arran de la vaga de tramvies del 1951, i amb qui mai va tenir una bona relació.
En la caiguda de Marcet van intervenir diversos factors. El Plan de Estabilización (1959) va significar un punt d’inflexió en la història de la dictadura franquista. S’abandonà la política d’autarquia sostinguda des de la Falange i s’apostà per desenvolupar l’economia mitjançant els Planes de Desarrollo i adequar l’economia del país als mercats capitalistes internacionals donant tota mena de facilitats a l’entrada de capitals estrangers. El canvi econòmic va ser comandat pel català Laurano López Rodó, de l’Opus Dei, amb el suport polític de l’almirall Carrero Blanco, mà dreta del Caudillo.
Marcet pertanyia a la família falangista del règim, de manera que la seva substitució a l’alcaldia pel fabricant catòlic Antoni Llonch Gambús entrava dintre de la renovació del personal polític que estava entomant el règim.
L’entrevista final amb el governador civil
A les seves memòries, Marcet atribueix la seva destitució a les pressions dels majoristes del Mercat del Born de Barcelona arran de l’anomenada Operación Marcet endegada l’agost de 1959 amb l’objectiu, mitjançant mesures liberalitzadores, d’abaratir els preus dels queviures i que va tenir un gran ressò mediàtic a Espanya. Així escriu a les memòries:
“En la segunda quincena del mes de marzo de aquel año (1960), el gobernador civil me citó en su despacho del Gobierno Civil y, tras muchos halagos y elogios encomiásticos me indicó haber recibido de Madrid la orden de relevarme de mi cargo, es decir, de mi ingreso político en el Valle de los Caídos. Dadas las noticias que yo tenía, esto no me cogió ni mucho menos de sorpresa. Era una situación que presentía hacía muchos días; de hecho, desde que la célebre ‘Operación Marcet’, al causar tan formidable impacto, pisando altos callos, me hizo ver con claro realismo que mi ‘muerte política’ estaba sellada a plazo más o menos corto, decretada por quienes no podían tolerar que un modesto alcalde de una modesta ciudad española hubiera puesto en evidencia la inoperancia de ciertos organismos y la pasividad culpable de determinadas autoridades”.
Marcet va demanar a Acedo Colunga que li exposés els motius de la seva destitució i si havia fet alguna cosa que hagués pogut molestar la superioritat. El governador civil va contestar-li que no havia cap queixa contra seva, “muy al contrario, me reconocían los indiscutibles méritos que había contraído en los veinte años de desempeño de la Alcaldía de Sabadell, pero que la Superioridad tenía el criterio de relevar a las autoridades que llevaran muchos años de ejercicio del cargo”. Davant el fet consumat, Marcet va “suplicar” al seu superior que ajornés el relleu fins la programada visita de Franco a Catalunya, després de la qual presentaria la dimissió. Així s’esvairia que “el hecho pudiera relacionarse con una posible discrepancia de tipo político.” Acedo Colunga va accedir a la petició i li preguntà per la persona més adequada per substituir-lo en el càrrec. “Sin titubeos, le dije que juzgaba a don Antonio Llonch Gambús, entonces mi primer teniente de alcalde, como el hombre que mejor reunía las condiciones necesarias”.
El governador civil no va complir amb la seva paraula. Marcet va ser convocat sobtadament, sense avís previ. per Acedo Colunga, el 29 de abril 1960, a l’Ajuntament de Sabadell per ser substituït per Llonch. “Toda esa aparatosa ceremonia con aire de episodio precipitado para comedia de teatro de bolsillo, me demostró cabalmente que había un interés extraordinario en precipitar mi cese sin esperar la visita del Caudillo a Barcelona, por cuanto se temía que si Franco me recibía en audiencia -como así fue después- no pudiera rematarse el plan tan cuidadosamente tramado”.
La darrera audiència amb Franco
A les darreres pàgines de les seves memòries pot llegir-se un detallat relat de la seva entrevista amb Franco de mitja hora de duració que va tenir lloc al Palau de Pedrables el 12 de maig de 1960 i que va ser la darrera si no anem errats.
