FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.
—————————————————————————–
Les relacions entre Pascual Madoz, uns dels protagonistes de la revolució liberal espanyola, i Pere Turull, el principal fabricant de la ciutat, resulten il·lustratives de les interconnexions entre la naixent burgesia industrial i el poder polític, en un moment fundacional de la ciutat-fàbrica.
Pascual Madoz Ibáñez (1805-1870) va ser un intel·lectual i polític espanyol que milità a les files del liberalisme progressista. Nascut a Pamplona al 1805, es traslladà el 1813 amb la seva família a Barbastre i estudià dret a la Universitat de Saragossa. Amb només 17 anys, al 1823, fou empresonat per la seva participació en la defensa dels liberals del Castell de Montsó contra les tropes franceses dels Cent Mil fills de Sant Lluís que acabaren amb el Trienni Liberal (1820-1823).
Madoz s’exilià a França. Hi estudià geografia i estadística. De fet, està considerat l’introductor a Espanya d’aquesta darrera disciplina. A principis de 1833, a la mort de Ferran VII, s’acollí a l’amnistia de la reina regent Maria Cristina de Borbón, i s’instal·là a Barcelona. L’any 1834 començà a redactar el seu monumental Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Una obra en 16 volums, publicada a Madrid entre 1846 i 1850, que fou de referència a la seva època, coneguda popularment com el Diccionario Madoz.
Ara bé, Madoz ha passat a la història per ser un dels protagonistes de la revolució liberal i democràtica a Espanya. Al 1835 va ser nomenat alcalde major interí de Barcelona. Des de 1836 fins al 1870 va ser elegit en diverses ocasions diputat a Corts, quasi sempre per circumscripcions catalanes. Al 1854 durant el Bienni Progressista (1854-1856) encapçalat pel general Baldomero Espartero, fou nomenat governador civil de Barcelona. Madoz jugà un paper decisiu i positiu contra l’epidèmia de còlera i per apaivagar la conflictivitat social i laboral arran de la introducció de les selfactines a les fàbriques. La seva actuació més destacada, per la qual ha passat a la història, va ser la promulgació, com a ministre d’Hisenda (1855), de la segona llei de desamortització, que porta el seu nom, de propietats religioses a la qual afegí bens civils, que completà l’endegada per Juan Álvarez Mendizábal (1836).
Com a diputat per Barcelona, Madoz es vinculà ben aviat als fabricants cotoners barcelonins aplegats a la Junta de Fàbriques que al 1848 crearien l’Institut Industrial de Catalunya. Fou un fervent defensors de la indústria catalana i del proteccionisme mitjançant la reforma aranzelària. L’any 1849 va ser un dels artífex del nou aranzel de caràcter clarament proteccionista que li valgué una gran popularitat entre els fabricants catalans.
Relacions epistolars
L’historiador Josep Mª Benaul ha estudiat les relacions entre els fabricants llaners sabadellencs, i amb el més important d’ells, Pere Turull Sallent (1796-1869), amb qui va fer una gran amistat com testimonia la correspondència que s’ha conservat entre ells.
Als mesos de febrer i març de 1850, Pascual Madoz va fer el que Benaul qualifica de “gira triomfal” per Catalunya. En el marc d’aquesta ruta va visitar Sabadell el 15 de març de 1850, detalladament ressenyada a l’òrgan de l’Institut Industrial de Catalunya. Al matí va recórrer les principals fàbriques i vapors de la ciutat, així com els molins del Ripoll. A la tarda, s’organitzà en el seu honor un banquet al Casino, presidit per l’alcalde Camil Mimó que, com observa Benaul, dona fe de l’existència d’un Casino, anterior al Círculo Sabadellés, fundat al 1856, i a l’Instituto Industrial de Sabadell (1863). Al vespre, acompanyat per joves amb atxes encenses, es desplaçà per passar la nit fins la mansió de Pere Turull, al carrer Sant Joan (actual seu del Museu d’Art), on es celebrà un concert fins a mitjanit.
Per deixar constància de l’esdeveniment, s’edità un full volant, bellament imprès, en honor seu i amb versos de Josep Duran composats per l’ocasió.
“De la llançadora, el crich crach,
y dels fusos lo siu siu,
Aqui’l defensor teniu
Aqui’l zelós diputat,
Agraiuli sa bondat
Puig que amb rahons protectoras
Feu presend en pocas hores
Ques’lo sustent principal
De la indústria nacional
…el crich crach de llansadoras.”
La gira continuà l’endemà a Terrassa. Aquesta estada fou l’inici dels vincles amb els fabricants sabadellencs i amb Pere Turull en particular. La correspondència conservada entre ells consta de nou cartes enviades per Madoz a Turull. També, hi ha una adreçada a l’Ajuntament de Sabadell. En canvi, de les missives trameses per Turull a Madoz només s’han conservat una i el fragment d’una segona. L’anàlisi d’aquest intercanvi epistolar demostra, a parer de Benaul, “els estrets vincles de Pascual Madoz amb Sabadell i amb les interessos llaners (…) en aquests vincles s’hi barreja l’amistat, la política i els negocis”. Així, Madoz li demana, 18 setembre 1858 el vot per Víctor Balaguer, amic i company de partit, i escriptor notable. Turull fou client de la companyia d’assegurances La Peninsular, fundada i dirigida per Madoz, al 1861.
