Tracem la trajectòria d’aquest empresari cinematogràfic que arribà a Sabadell el 1961. Cortadellas no només va construir una xarxa de cinemes, sinó que introduí algunes innovacions com el cine d’art i assaig o la refrigeració de les sales. Però, sobretot, va copsar el canvi en el negoci que portà al tancament de les grans sales i la proliferació dels multisales. A l’iniciar-se el segle XXI, posseïa el monopoli dels cinemes de la ciutat.
Ramon Cortadellas Gabarró va néixer a Sant Guim al 1928. Com expliquen Josep Torrella i Albert Beorlegui, “des de marrec, Ramon Cortadellas volia ser operador de cine. Els Reis li van dur un aparell de cine Nick. De més gran va adquirir un projector de 16 mm, amb el qual va anar a fer algunes sessions en un poble veí”. Inicià la carrera de Dret pressionat pel seu pare, però va abandonar-la al segon curs.
Aleshores treballà en una empresa de reflectors i llums per al cinema que programava sessions de cine en algunes escoles. Pel seu compte va muntar un taller de fabricació d’aparells complementaris per als cinemes. Segons manifestà en l’entrevista a la revista Quadern (1993), la seva vida havia estat com la del nen protagonista de Cine Paradiso, doncs havia viscut el cinema des de la cabina de projecció. Va iniciar la seva carrera com a empresari cinematogràfic al 1958 quan obrí la primera sala a Platja de Castelldefels.
L’any 1961 s’interessà per la promoció urbanística de la carretera de Prats (entre l’actual carrer Francesc Layret i la Gran Via). Ràpidament arribà a un acord amb Immobiliària Gambús per construir el cinema Montecarlo. La sala, obra de l’arquitecte Marià Pedrol i amb un aforament per a un miler d’espectadors, fou inaugurada el 17 de juny de 1961. Cortadellas arrendà el cine durant dos anys, passats els quals el va adquirir en propietat.
Cortadellas arribà a Sabadell en un moment en què el negoci de l’exhibició cinematogràfica estava dominat pels successors de Tomàs Parcerisa: Joan Parcerisa Juvé i el seu gendre Diego López Capel. El primer explotava Euterpe, Cervantes i Avenida. El segon, Rambla, Imperial, Campos, Alcázar, Fernando, Rio i Mundial. L’empresari nouvingut fracassà en el seus intents d’arribar a acords amb ells respecte a la distribució de les pel·lícules, encara que de seguida va acordar combinar programació amb Sebastià Ramís, empresari del cine Río de Oro. D’altra banda, al 1962 Jaume Marimon inaugurà un nou cinema Goya a l’avinguda de Matadepera de Ca n’Oriac amb capacitat per 880 espectadors i que seria enderrocat l’estiu de 1989. Cortadellas arribar a pactes amb ell per intercanviar programes.
Dos anys després, al 1964, constitueix amb Josep Maria Bourgeois, un antic condeixeble que treballava a Sabadell com administrador de finques, la societat Alcázar Cinema SA amb l’objectiu de comprar els locals de l’antic teatre del Centre Líric, després anomenat Teatre Esbarjo, rebatejat Alcázar, al carrer Les Planes. L’immoble pertanyia a la xarxa de Diego López i funcionava de manera intermitent. Segons Torrella i Beorlegui, el mantenia en estat de “degradació física i programant material barat de reposició”. Llavors Cortadellas va arribar a acords amb López per participar en la seva xarxa formada pel Rambla, Imperial, Campos, Rio, Mundial i amb Montecarlo de la seva propietat. A la mort de Diego López, al 1964, el seu fill Josep Antoni López Parcerisa, no va interessar-se pel negoci cinematogràfic i es dedicà a l’empresa d’ascensors del seu pare. Encarregà la gestió dels seus cinemes a Cortadellas amb la col·laboració de Josep Borrell.
D’altra banda, la citada societat, Alcázar Cinema SA, va comprar els terrenys sense edificar, al costat de l’avinguda de Barberà, on inaugurà, el 25 de març de 1966, el Cine Sabadell amb capacitat per 1.280 espectadors. La sala s’integrava dintre d’un complex de locals comercials i habitatges, tot obra dels arquitectes Costa Valls i Gómez de Puig, amb disseny innovador i que funcionà fins el 12 de juliol de 1987. A més, Cortadellas va fer-se càrrec de programació quinzenal infantil del teatre La Faràndula a les tardes dels dies festius.