“Acudió a recibirme con expresiva sonrisa; me tendió la mano. Los dos nos sentamos delante de la mesa de su despacho, frente a frente, muy cerca”. Marcet li traslladà el seu malestar pel “procedimiento poco correcto y las intrigas que había habido en este relevo”, després de vint anys de servei al règim. Franco li manifestà que no en sabia res, que li va sorprendre molt la notícia del seu cessament i afegí: “Usted continúa siendo mi alcalde”.
Acte seguit Marcet li exposà “sin ambages ni medias tintes las causas que a mi juicio, habían provocado mi cese y el procedimiento tortuoso para llevarlo a cabo”. Aquestes raons foren escoltades pel dictador amb gran atenció i fer sense comentaris. Franco va canviar de tema i li preguntà com anava la seva empresa tèxtil. Marcet aprofità per explicar-li les dificultats que entorpien el desenvolupament del sector tèxtil-llaner. Abans de marxar li va demanar que posés en llibertat quatre presos polítics sabadellencs, empresonats des de feia un any i traslladats a Madrid sense que haguessin estat jutjats, petició que Franco va acollir positivament. Acabada l’entrevista, “el Caudillo me acompañó personalmente hasta la puerta. Al volver a estrechar su mano me repitió con gran afecto: ‘Marcet, usted siempre será mi alcalde de Sabadell”.
Problemes amb la censura
Apartat del poder, Marcet encarregà, segons afirmen Andreu Castells i Martí Marín, a José María Cabeza Torras (1924-1976) la redacció de les seves memòries on justificava la seva trajectòria política. Als anys finals de la seva vida, entre 1961 i 1962, va dedicar-se a dictar-les i repassar-les.
Cabeza era un jove falangista format als anys 40 al Frente de Juventudes. Estudià periodisme a Madrid amb una beca de la Falange. Va ser cap de redacció de diari Sabadell i de la Oficina de Información Municipal. També s’encarregava de la secció Diálogos con el Alcalde que signava Marcet des del 1952, transmesos per Ràdio Sabadell EAJ-20 i publicats l’endemà a Sabadell. Després de la caiguda de Marcet, escriu Castells, “va anar deambulant amb l’alcalde Llonch per l’Ajuntament, però sigui que l’alcalde Burrull no li satisfeien els periodistes, la tasca de Cabeza anirà desapareixent de l’activitat pública”.
Cabeza pertanyia a la segona generació de falangistes, que Castells anomena “fills del règim”, tots ells formats al Frente de Juventudes. Sota la protecció de Marcet escalaren posicions al partit únic i a l’administració municipal, com Josep Burrull, futur alcalde, Joan Masabeu Ripoll, cap de delegació de cultura de l’Ajuntament i membre de la Guardia de Franco, Joan Agustí Casas Fitó, director de Sinceridad, portaveu de la Guardia de Franco. Joan Macià Mercader, secretari local de Prensa, Propaganda y Radio del Movimiento i membre de l’Opus Dei, que se inicià en el periodisme professional de la mà de Palau Blancher, director de Sabadell des de 1952 que també havia donat entrada a Cabeza.
Com ha investigat Josep Maria Benaul, l’important editorial Planeta va oferir-se per publicar les memòries de Marcet, s’ignora si a petició de l’autor o a proposta de l’editorial. En qualsevol cas, Planeta va presentar l’original mecanografiat a la censura prèvia del Ministerio de Información y Turismo el 27 d’agost de 1962. El censor va respondre amb una rapidesa desacostumada el 7 de setembre del mateix any amb un informe on imposava supressions de paràgrafs a set pàgines del llibre.
Primer, tres paràgrafs molt crítics amb les Corts franquistes de les que Marcet fou procurador entre 1942 i 1948 on escrivia que es limitaven a ratificar les lleis presentades pel govern on la majoria de procuradors passaven l’estona al bar “en medio de efusivos abrazos se pedían cargos, adjudicaciones de automóviles y se recomendaban nombramientos con fuertes saludos y palmadas en la espalda.” Unes crítiques que fa extensives a la Diputació de Barcelona i que li mena a una reflexió de caràcter més general sobre el destí dels càrrecs públics a la dictadura, suprimida pel censor: “En un régimen como el establecido en España el que ocupa una responsabilidad política, al cesar en el mismo, queda fuera de juego en el olvido total y completo, así como si muriera, pues al no existir partidos políticos organizados donde volver a empezar y poder continuar la lucha, no le queda otra solución que el ostracismo y la soledad.”
