Resseguim les vicissituds dels Parcerisa que arribaven a Sabadell a la dècada del 1920 i es feren amb el monopoli dels cines de la ciutat fins a meitat de la dècada dels 1950. Una història que ens permet aproximar-nos a l’evolució del cinema a la ciutat,; també, com funcionava el negoci dels exhibidors cinematogràfics.
A Sabadell, al final de la Primera Guerra Mundial (1918), havien desaparegut les petites sales adaptades per a les projeccions cinematogràfiques a favor de quatre grans cinemes: Euterpe, Imperial, Campos de Recreo i Cervantes. Al 1919, s’afegia el Principal, el teatre més antic de la ciutat, construït al 1839, que es va reformar com a sala de cine de la mà del tàndem format pels sabadellencs Carles Reixach i Antoni Fuster sense descuidar les funcions de teatre i les varietats.
L’any 1920 va aterrar a Sabadell Tomàs Parcerisa Pujaló, empresari barceloní que esdevindria el propietari del monopoli de l’exhibició cinematogràfica a la ciutat. Parcerisa arrendà el teatre Cervantes, ubicat a l’actual avinguda 11 de setembre, cantonada carrer Sant Maties. Amb una capacitat per 1.343 espectadors, va ser inaugurat el 16 de juny de 1878 quan els terrenys on es construí encara pertanyien al terme municipal de Sant Pere de Terrassa.
Primer va prendre la llarga denominació de Campos de Recreo de Cervantes de la Creu Alta, que es quedar en Cervantes, però que mostrava la seva vinculació amb els Campos de Recreo del final de la Rambla, inaugurat al 1867. De fet, Els dos Campos –de la Creu Alta i Rambla– feien una programació sovint conjunta, sobretot els mesos d’estiu, quan el Principal i els teatres de Barcelona tancaven. El Cervantes era un teatre de dos pisos de llotges i un escenari ben gran, on s’havia arribat a fer temporades d’òpera.
Justament, aprofitant la partició del terme municipal de Sant Pere de Terrassa entre les cocapitals del Vallès, al 1904, Marçal Ballús, l’introductor del cinema a la ciutat va arrendar el Cervantes. El 6 de desembre de 1901 havia instal·lat, amb notable èxit, una barraca fixa a l’actual plaça del Dr. Robert, però que es cremà en un incendi. Animat per aquest precedent va decidir combinar les funcions del teatre amb les projeccions cinematogràfiques (més info: ‘Els inicis del cinema a Sabadell‘).
Al fer-se càrrec del Cervantes, al 1921, Parcerisa el va reformar per dedicar-lo exclusivament a cinema. L’any 1924 arrendava l’Euterpe. Un teatre ubicat a l’inici de la Rambla, inaugurat l’agost de 1893. En opinió de Josep Torrella i Albert Beorlegui, “el local més distingit i selecte, tant que teatre com de cinema” de la ciutat.
Parcerisa va endegar el sistema de projectar la mateixa pel·lícula en més d’una sala el mateix dia; dues en aquest cas (Cervantes i Euterpe). Per abaratir costos, es llogava una còpia, s’invertia l’ordre de l’hora de la projecció i la pel·lícula era transportada a l’altra sala, primer per un ciclista i després per un motorista. També, introduí l’anomenada “sessió continua”; és a dir, repetir el programa, normalment un film principal i altre de reposició durant tota la tarda i les nits dels festius sense parar. S’ha de tenir en compte que llavors, els dies laborables no hi havia cine a les tardes, ni tant sols la del dissabte, ni les nits dels dilluns i divendres.
A la temporada 1928/29, Parcerisa amplià la seva xarxa al fer-se el control de la sala dels Campos al final de la Rambla.
Parcerisa va acabar la dècada dels 20 disposant de tres cinemes ubicats estratègicament al llarg de l’eix central: el Cervantes al nord, Euterpe al centre i els Campos al sud [de la Rambla].