El cinema d’art i assaig
A finals de la dècada dels 60, el govern franquista flexibilitzà la seva severa censura cinematogràfica, mitjançant la categoria anomenada Cine de Arte y Ensayo per amb sales amb aforament que no excedissin les 500 butaques. Cortadellas va veure aquí una gran oportunitat. Així, va construir al costat del vell cinema del Alcázar una sala batejada Cineart Alcázar que fou inaugurada el desembre de 1969 amb Repulsión de Roman Polanski i amb l’anunci d’una programació de pel·lícules com Diario de una camarera, Signori e signore, El incidente, Darling, Deseo bajo los olmos. Aquesta seria la primera sala d’art i assaig a la ciutat amb capacitat per un centenar d’espectadors.
La segona fou inaugurada al 1971, a l’antic cinema Avenida, rebatejat Studio 7, propietat dels Bagaria. Aquí s’inauguraria al 1984 la primera Sala X de la ciutat amb l’exhibició del mític film Garganta profunda de Linda Lovelace.
A l’iniciar-se la dècada dels 70, el negoci de l’exhibició cinematogràfica estava en mans tres xarxes: Cortadellas, vídua Bagaria i Ramis. El 1966, Josep Bagaria Daví, advocat barceloní havia inaugurat el nou cinema Rex, al barri dels Merinals amb capacitat per 1.400 espectadors. A la temporada 1969/70 es va fer amb l’Euterpe, un dels cinemes més prestigiosos de la ciutat i arrendà Cervantes, Avenida (rebatejat Studio 7,), el Fernando (rebatejat primer Lux i després Euterpe 77). A la seva mort, al 1973, la seva vídua Anna Roig heretà el negoci que deixà en mans del apoderat del seu marit Francisco García.
Finalment, estava Sebastià Ramís qui, des del 1965, explotava el Río de Oro. Més tard arrendà el Principal a Antoni Fuster i, a la seva mort, al desembre de 1969, l’adquirí en propietat. L’any 1978 es va fer amb el control del Rambla, juntament amb l’Euterpe el cine de més prestigi de la ciutat.
La fi dels grans cinemes
La introducció de la televisió i després del vídeo qüestionaren el model de les grans sales d’exhibició amb capacitat com a mínim per a un miler d’espectadors. Anar al cinema té un component d’espectacle públic que l’agermana amb el teatre; pel contrari, veure la televisió o un vídeo a casa és una activitat privada que no té aquest component social. Aquests canvis en els hàbits socials comportaren la decadència d’aquestes grans sales i l’aposta pels anomenats multisales. És a dir, sales de petit format que permeten incrementar l’oferta de pel·lícules adreçades als més diversos públics.
Un primer avís d’aquesta tendència de fons es detectà amb el tancament de cinemes. A l’iniciar-se la dècada dels 70 va tancar el Rio, a l’avinguda de Barberà, i el 1976 fou enderrocat el Mundial, a la Ronda Ponent cantonada carrer Plans, on ara hi ha l’edifici del mateix nom. L’any 1977 foren enderrocats els Campos de Recreo, amb teatre i cinema inclosos, una de les darreres ignominioses decisions de l’Ajuntament franquista que serà objecte d’una entrega d’aquesta secció. Al 1979 va tancar portes el Cervantes, de la xarxa Bagaria. En sentit contrari, Ramís inaugurà, el 1971, el cinema Victoria, al passeig Espronceda, amb capacitat per 718 espectadors, que tancà al 1988. També, va fer algun intent fallit de quedar-se amb el Cervantes.
Per la seva banda, Cortadellas anava avançant posicions. Així va obrir una segona sala d’art i assaig al Cineart del carrer les Planes i al 1977 es va fer amb el control del Actualidades, a la Rambla cantonada les Planes, propietat de Francesc Serra Clerch, que remodelà i rebatejà Cineart 3. Així, a finals del 70, posseïa Montecarlo, Sabadell, tres sales a l’Alcázar i Cineart 3; a banda de la seva participació en altres cinemes. L’Imperial, propietat de la família López, funcionava com a cinema familiar els caps de setmana, amb pel·lícules contractades per Cortadellas.
Per aquestes dates, va ser el pioner en introduir als estius la refrigeració a les seves sales. Aquest caràcter innovador és una de les característiques de l’estil empresarial de Cortadellas i una de les claus del seu èxit. Així fou pioner en la construcció de sales en graderia, de les projeccions automatitzades sense canvi de projector o de la instal·lació el sistema sonor Dolby.