Així mateix és censurat un paràgraf sencer i una línia d’un altre dedicat a la seva posició tolerant sobre les esglésies protestants de Sabadell. També, foren eliminats tres paràgrafs relatius a la política comunicativa del règim en el capítol dedicat a la Operación Marcet on criticava com s’exageraven certes notícies sense interès i es silenciaven d’altres més importants de les quals la gent s’assabentava per altres canals, cosa que feia molt mal al règim. Per exemple, les relatives al suïcidi del torero Juan Belmonte, que havien estat la riota de la premsa internacional. Tanmateix, el censor no tocava ni una coma de les pàgines dedicades a l’informe summament crític que Marcet presentà a Franco al 1957 sobre els greus errors que estava cometent la dictadura a Catalunya.
L’editorial va remetre al Ministeri les galerades amb els supressions indicades per la censura el 4 d’abril, el dia abans de la mort sobtada de Marcet i l’11 d’abril autoritzava la seva publicació. Sembla ser, com creu Benaul, que l’impacte de la seva mort va portar José Manuel Lara, propietari de Planeta, a demanar de manera “intemperant” els drets d’edició de l’obra. La família s’hi va negar i va publicar-la pel seu compte a Duplex. A inicis de novembre Sabadell va inserir tres anuncis sobre la futura publicació del llibre i un quart més gran informant que ja estava disponible a les llibreries amb passatges de l’obra i foto de Marcet. També La Vanguardia, de manera més breu, se’n va fer ressò.
Cap a finals de novembre, el Ministerio de la Gobernación va trametre al Ministerio de Información y Turismo un exemplar del llibre amb 45 pàgines marcades per tal que fossin censurades. Entre elles, tot el capítol dedicat a l’informe sobre Catalunya del 1957 estava guixat. O les crítiques a Acedo Colunga. Els passatges guixats en vermell anaven precedits per la següent nota: “Ha producido en Barcelona gran perplejidad en amplios sectores, el que fuera autorizada la publicación del libro titulado Mi ciudad y yo, en el que aparece como autor, D. José Maria Marcet Coll, que fue 20 años Alcalde de Sabadell”. A parer de Benaul, hauria estat l’aleshores governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire, de l’ala dura del règim, qui hauria tramitat aquestes queixes.
Tanmateix, l’última paraula la tenia Carlos Robles Piquer, director general d’Informació, del que depenia la censura, i cunyat del ministre de Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne, partidaris d’una major permissivitat en matèria informativa que es plasmaria en la Llei de Premsa de 1966 que eliminava la censura prèvia, això sí, mantenint un estret control i un dur règim sancionadors pels que es passessin de la ratlla. Robles desestimà la sol·licitud i encarregà “hacer un breve informe que defienda el libro por lo que tiene de positivo, es decir, de elogio al Régimen que hubiera perdido valor si el libro no tuviese elementos negativos. Por otra parte, no parece dudosa la lealtad política de una persona que fue Alcalde de una ciudad catalana durante veinte años.”
Les memòries de l’alcalde Marcet continuen sent, amb les pertinents distàncies crítiques, una obra imprescindible per conèixer el Sabadell de la primera postguerra. També per saber com funcionaven les estructures de poder a Espanya en la dictadura franquista.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria. Més Marcet! L’alcalde i la repressió de postguerra, 2017. https://www.isabadell.cat/memoria/marcet-el-franquista-poliedric/
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976) vol VI Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MARÍN i CORBERA, Martí. Premsa i poder en el Sabadell de la postguerra, 1939-1942. Arraona, revista d’història, n.13, tardor 1993.
Foto de portada: Marcet, amb l’alcalde de Terrassa, Clapés.