Aquest mes d’abril es compleixen 65 anys de la mort en accident d’aviació de l’atleta català de fama mundial que va ser director tècnic del primer Gimnàs Municipal inaugurat al 1957. El seu pare d’origen alemany, Armand Blume, havia estat professor d’Educació Física al Colegio de Bachillerato de Sabadell
Joaquim Blume Carreras va néixer al carrer Santa Creu n. 1 del barri de Gràcia de Barcelona el 21 de juny de 1933. Va ser fill del matrimoni format pel professor de gimnàstica d’origen alemany, Armand Blume Schädecke i la barcelonina, Mari Pau Carreras Elorza, coneguda en el món de la gimnàstica com Doña Julia. La seva germana també fou gimnasta i va ser campiona d’Espanya.
A l’esclatar la Guerra Civil espanyola al 1936 la família va marxar a Alemanya. Acabada la guerra, al 1939, van tornar a Barcelona. Joaquín s’inicià en aquesta disciplina esportiva en la Escuela Alemana de Gimnasia de Barcelona, on el seu pare impartia classes, després en el gimnàs propietat del seu pare al carrer Pàdua n. 105 de la capital catalana. Armand Blume va ser professor d’Educació Física al Colegio de Bachillerato de Sabadell dirigit per Leopoldo Rovira (Hellemann) d’origen austríac entre 1939 i 1952.
Joaquim, conegut pels seus amics i companys com Achim (diminutiu alemany de Joachim), aviat despuntà com un gimnasta d’excepcional qualitat. A més, el jove de caràcter agradable, parlava sis idiomes: castellà, català, alemany, anglès, francès i italià. La seva primera actuació pública com gimnasta va ser al 1948, amb només 15 anys, acompanyat una exhibició de l’equip nacional suís en el Circo Price de Madrid, demostrant un alt nivell inusual per a la seva edat. L’any 1949 fou el de la seva revelació al proclamar-se campió de Catalunya, títol que revalidaria en les nou ocasions en que es va presentar. El seu pare i entrenador, animat per l’èxit, va decidir que havia arribat el moment de participar en competicions oficials i internacionals, així ho va fer per primer cop a Lisboa on quedà en quarta posició. Al juny del mateix, a punt de complir el 16 anys, va proclamar-se vencedor absolut en el Campeonato de España de Gimnasia, celebrat a Gijon el 20 de juny. Joaquim va ser el primer atleta català en aconseguir aquest títol que revalidaria durant una dècada, fins a la seva mort al 1959.
La Delegación Nacional de Deportes de FET i de las JONS reconvertida en Delegación Nacional de Educación Física y Deportes del Movimiento va fixar-se en aquests èxits. Així va fitxar, per preparar la seva participació en els Jocs Olímpics de Helsinki (1952), a l’entrenador alemany Fritz Lehman. Joaquim Blume va ser el primer gimnasta espanyol que competia en unes Olimpíades. A la seva disciplina lluitaren per les medalles 212 atletes, Blume va manifestar que el seu objectiu era quedar en la meitat de la classificació. Finalment, va superar aquestes expectatives al quedar en el lloc 56è.
Al 1953. inicià la seva participació en nombroses competicions nacionals i torneigs internacionals que al llarg de la seva trajectòria el portarien a recórrer pràcticament tot el món des dels Estats Units al Japó, una potencia mundial de la gimnàstica. Aquest mateix any, la Federació Catalana li atorgà la Medalla d’Or de l’entitat i la Federación Española el premi al Mérito Gimnástico encetant els primers dels nombrosos guardons que recolliria al llarg de la seva carrera.
El juliol de 1955 es celebraren a Barcelona els II Jocs del Mediterrani on demostrà que havia arribat a la maduresa esportiva. En aquest certamen va guanyar cinc medalles d’or (anelles, cavall amb arc, barra, paral·leles i terra) i una de bronze (salt).
Política i esport
Amb aquest brillant palmarès partia com un dels grans favorits per aconseguir medalla en els Jocs Olímpics de Melbourne (Austràlia) de 1956. Aquestes Olimpíades, celebrades en plena Guerra Freda, encetaren els boicots per motius polítics que després serien habituals. A Melbourne n’hi va haver tres. Espanya, Holanda i Suïssa es retiraren com a protesta de la invasió de la Unió Soviètica a Hongria. L’ocupació del Canal de Suez per tropes angleses, franceses i israelianes motivà la marxa d’Egipte, Líban i Iraq. També, de la República Popular Xinesa, presidida per Mao, per protestar per la presència de la delegació de Taiwan sota la denominació de República de Xina.
La retirada espanyola suposà un cop molt dur per a Blume; fins i tot, va pensar en nacionalitzar-se alemany per poder participar-hi. Joan Antoni Samaranch, cap nacional d’Educació Fïsica i Esports i president des del 1966 del Comitè Olímpic Espanyol (COE), el va convèncer per tal que desistís amb l’argument que era molt jove i ja triomfaria més endavant. Aquesta situació es repetiria al 1958 quan, també per motius polítics, la delegació espanyola no va participar en els Campionats del Món d’Atletisme que es celebraren a Moscou.