El monopoli dels multisales
A la dècada dels 80, Cortadellas va ampliar el complex del multisales de l’Alcázar al carrer Les Planes. Al 1988 construí una quarta sala i al 1991, la cinquena al damunt de la quarta. Com observen Torrella i Beorlegui, la capacitat de les cinc sales aplegades era de 1.003 espectadors amb la qual cosa igualava la dels antics gran cinemes com Euterpe, Rambla, Imperial o Montecarlo.
Al 1992 es signava el conveni entre l’Ajuntament de Sabadell i l’empresa de nova creació Multicines Eix Macià de la qual l’accionista majoritari era Ramon Cortadellas, associat a Joan Gratacòs, d’Espectacles Egara, empresari d’alguns cinemes de Terrassa. L’alcalde Antoni Farrés fou uns dels impulsors d’aquesta iniciativa, doncs creia que l’oferta cinematogràfica era una peça clau del nou central comercial i de negocis. Es construí un complex subterrani, amb una carcassa de 4.500 m2, per encabir nou sales amb una capacitat per 1.900 espectadors i amb aforaments diferents per a cada sala (entre 160 i 350). Coincidint amb la inauguració del multisales, el 23 de febrer de 1996, Cortadellas anuncià el tancament del Montecarlo i Euterpe 77, ambdós a la Creu Alta.
A partir de llavors resten a Sabadell 18 sales de cine: les 15 de Cortadellas (9 multisales Eix Macià, 5 multisales Alcázar, un Cineart 3), Euterpe, Rambla i Principal. La dècada dels 90 està determinada pels successius tancaments de cinemes. Primer foren les sales de barriada; després els tres cinemes de l’artèria central: Imperial, Euterpe i Rambla. El Rex, als Merinals, un dels cines de barri que va aguantar més, va tancar portes al 1989 i fou destruït el 1991 en un espectacular incendi, L’any 1990 plegava la Sala X.
Euterpe va tancar l’octubre de 1997, restant abandonat durant vuit anys. El juny de 2005 fou ocupat per l’Assemblea Okupa de Sabadell que fou desallotjada el gener del 2006. Posteriorment, seria enderrocat per construir blocs de pisos. A l’acabar la dècada, també va tancar el Rambla, adquirit per la cadena de supermercats Caprabo. El Principal va escapar-se d’aquest destí al ser adquirit i reformat per l’Ajuntament de Sabadell al 2006.
L’Imperial, el cinema més antic d’Espanya, experimentà, entre 1983 i 1985, una certa recuperació com a segona seu de la Filmoteca de Catalunya amb cicles programats per Francesc Blanquer i amb les sessions de cap de setmana infantils que es perllongaren fins el 29 d’octubre de 1989 quan l’històric cinema va tancar i l’edifici quedà abandonat. L’Ajuntament de Sabadell impulsà un pla urbanístic que passava per excloure l’edifici del catàleg de bens arquitectònics protegits i enderrocar-ho per construir uns blocs de pisos i un aparcament.
Finalment, després de moltes vicissituds i l’oposició dels cinèfils agrupats en la campanya l’Imperial s’ho val, el maig de 1999 s’adjudicà a l’empresa Alcázar Cinema, SA, propietat de Cortadellas i Gratacós, la gestió de les vuit sales que s’instal·laren a l’antic Saló Imperial amb un règim de concessió administrativa de 50 anys de duració. L’Imperial fou enderrocat l’any 2000 i només s’hi va fer una mala rèplica de la seva façana. Els multisales, que porten el nom de l’històric cinema, s’inauguraren l’any 2003.
Amb el tancament de l’Euterpe i el Rambla, Cortadellas es feia amb el monopoli de les sales de cinema de la ciutat amb els nou multisales de l’Eix Macià i els vuit de l’Imperial. Ramón Cortadellas va morir a Barcelona, el 14 març de 2013, als 85 anys.
Bibliografia
BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell i els seus teatres (fins el 1956). Arraona, n. 35, 2015.
COLOMER AMAT, Emília. Saló Imperial. Un cinema històric a Sabadell. Societat Cinematogràfica Saló Imperial-1911, Sabadell, 1995.
TORRELLA PINEDA, Josep i BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell, un segle de cinema. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.