L’adquisició de l’Imperial
A l’iniciar-se la dècada de 1930, quan començava a expandir-se el cinema sonor, només el Gran Saló Imperial, li feia la competència. La primera pel·lícula sonora, Ombres Blanques, s’estrenà a l’Imperial el 23 i 24 de novembre de 1929. L’empresa de Parcerisa va afanyar-se i va instal·lar els equips sonors als seus tres cinemes, que començaren a funcionar simultàniament el 18 d’octubre de 1930.
El Saló Imperial, amb una capacitat per a 2.000 espectadors, fou inaugurat el 24 de setembre de 1911. Llavors era l’únic edifici que havia estat dissenyat específicament com a sala de cinema per l’arquitecte modernista Jeroni Martorell. Entre 1921 i 1925, va romandre tancat arran de les desavinences entre el propietari, Enric Turull Comadran, i els seus anteriors arrendataris. El dia de Nadal de 1925 reobrí les portes de la mà de la distribuïdora barcelonina Vilaseca y Ledesma SA amb un gran èxit al projectar les grans produccions de la Metro-Goldwin-Mayer con ara Ben-Hur (1928). A l’estadística del nombre d’espectadors realitzada al 1927 per l’Ajuntament de Sabadell amb finalitats fiscals, L’Imperial -amb 1.632 localitats- havia tingut 169.200 espectadors l’any, seguit per l’Euterpe amb 1.773 localitats i 127.909 espectadors.
El juny de 1928, Vilaseca y Ledesma SA constituïren amb d’altres exhibidors l’empresa Cinematográfica Nacional Española SA (Cinaes). A la Festa Major de 1930 estrenaren la superproducció de la Metro, Broadway Melody, com s’anunciava a la publicitat una pel·lícula “cantada, parlava, ballada”. La cadena Cinaes, que arribà a regentar més de 40 cinemes a Espanya, va entrar en crisi al 1933. Parcerisa aprofità l’ocasió. El 24 de juliol de 1933 signava el contracte d’arrendament de l’Imperial per cinc anys amb Dolors Turull, filla i hereva d’Enric Turull, per 24.000 pessetes anuals. Paral·lelament, Cinaes li traspassava per 40.000 pessetes les instal·lacions i el mobiliari de la sala, com constava al detallat inventari redactat a l’efecte.
Amb aquesta operació la xarxa de Parcerisa constava de quatre sales i pràcticament del monopoli de l’exhibició cinematogràfica a la ciutat, llevat del Principal. A parer de Torrella i Beorlegui, això no inquietava al “prepotent Parcerisa”. El Principal passava encara pel·lícules mudes i poc conegudes, en realitat feia el negoci amb els espectacles de varietats cada cop més agosarats. Tanmateix, el 2 de desembre de 1933, amb tres anys de retard, va estrenar l’equip sonor amb el film francès Viaje de novios.
La consolidació del monopoli
L’esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, desfermà la revolució social. El 3 d’agost el Full Oficial, única publicació local permesa, informava de l’acord del Comitè d’Enllaç del Front Popular i les Organitzacions Obreres per fer-se càrrec de l’explotació dels espectacles públics. Aquesta mesura afectava als quatre cinemes de Parcerisa. El 26 juliol de 1936, el regidor de Cultura d’ERC, Salvador Sarrà i Serravinyals, s’havia incautat d’una sèrie d’edificis civils com la casa Duran, la casa Ponsà o l’Ateneu i el Principal. Primer, aquestes sales foren gestionades pels treballadors en règim de col·lectivització. Posteriorment, a finals de 1936, i malgrat la resistència de la CNT, les sales d’espectacles foren municipalitzades. No podem entrar aquí en la història del cinema a la ciutat durant els anys de la Guerra Civil. El tractarem en una altra entrega d’aquesta secció.
L’entrada a la ciutat de les tropes franquistes, el 27 de gener de 1939, comportà que totes les empreses col·lectivitzades, municipalitzades o nacionalitzades tornessin als seus anteriors propietaris. Parcerisa recuperà els seus quatre cinemes, que ben aviat tornaren a funcionar. I Antoni Fuster va reprendre l’explotació del Principal.