A les cartes, Madoz mai es descuida de tractar a Turull de “apasionado y reconocido amigo”, així com de donar-li records de part de la seva dona Matilde i que “haga presentes mis afectos a su apreciable família y a todos mis buenos amigos de Sabadell”. També s’intercanvien peticions mútues de recomanacions i suport a persones “protegides”. En un terreny més personal, Madoz li encarrega talls de teixit de tot temps per a la seva vestimenta. Fins i tot, li va fer una insòlita demanda que denota l’elevat grau de coneixement de la ciutat. A la carta, escrita a Madrid el 16 de febrer de 1858, després de felicitar a Pere Turull per la recent seva elecció com a diputat a Corts, escriu:
“Tengo que pedirle a V. un favor. Si puede V. hacermelo, lo agradeceré infinito, y si no, me resignaré satisfecho también.
Deseo tener en mi huerta de Zarauz verduras procedentes de Cataluña y entre ellas de Sabadell las siguientes:
Lechugas de D. Fco. Gambús
Judías dragoneras de id. Id. Señoritas de D. Jacinto Sabaté
Remolacha de D. Juan Gambús
Calabaza de Nu de D. Franco Casablancas
Cebollas de color de D. Brné Argemir
Chirivía de D. Antonio Borras
No deseo una gran cantidad de simientes, impuramente la necesaria para un ensayo. Yo no creo que ha de ser a V. difícil alcanzar esos Señores una pequeña cantidad.”
Benaul va confirmar que tots ells eren propietaris rurals que figuren al registre anomenat Amillaramiento de Sabadell de 1862.
Les relacions entre Madoz i els fabricants sabadellencs s’estrenyeren arran del creixent distanciament entre el polític progressista i els industrials cotoners barcelonins. La deriva conservadora de l’Institut Industrial enfront les reivindicacions obreres els anirà separant. En canvi, continuaren les relacions cordials amb els industrials sabadellencs, que començaven a especialitzar-se en el sector tèxtil llaner. Especialment amb Pere Turull amb qui coincidí a Madrid en la seva etapa de diputat fins al 1862, on es guanyà el sobrenom del “rico catalán”, a qui visitava sempre que podia a les seves estades a Barcelona.
En una carta adreçada a Turull, el 18 d’abril de 1860 i en un altra del 24 de març de 1861, li comenta que té pendent un dinar amb els fabricants de Sabadell. A la primera li transmet les seves impressions sobre anteriors trobades:
“Crea V. que me fui muy satisfecho de Sabadell, así de los Fabricantes como de los Obreros. Deseo que no haya pugna entre estas dos respetabilísimas clases y con esa condición yo consagraré la defensa de la causa industrial mi mucho celo y mi escasa influencia e inteligencia”.
D’altra banda, es té constància que, a finals de setembre de 1861, Madoz i la seva família visitaren la ciutat i s’hostejaren a la mansió dels Turull, la mateixa on s’havia allotjat uns mesos abans la reina Isabel II el 28 de juliol de 1860 (més info: ‘La visita de la reina Isabel II‘).
Morts paral·leles
Una altra prova d’aquesta vinculació es troba a l’acta del ple municipal del 27 de juny de 1861 on el Consistori manifestà l’agraïment “a la infatigable actividad del Exmo. Sr. D. Pascual Madoz” per haver aconseguit la rebaixa de 70.000 rals de la contribució que l’Ajuntament de Sabadell havia de pagar en concepte de impostos al consum.
D’altra banda, la negociació de l’aranzel de 1862 mena a la constitució d’una comissió a l’efecte per un grup de 14 fabricants sabadellencs. Assabentat d’aquesta iniciativa, el comerciant i industrial barceloní, Macari Codoñet, que tenia negocis amb Turull, li escriu per demanar-li la intercessió de Madoz “nuestro cuerpo y alma, para que nos apoye y nos guie en la cuestión presente”.
A la revolució gloriosa de setembre de 1868, liderada pel general reusenc Joan Prim, amic i company de partit, Madoz tornà al primer pla de l’escena política. El 21 de març de 1869, participà en la gran manifestació proteccionista, impulsada per la recentment fundada Fomento de la Producción Nacional que finalitza amb un míting amb Valentí Almirall i Pascual Madoz com a oradors. Aquest mateix dia altres ciutats industrials, entre elles Sabadell, celebraren actes amb les mateixes reivindicacions proteccionistes. Dos dies després, es nomenà la comissió formada per Madoz, Lluís Cutchet, Miquel Buxeda i Eduardo Chacón que havien de visitar Sabadell en camí cap a Madrid. Tanmateix un refredat del polític impedí l’estada.
