El proper 27 de setembre es compliran 20 anys dels greus aldarulls que desfermaren una gran polèmica política i mediàtica dintre i fora de la ciutat. És el conegut com a cas del Bemba. Uns incidents que provocaren la primera crisi del govern de gran coalició i mostraren el tarannà autoritari de l’alcalde Manuel Bustos, reelegit feia pocs mesos per majoria absoluta.
Les eleccions municipals del 25 maig de 2003 significaren una rotunda victòria del PSC de Manuel Bustos que aconseguia, amb 42.502 vots (49,21 per cent) i 15 regidors, entre ells el seu germà Paco, una àmplia majoria absoluta.
A les anteriors locals, 13 de juny de 1999, el PSC de Bustos va ser la força més votada a la ciutat, amb 26.369 vots (34,05 per cent), però empatat amb 10 regidors amb Maria Dolors Calvet de l’Entesa per Sabadell, una coalició d’esquerres (ICV-EUiA, CUP i independents) amb el suport de l’alcalde Antoni Farrés, a qui només havia superat per l’escassa diferència de 99 vots. Llavors s’imposà un pacte de coalició amb els quatre edils de Convergència i Unió (CiU), liderats pel metge Pere Obiols, que havia estat a l’oposició a les dues dècades de l’era Farrès, i ERC que amb un regidor, Josep Maria Civis, entrava al Consistori des de la restauració de la democràcia. Justament aquesta formació va ser la primera que va tancar l’acord de govern amb el PSC. Es formà un govern tripartit (quatripartit si compten per separat a Convergència i Unió), amb 14 regidors presidit per Bustos. Abans d’acabar l’any, Paco Fernández va ser l’únic regidor d’ICV dels tres que hi havia a la llista d’Entesa, que amb el vistiplau de la direcció nacional, trencava amb la coalició d’esquerres i s’integrava en el govern de coalició de Bustos.
Les municipals del 2003 foren on Bustos assolí els seus millors resultats i la seva única majoria absoluta. El seu principal competidor electoral, l’espai unitari de les forces a l’esquerra del PSC, es presentà ara en dues ofertes polítiques separades: ICV-EUiA que amb 9.399 vots (10,8%) obtingué tres regidors i l’Entesa amb 6.111 vots (7%) i dos regidors. És a dir, la meitat del que havia assolit la candidatura unitària quatre anys abans. Uns sufragis que en la seva immensa majoria van anar a parar als socialistes. D’altra banda, CiU va perdre un regidor i ERC va guanyar una altra edil en la persona de Carme Forcadell, que seria regidora de Salut de l’equip de govern.
Malgrat la seva majoria absoluta, Bustos va decidir reeditar la coalició del mandat anterior amb ICV-EA, CiU i ERC, però ara amb un govern municipal amb 23 dels 27 edils que formen la Corporació Municipal. Així es deixava en l’oposició als dos regidors d’Entesa i als dos del PP que exercien una oposició més nominal que real. Es tractava, a parer nostre, d’una anomalia democràtica en la mesura que les majories absolutes són un mandat clar de l’electorat per governar en solitari. També, perquè d’aquesta manera Bustos pretenia exercir el poder sense oposició, sense una fiscalització efectiva de la seva acció de govern.
Nit de corredisses i cop de porra
Aquest era el teló de fons polític amb el qual s’iniciava el mandat. La nit del divendres 27 de setembre era el darrer dia d’obertura del bar Bemba amb un festa de comiat a la que assistiren uns 300 joves. El bar estava ubicat al cèntric carrer Concepció. S’hi reunia el jovent proper a l’esquerra independentista. El local havia estat objecte de reiterades queixes dels veïns pels sorolls a les nits dels caps de setmana.
Aquella mateixa nit, es realitzava el segon dispositiu conjunt entre la Policia Municipal, de la qual era responsable polític Paco Bustos, mosso d’esquadra de professió, i els Mossos d’Esquadra per fer controls d’alcoholèmia a la Zona Hermètica. Un operatiu al que estaven convidats els mitjans de comunicació i en el qual estaven presents, l’alcalde Bustos, el seu germà, el regidor de Recursos Humans, Josep Ayuso, i l’intendent de la Policia Municipal, Jordi Roviralta.
En aquells moments, esbrinar la veritat dels fets requeria de cert esforç interpretatiu ja que, des del primer moment, es difongueren dues versions contradictòries. D’una banda les forces policials, amb el suport de l’alcalde. Acusaven als joves d’haver provocat els aldarulls i del trencament de mobiliari urbà amb el seu comportament violent. De l’altra, la dels joves i diversos testimonis que acusaven a la policia d’un ús desproporcionat de la força.
Segons la reconstrucció més versemblant dels fets, a la 1 de la matinada es presentà al Bemba una patrulla de dos agents de la Policia Municipal per respondre a la vintena de trucades dels veïns queixant-se pels sorolls. A la porta del local es trobaren el carrer ple a vessar de joves. Seguint el seus requeriments, el bar va tancar immediatament, però els joves entre crits i xiulets es negaren a dispersar-se.