Així doncs, semblava que el monopoli de Parcerisa estava assegurat. Tanmateix, el 1940, va irrompre el jove empresari del transport i cinèfil Llorenç Llobet Gràcia, promotor de la secció amateur i cofundador de l’associació Amics del Cinema, fundada el gener de 1936 i reconvertida en Amigos del Cine el juny de 1942. Llobet Gràcia va arrendar el petit Teatre Esbarjo, al carrer Les Planes, que ara s’anomenava Cine Alcázar. Va tenir la sort de firmar un contracte amb la Metro per la temporada 1940/41 arran de les desavinences entre la productora i Parcerisa, això va donar una gran empenta al nou cine.
Al mateix temps, Llobet Gràcia, amb altres socis, gestionava la compra del local ubicat al número 141 de la Rambla per construir un nou cinema. Amb aquest objectiu es constituí la firma García y Compañía SL, Empresa Cine Rambla que el 1941 signà un contracte d’arrendament per 25 anys amb el seu propietari Vicente Lope Onde, advocat i veí de Saragossa. Acabat el contracte, l’edifici i el terreny revertirien al propietari. L’accionista majoritari era el fabricant tèxtil Lluís Romeu Fatjó i el cognom de García corresponia al soci minoritari. A més, Llobet Gràcia va comptar amb el suport econòmic del seu amic fabricant Antoni Capella.
El nou cinema Rambla s’inaugurà a la Festa Major de 1943 i comptà amb la presència del governador civil i cap provincial del Movimiento, Correa Véglison, i de l’alcalde Jose Mª Marcet. Sense llotges o galeries laterals, era d’estructura rectangular amb una platea amb 900 butaques, amb 100 butaques més de preferent i 400 de general. El cinema Rambla disposava d’escenari i camerinos per fer teatre, calefacció per aire i els més moderns equips sonors. Llobet Gràcia aspirava a muntar la seva pròpia xarxa i estava en converses per arrendar el Cervantes i els Campos. A parer de Torrella i Beorlegui, “infravalorant la força d’en Parcerisa”.
Per aquests anys, Joan Parcerisa Juvé, fill de Tomàs, començava a assumir la direcció de l’empresa al costat del seu pare, en especial en l’explotació de l’Euterpe. A diferència del seu pare, que sempre va residir a Barcelona, Joan es casà amb la filla d’Enric Tarragó i s’instal·là a Sabadell. El jove Parcerisa va proposar-se fer de l’Euterpe un dels millors cines del país. Així instal·là una nova pantalla ultralluminosa alemanya, calefacció per aire i butaques entapissades.
Una sèrie de circumstancia menaren a que el cine Rambla acabés en mans dels Parcerisa. Llobet Gràcia i els seus socis -potser per manca d’experiència en el sector- van cometre l’error de posar en mans dels Parcerisa la contractació del lloguer dels films i de fet el seu programa era el mateix que el del Cervantes. Mentrestant, Parcerisa negociava sotamà la subrogació del contracte amb Vicente Lope, propietari dels terrenys.
“La iniciativa que havia nascut amb l’ambició d’erigir-se en gran competidora i desmantelladora del monopoli Parcerisa, acaba ampliant-lo”, observen Torrella i Beorlegui.
A l’octubre de 1947, quan havien passat sis anys del contracte amb una duració prevista de 25, Vicente Lope, exigí per via judicial l’extinció del contracte i que l’empresa de Llobet-Gràcia deixés lliure el local. El plet va encetar una enconada batalla jurídica que es perllongà durant anys i que al final es va resoldre en favor del propietari.
En qualsevol cas, amb l’adquisició del Rambla, els Parcerisa posseïen els cinc cinemes de la ciutat. Euterpe combinava programa amb l’Imperial i el Rambla amb Cervantes, Alcázar funcionava de manera intermitent amb pel·lícules de reposició. Els Campos projectava reposicions o les pel·lícules de la setmana anterior dels altres cinemes del grup. Les estrenes de més importància es reservaven per l’Euterpe i l’Imperial. Des de la temporada 1943/44 s’entrenaren títols mítics com Recuerda, ¡Qué bello es vivir! El tesoro de Sierra Madre, Cayo Largo o Casablanca (1946). El Principal, regit per Antoni Fuster, era l’única sala que resistia al monopoli dels Parcerisa, però encara que ubicat al Centre funcionava com un cinema de barriada.