Com observa Benaul, aquesta podria haver estat la darrera vegada que s’hagués trobat amb el seu amic Pere Turull que morí pocs dies després el 4 d’abril. “Lamentablement, els grans buits dels fons Turull en aquests anys no ens ha permès esbrinar si Madoz trameté una carta de condol i tampoc si l’hereu, Pau Turull Comadran, ho feu en sentit contrari”, reconeix Benaul.
Pascual Madoz no el va sobreviure gaire temps. Va morir sobtadament l’11 de desembre de 1870 a Gènova on formava part de la delegació que anava oferir-li la corona d’Espanya a Amadeu de Savoia.
El carrer de Madoz en el nomenclàtor
Com explica Andreu Castells, Antoni Casanovas, el segon fabricant més important de la ciutat després de Pere Turull, va ser l’alcalde de Sabadell al Bienni Progressista. El ple municipal de l’1 de setembre de 1855, acordà donar noms als carrers del nou eixample, alguns dels quals es coneixien per la seva denominació popular derivada del cognom d’algun propietari o servei (espirall, safareig…).
Aquest nomenclàtor, afirmen Castells i Benaul, va ser l’apoteosi dels màrtirs i herois de la revolució liberal espanyola. Es dedicaren carrers a Riego, Lacy, Torrijos, Argüelles, Mendizábal, Quiroga, Zurbano…Només dos pròcers encara vius i políticament actius, Madoz i Espartero, van rebre l’honor de figurar al nomenclàtor. El primer amb un carrer i el segon, a l’actual plaça del Gas, on se l’erigí un monument que seria l’escenari de les desfilades de la Milícia Nacional com ha descrit Marian Burgès.
El 7 de desembre de 1855, Madoz envià una carta adreçada a l’alcalde del Muy Ilustre Ayuntamiento Constitucional de Sabadell per expressar el seu agraïment en els següents termes:
El acuerdo tomado por V.S. en la sesión del 1º de Setiembre del corriente año, denominando calle Madoz a la antigua de Diego Mimó, no merecido ciertamente por mí siendo como son muy escasos los servicios que he podido prestar a esa Población, al paso que obliga mi gratitud me impone severas obligaciones.
El que como yo aspira siempre a merecer el aprecio de Sus Conciudadanos, acepta con gusto y reconocimiento estas demostraciones de Cariño.
Dios guarde a V.S. muchos años.
Aquestes denominacions del nomenclàtor de l’alcalde Casanovas es mantingueren durant 84 anys, fins a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat el gener de 1939. Com a la resta d’Espanya es depurà el nomenclàtor de totes les referències a la revolució liberal i democràtica espanyola. Foren substituïdes pels pròcers de l’Espanya reaccionaria o militars que havien comandat el cop d’Estat contra la República. També proliferaren les denominacions de sants i verges.
El carrer de Riego passà a denominar-se 27 de enero, data de l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell. El carrer de de Lacy es canvià pel de General Sanjurjo. El carrer de Mendizábal pel general carlista Zumalacárregui. El carrer de Madoz va passar-se dir-se de Alemania. I el de Torrijos carrer de Portugal en honor al suport que aquests dos països havien donat a la rebel·lió militar. El carrer del coronel constitucionalista Antonio Quiroga es canvia per carrer de Huesca en honor al setge de la ciutat per l’exèrcit republicà a la Guerra Civil. El carrer d’Argüelles, legislador de les Corts de Cadis, passà anomenar-se al 1939 del Duce Mussolini. Però es va canviar al 1945, per motius obvis, pel del pròcer reaccionari local Sallarès i Pla. Només els carrers de Zurbano i Gurrea s’escaparen de la crema. I això per ignorància. Martín Zurbano va ser un militar liberal progressista que combaté contra els carlistes i fou executat al 1845 després d’una fracassada insurrecció esparterista. Manuel Antonio Gurrea fou un militar liberal que morí en combat contra els carlistes al 1837.
Després de la dictadura franquista, el nou Ajuntament democràtic, assessorat per Andreu Castells, procedí a la revisió del nomenclàtor franquista. No es tractà d’una simple restauració del nomenclàtor vigent a la República. Es va seguir un criteri eclèctic. En alguns casos, com Riego i Lacy, s’optà per reinstaurar aquestes denominacions; en altres, es retornà el nom popular d’abans del nomenclàtor de l’alcalde Casanovas, com el carrer de Mendizábal que passà anomenar-se de l’Espirall. En els casos de Madoz, Argüelles i Quiroga es va mantenir la denominació imposada pel franquisme, potser perquè el noms d’Alemanya, Portugal i Osca no ofenien ningú i ningú se’n recordava perquè es diuen així.
Bibliografia
BENAUL BERENGUER, Josep Maria. Pascual Madoz i els fabricants de Sabadell, Arraona, Revista d’Història, n. 15, 1999.
CASTELLS. Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, VoI I. Prolegòmens,1788-1868, Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
PAREDES ALONSO, Francisco Javier, Pascual Madoz, 1805-1870. Libertad y progresso en la monarquia isabelina. Ediciones de la Universidad de Navarra, Pamplona, 1991.
RANZATO, Gabriele. La aventura de una ciudad industrial. Sabadell entre el Antiguo Régimen y la modernidad. Península, Barcelona, 1987.