No podem entrar en la complexa temàtica de les relacions entre política i esport. Tots els estats, democràtics o dictatorials, utilitzen l’esport per fomentar el patriotisme i presentar els triomfs esportius com els de tota la Nació. A més, les dictadures l’utilitzen sempre que poden per blanquejar la seva imatge internacional com va fer Hitler als Jocs Olímpics de Berlín (1936), la dictadura militar argentina als Mundials de Futbol (1978) o ara les monarquies absolutes àrabs. A l’Espanya de Franco, aïllada internacionalment, els èxits esportius eren exprimits sense pietat per la propaganda del Règim com va succeir amb la figura de Blume.
El gimnasta català va poder competir als campionats mundials de Roma (1954) i en els dos primers campionats d’Europa de 1955 i 1957. Aquest darrer, celebrat a París amb la participació de 47 gimnastes de 20 països, li va permetre brillar internacionalment. Blume va ser l’únic atleta classificat en les sis finals per aparells on guanyà en cavall amb arcs, anelles i paral·leles i fou segon en barra. A més, en la competició pel títol absolut, s’imposà en una dura lluita al gran favorit, el soviètic Yuri Titov, en una espectacular final presenciada per més de 5.000 espectadors. Una victòria on destaca per la perfecció de la figura sobre les anelles denomina el Crist, que el consagrava, amb els permís dels japonesos, com un dels millor gimnasta del món.
Joaquim Blume va casar-se amb María-José Bonet, el 22 de mayo de 1958, amb qui va tenir una filla.
Blume i el Gimnàs Municipal
A Sabadell, l’agost del 1957 s’acabaren les obres de la rehabilitació de l’antic edifici de La Energia, a l’actual plaça del Gas, per encabir el Gimnàs Municipal. Un projecte impulsat pel regidor de Cultura i Esports, Antoni Miralles on l’Ajuntament de Sabadell, presidit per Josep Maria Marcet, amb el suport de la Diputació de Barcelona, no havia estalviat recursos econòmics ni tècnics. L’Ajuntament oferia nou equipament com un servei a les entitats esportives de la ciutat, per tal de disposar d’unes instal·lacions per als esportistes i les escoles incloent-hi les acadèmies de dansa clàssica.
El 28 de novembre del 1957 es signava el contracte entre l’Ajuntament de Sabadell i Joaquim Blume per fer-se càrrec de la direcció tècnica del Gimnàs Municipal que fou inaugurat al desembre del mateix per l’alcalde Marcet i Samaranch. A parer de Jaume Barberà, en els dos anys que treballà a Sabadell “va deixar una empremta d’excel·lent esportista i gran persona”. Ajudat per Ángel Luna va entrenar un equip de joves gimnastes sabadellencs amb projecció de futur, entre ells Bernat Rodríguez, Ramon Viladoms, Pere Borrell o Ernest Llenas Lladó, que obriria un dels gimnasos més prestigiosos de la ciutat.
Sense Blume, el Gimnàs Municipal va continuar en funcionament formant gimnastes i participant en diversos esdeveniments esportius. Després d’anys de decadència, va ser clausurat i reobert al 1996 en l’actual emplaçament a la plaça Frederic Mompou.
Accident d’aviació mortal
Joaquim Blume competí per darrera vegada l’any 1959 a Barcelona en el certamen Barcelona-Ratsttat-París del que es proclamà guanyador. Després va marxar a Veneçuela per participar com a jutge dels Juegos Panamericanos. De retorn a Barcelona, va fer les maletes per anar al campionat de Las Palmas de Gran Canarias.
El 29 d’abril de 1959, a la primera part del viatge entre Barcelona i Madrid, una turmenta provocà que l’avió DC-3 de la companyia Iberia s’estavellés. A l’accident van morir tots els passatgers entre ells Blume, la seva dona María-José Bonet, la seva amiga Olga Solé, i els components de l’equip Pablo Müller, José Aguilar y Raúl Pajares. Àngel Luna, el seu ajudant, company i amic, va salvar la vida perquè havia canviat el bitllet del vol per marxar l’endemà. Luna, que deixà la gimnàstica pel disseny industrial, va morir a Sabadell el 27 d’abril del 2020.
La seva mort commocionà l’opinió pública espanyola, catalana i sabadellenca que s’expressà en un enterrament multitudinari. En record seu, el Gimnàs Municipal de Sabadell va batejar-se amb el seu nom, Actualment, té un carrer del barri de Gràcia, una escola i llar d’infants a Sol i Padrís.
Bibliografia
BARBERÀ, Jaume. Joaquim Blume i el primer gimnàs municipal. Diari de Sabadell, 27 juny 2022.
UGARTE de LARRAÑAGA, Cecilio i MARTÍNEZ GORROÑO, Mª Eugenia. Joaquín Blume Carreras, primer gimnasta español en los Juegos Olímpicos: La primera década dorada de la gimnasia masculina española (1949-1959), Citius, Altius, Fortius, Vol. 3, maig 2010.