L’alcalde Bustos, que estava a la Zona Hermètica, fou informat de la situació i va anar cap allà acompanyat del seu germà i el regidor Ayuso. A més, es demanaren reforços a 20 agents de la recent creada unitat d’antiavalots de la Policia Municipal (coneguda entre els agents com Los Hombres de Paco per la popular sèrie televisiva que s’emetia a l’època) i de la Policia Nacional que desplaçà quatre agents, dos d’ells de paisà.
La presència de l’alcalde i del fort desplegament policial encresparen els ànims dels joves. Segons la versió policial, aquests els atacaren amb ampolles de vidre i altres objectes contundents de manera que no els hi va quedar més remei que carregar per defensar-se. Segons els joves, davant la negativa a dispersar-se i sense que hagués cap atac a la policia es produí una brutal càrrega policial. Anys després, al judici celebrat al 2018, l’exintendent Roviralta va declarar que fou l’alcalde Bustos qui va ordenar al seu germà Paco que carregués després que uns joves es baixessin els pantalons i l’ensenyessin el cul. Això sense fer cas dels recomanacions en sentit contrari dels comandaments de la policia local (més info: ‘L’antic cap de la Policia Municipal acusa a Bustos de la càrrega policial contra els joves del Bemba‘).
Detencions al Sorginak
A partir d’aquí s’inicien corredisses entre el mig centenar de joves i les forces policials pels carrers cèntrics de Sabadell que finalitzaren en el bar musical Sorginak (bruixes en euskera), al carrer Sant Cugat. Allí, segon la versió policial, s’havien refugiat una quinzena d’aquests joves i entraren per procedir a identificar-los. Van reconèixer que havien utilitzat material antidisturbis, però en cap cas bales de goma en l’interior del local, cosa terminantment prohibida.
Tanmateix, el propietari del Sorginak, Aitor Corrales, comunicava als mitjans de comunicació local la presentació d’una denúncia als jutjats de Sabadell, per “danys i perjudicis” i “agressions físiques i verbals” per part dels nou agents de la unitat d’antiavalots de la Policia Municipal que irromperen en el bar colpejant als clients i disparant dues pilotes de goma, una de las quals va mostrar als periodistes.
Segons ell, dels 50 parroquians, només quatre o cinc venien del Bemba. La policia els van fer sortir al carrer per ser identificats. En opinió de Corrales, els criteris per fer les detencions eren la manera de vestir o si els nois portaven melenes o barbes. Alguns dels clients del bar musical manifestaren als mitjans de comunicació locals que Paco Bustos i Josep Ayuso eren qui decidien a qui s’havia de detenir.
La nit va acabar amb 11 detinguts, entre ells Oleguer Presas, qui seria jugador del primer equip del Barça de 2004 al 2008, quan fou cedit a l’Ajax d’Amsterdam. També es comptabilitzaren una vintena de ferits, nou lleus, agents dels antiavalots de la municipal i diversos danys al mobiliari urbà.
Fissures a la gran coalició
El matí del dissabte l’alcalde Bustos convocava una Junta de Portaveus Extraordinària on tots els grups municipals subscriviren un comunicat que defensava l’actuació policial i atribuïa la responsabilitat dels aldarulls a la conducta violenta dels joves. A les poques hores, després de rebre nombroses informacions i testimonis que desmentien la versió oficial, Isidre Soler, portaveu d’Entesa es desmarcava del comunicat conjunt i demanava la creació d’una comissió d’investigació municipal donades les “discrepàncies importants” entre les dues versions dels fets. Bustos s’hi va negar i el PSC de Sabadell reaccionà immediatament acusant a Entesa de generar “crispació i malestar” només per obtenir rèdits partidistes.
Paral·lelament, la Federació d’Associacions de Veïns (FAV), dirigida per Ernest Espinós, criticava l’actuació policial i donava públic suport a la plataforma creada per amics i familiars dels detinguts que convocaren una manifestació pel diumenge 6 d’octubre. Per la seva banda, els socis de govern, Pere Obiols (CiU) Ramon Álvarez (ICV-EUiA) i Josep Maria Civis (ERC) recolzaren la versió oficial i justificaren la presència de l’alcalde en el Bemba com a primera autoritat política de la ciutat. Tanmateix, Civis va ser implícitament desautoritzat pel portaveu nacional del seu partit, Joan Ridao, que criticà “l’excès de zel” de Bustos. “El tancament d’un bar -afegí- no és un problema tan greu perquè intervingués tantes dotacions policials i l’alcalde”. En efecte, la presència de Bustos conferia una dimensió política a uns incidents que d’altra manera potser no haguessin passat de ser un problema d’ordre públic.