Llavors les sessions consistien en dos llargmetratges, un principal i l’altre de farciment precedit per un curt de dibuixos animats o un petit documental. A la mitja part es passava obligatòriament el No-do, de propaganda franquista.
Els cines de barriada
A l’iniciar-se la dècada del 1950, Sabadell havia doblat la població des de la Guerra Civil i comptava 100.000 habitants. Sense televisió, el cinema era la principal activitat d’esbarjo i les tardes dels festius les sales solien estar plenes. Llavors hi havia sis cinemes, els cinc controlats pels Parcerisa, i el Principal.
Tanmateix, en aquesta dècada es produeix el fenomen de la proliferació dels cinemes de barriada. El primer d’ells va instal·lar-se a la masia de Ca n’Oriac, amb el nom de California, era un local d’estiu que va desaparèixer al 1956. Al 1952, també als estius, començaren a projectar-se pel·lícules al cinema Avenida, ubicat al carrer Andorra cantonada Roselló de Ca n’Oriac. El seu creador, Nicolás Pérez, va arribar a Sabadell el 1942, va comprar un terreny on va fer-se una casa i a l’espai que li va quedar lliure al costat va muntar un local per fer balls i espectacles de varietats. Posteriorment, va cobrir el solar i va construir una sala de cine amb 964 butaques.
El 1954 s’inaugurà el cine Rio, al n. 336 de l’Avinguda de Barberà (llavors de Primo de Rivera), en el garatge del domicili de Ramon Freixes i que es mantingué fins a finals dels 60. Al 1959, coincidint amb l’annexió de la Creu de Barberà, Sebastià Ramís instal·là el cinema Rio del Oro en una antiga sala de ball i que va plegar al 1984.
D’altra banda, el 3 de juliol de 1956, s’inaugurà el cinema Actualidades, ubicat a la Rambla cantonada Les Planes. Es tractava d’una aposta de Francesc Serra Clerch, un cinèfil que abans de la Guerra Civil havia muntat una petita xarxa d’exhibició a diverses poblacions del Vallès i que després de la conflagració va ampliar a indrets tant distants com Castellar de n’Hug o Barcelona i alguns centres parroquials com el de Sant Salvador a Sabadell.
Serra s’havia fet una petita sala de projeccions pel seu ús privat, en els baixos al costat de la botiga de roba de la seva família. Finalment, decidí tancar la botiga i obrir una petita sala cinematogràfica.
La trencadissa del monopoli
A la mort de Tomàs Parcerisa al 1953, els cinemes passaren a la societat Sucesores de Parcerisa Pujaló, formada pel seu fill Juan Parcerisa Juvé i el seu gendre Diego López Capel, farmacèutic i fabricant de projectors de cine i ascensors, en representació de la filla de Tomàs. Tanmateix, arran de discrepàncies irreconciliables entre ells, decidiren, el 1957, separar-se i repartir-se el negoci. Parcerisa junior va quedar-se amb l’Euterpe i el Cervantes; López, el Rambla, Imperial, els Campos i l’Alcázar. Aquesta divisió obeïa a un acord informal que partia Sabadell en dos meitats de nord a sud, des de l’inici de la Rambla. Els cunyats es comprometien a no arrendar o construir cap nova sala en el territori de l’altre.
Aquest pacte no va durar gaire. Joan Parcerisa va adquirir, poc abans de l’annexió a Sabadell de la Creu de Barberà, el cinema Avenida que funcionava des de 1945 amb el mateix nom del que hi havia a Ca n’Oriac. López va considerar aquesta compra com una vulneració del repartiment territorial que Parcerisa justificà al·legant que el cinema no pertanyia a Sabadell i per tant no estava inclòs en l’acord. A més, va llogar un nou local, a l’antiga seu del Círcol Republicà Federal de la Creu Alta (carrer Dinarès cantonada carrer Major) per muntar el cinema Fernando que respectava el pacte territorial.