L’èxit de convocatòria de la manifestació en suport dels detinguts capgirà la situació política. Unes 3.000 persones segons El 9 Punt, 2.000 segons el Diari de Sabadell i 1.000 segons la Policia Municipal, marxaren des de la llavors anomenada plaça Marcet fins a la plaça Sant Roc on es llegí un manifest que denunciava la brutalitat policial en presència de membres del govern municipal, es demanava la retirada dels càrrecs contra els 11 detinguts i la dimissió de Paco Bustos. A llarg de la manifestació es sentiren molts crits exigint la dimissió de l’alcalde Bustos com ho fer la CUP mitjançant un comunicat de premsa. Malgrat que els seus respectius partits recolzaven la versió oficial, entre els manifestants hi eren Jordi Argelaguet, president de la secció sabadellenca d’ERC i l’exregidor d’ICV Josep Maria Matencio.
Dos dies després, Civis rectificava i demanava responsabilitats polítiques per un actuació policial desproporcionada. Intentà justificar el seu suport inicial com una mostra de confiança entre socis de govern. A més, advertí que s’havia de celebrar una assemblea de militants on podia qüestionar-se la continuïtat d’ERC en el govern de gran coalició. Per la seva banda, Álvarez, president local d’ICV, manifestà que després d’entrevistar-se amb testimonis dels fets van sorgir moltes dubtes que els socialistes no havien estat capaços d’esvair. Així les coses, en el mateix sentit que Civis, anuncià la reunió amb el soci d’EUiA per analitzar la situació i la continuïtat de la coalició en el govern municipal. L’altre soci de govern, CiU es posicionà en un sentit semblant i del suport inicial va passar a exigir responsabilitats. El portaveu del PP, Jordi Soriano, no va voler entrar en aquestes qüestions i es limità recolzar l’actuació policial.
D’aquesta manera, l’alcalde Bustos afrontava la seva primera crisi de govern. Tanmateix, el divendres 10 d’octubre de 2003, es tancava la crisi mitjançant un acord de la Junta de Portaveus, aprovat amb els vots de PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA i l’abstenció d’Entesa i PP. En el document es condemnava la violència “vingués d’on vingués”, es demanen disculpés per si alguna persones que sense tenir res a veure hagués patit les conseqüències dels aldarulls i s’adoptava el compromís de no personar-se com acusació particular. Així mateix, es desestimava la comissió d’investigació municipal reclamada per Entesa i es descarregava aquesta responsabilitat en l’administració de justícia per la qual cosa l’Ajuntament oferia tota la col·laboració.
Malgrat aquest acord, el diumenge 13 d’octubre unes 2.000 persones tornaren a manifestar-se pel centre de Sabadell, exigint la dimissió de Paco Bustos i Josep Ayuso i entre crits contra l’alcalde.
Efectes polítics
Des del punt de vista polític, la nit del Bemba provocà les primeres esquerdes entre els socis de govern de Bustos que, amb majoria absoluta, tampoc els necessitava per a la governabilitat del municipi. A més, mostrà el seu caràcter autoritari i la voluntat d’acabar amb qualsevol mena de dissidències a la seva gestió.
Un any i mig després, l’abril de 2005, esclatava la crisi de la pegatina, quan un menor, David D., va ser detingut per la Policia Municipal per enganxar un adhesiu que posava “Estil Bustos no gràcies” al Racó del Campanar. El noi de 14 anys va ser detingut i interrogat il·legalment fins que fou posat en llibertat a les 2 de la matinada, sis hores després de la seva detenció. Aquest cas va precipitar la sortida del govern de gran coalició d’ICV-EUiA i d’ERC. CiU ja ho havia fet després de les eleccions al Parlament de Catalunya que atorgaren la presidència de la Generalitat al socialista Pasqual Maragall.
Veritat jurídica
El 2 de març de 2018, 15 anys després dels aldarulls, Jordi Joan Simarro, titular del jutjat penal n. 2 de Sabadell va emetre una sentència que absolia els 11 acusats del cas Bemba. La petició inicial de la fiscal era de entre un any i mig i dos anys i mig de presó per atemptat contra l’autoritat i lesions. Finalment, va rebaixar les penes a 12 mesos de presó per atemptat i multa econòmica pels delictes de lesions.
La sentència constitueix un dura requisitòria contra la decisió “desencertada” de Manuel Bustos que ordenà la càrrega policial, donant per bona la declaració de l’exintendent Roviralta.
El jutge conclou que la intervenció va ser “innecessària” i remarca els desitjos de l’alcalde per estrenar la flamant unitat antiavalots. També, esmenta l’actuació injustificada en el Sorginak.
Davant tot això, el jutge Simarro dona més valor a la presumpció d’innocència dels encausats que a l’escassa veracitat dels testimonis de l’acusació i els absol de totes les acusacions (més info: ‘La sentència del Bemba: una garrotada al bustisme i a l’actuació policial‘).
Bibliografia
El 9 Punt. Vallès Occidental. Del 28 de setembre al 13 d’octubre de 2003.
Diari de Sabadell. Del 30 de setembre al 15 d’octubre de 2003.