Per la seva banda, López, en resposta al que considerà la provocació de la Creu de Barberà, va inaugurar el cine Colón, el març de 1959, al teatre del mateix nom (a l’actual avinguda 11 de setembre). També, va comprar uns terrenys per construir un cinema, el Mundial, a la Riereta, que fou inaugurat el 20 de juliol de 1958, amb 1.475 butaques de platea i 700 d’amfiteatre. Tots dos a la zona assignada a Parcerisa. Malgrat aquesta disputa pel territori, els dos exsocis i cunyats procuraven posar-se d’acord per fer front comú i rebaixar el preu de la contractació de les pel·lícules en les negociacions amb les distribuïdores.
La fi d’un imperi
L’any 1964 va morir Diego López. El seu fill, Josep Antoni López Parcerisa, nét del fundador de la nissaga, va heretar la xarxa de cinemes que constava del Rambla, Imperial, Campos, Rio, Mundial i Alcázar, aquest darrer funcionant de manera intermitent amb reposicions. El nét, a diferència del seu avi, no va interessar-se pel negoci cinematogràfic i es dedicà a l’empresa d’ascensors del seu pare. Qui s’encarregà de gestionar-lo fou Ramon Cortadellas Gabarró.
Cortadellas, nascut a Sant Guim al 1928, havia començat la seva carrera com empresari cinematogràfic a la sala Platja de Castelldefels. L’any 1961 arribà a Sabadell on va construir el cinema Montecarlo, a la carretera de Prats, entre els actuals carrers de Francesc Layret i la Gran Via (ara hi ha un supermercat Dia). Cortadellas, com els Parcerisa, acabaria tenint el monopoli del cinema a la ciutat; però això ja ho explicarem en una altra entrega d’aquesta secció.
D’altra banda, cap a finals de la dècada de 1960, la xarxa que regentava Joan Parcerisa entrà en crisi. L’Euterpe, la seva nineta dels ulls, va estar uns mesos en mans de l’empresari de Figueres Dionís Recolons. L’any 1966, Josep Bagaria Daví, advocat barceloní que s’havia ficat al món del cinema, havia inaugurat el cinema Rex, al barri dels Merinals, amb capacitat per 1.400 espectadors. El Rex, obra d’arquitecte sabadellenc Santiago Arderiu, va tancar el 1982 i fou destruït en un gran incendi l’any 1991. Bagaria es va fer amb l’Euterpe a la temporada 1969/70 i va arrendar el cinema Avenida de la Creu de Barberà (rebatejat Studio 7, on s’inauguraria al 1984 la primera Sala X de la ciutat), el Fernando (rebatejat primer Lux i després Euterpe 77) i el Cervantes. A la seva mort, al 1973, la seva vídua Anna Roig heretà el negoci que deixà en mans del apoderat del seu marit, Francisco García. El 1965, Sebastià Ramís, que ja explotava el Río de Oro, arrendà el Principal a Antoni Fuster, a la mort d’aquest, al desembre de 1969, l’adquirí en propietat i el 1978 va fer-se amb el Rambla.
Al començar la dècada de 1970, hi havia tres xarxes de cinemes: Cortadellas, vídua Bagaria i Ramís. El 16 de febrer de 1973 moria Joan Parcerisa i s’extingia el monopoli que durant gairebé 20 anys havia gaudit la família de les sales d’exhibició cinematogràfica de la ciutat.
Bibliografia
ACHE, Josep. Teatre Principal. Ajuntament de Sabadell, 2006.
BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell i els seus teatres (fins el 1956). Arraona, n. 35, 2015.
COLOMER AMAT, Emília. Saló Imperial. Un cinema històric a Sabadell. Societat Cinematogràfica Saló Imperial-1911, Sabadell, 1995.
LAUDO i CORTINA, David. El casinet de la Creu Alta. Annals de la Societat Coral Colón (1896-1996), Sabadell, 1998.
TORRELLA PINEDA, Josep i BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell, un segle de cinema. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.
Foto portada: el cinema Cervantes poc abans del seu enderroc.
Pingback: El cinema a la Guerra Civil (1936-1939)