Després de l’incendi i saqueig que va patir als primers compassos de la Guerra Civil, la reconstrucció del temple fou una de les prioritats de les autoritats civils i religioses de la ciutat. L’alcalde Marcet i mossèn Ernest Mateu, tots dos excombatents de l’exèrcit franquista, lideraren el projecte.
En una altra entrega d’aquesta secció vam traçar una panoràmica de la llarga història del Santuari, que va néixer al voltant de l’antiga ermita de Sant Iscle, dita des de finals del segle XVIII de la Mare de Déu de la Font de la Salut, i de les aplecs populars que s’hi celebraven al seu voltant d (més info: ‘L’Aplec i el santuari de la Salut‘). De fet, el Santuari s’edificà sobre les restes d’una vil·la romana.
L’actual edifici data de l’època de la Restauració borbònica i s’erigí no sense abans patir una sèrie d’incidències. L’abril de 1876 es creà la comissió per edificar sobre l’ermita en estat ruïnós un gran temple dedicat a la Mare de Déu de la Salut. A finals de juliol del mateix any es posava amb gran solemnitat la primera pedra, però l’obra va patir molts retards derivats de la manca de finançament. Quan l’edifici estava pràcticament bastit i només mancava cobrir-lo, una gran tempesta, la nit del 27 al 28 de gener de 1879, provocà el seu esfondrament amb un estrèpit que va sentir-se des de molt lluny.
De manera que s’encarregà la direcció del projecte a Miquel Pascual Tintorer, nomenat arquitecte municipal aquell mateix any, que va dibuixar un nou plànol. Les obres es reprengueren l’octubre de 1880 i el nou santuari fou inaugurat el 23 d’abril del 1882 amb una processó des de la parròquia de Sant Fèlix. També, s’encarregà un nou retaule i un altar a l’escultor E. Robert i una nova imatge de la Verge, en substitució de l’antiga molt malmesa, a Agapito Vallmitjana, que fou pujada en processó i entronitzada el 3 de maig del 1883. Entre els anys 1884 i 1886 es col·locaren les vidrieres dels finestrals, el cor i l’escala. El campanar s’aixecà l’any 1907, obra de Juli Batllevell. Altres millores foren la plantació de pins, a banda i banda del Santuari, al 1905 i 1925, ja que fins aleshores s’ubicava en un paratge pelat sense cap ombra.
Aquest és el període que. amb el Papa Lleó XIII, l’Església catòlica endega el combat contra les idees laiques i republicanes amb les seves mateixes armes (associacionisme, premsa, cultura, esbarjo…). Així mateix, es ressuscita la devoció popular a les verges que són coronades patrones de pobles i nacions com les de Montserrat, del Pilar, Fàtima, Lourdes, Guadalupe… a Sabadell, aquest rearmament ideològic del catolicisme en clau integrista i tradicionalista té la seva expressió en la figura de Fèlix Sarda i Salvany que traspassaria les fronteres de la ciutat, i que fou un dels principals promotors de la construcció del Santuari com a focus de religiositat popular.
Saqueig i destrucció a la Guerra Civil
L’arrenglerament de l’Església catòlica amb la burgesia conservadora provocà que liberals i republicans, socialistes i anarquistes, fossin profundament i radicalment anticlericals. A la Setmana Tràgica (1909) els revolucionaris van cremar l’església de Sant Fèlix.
A l’inici de la Guerra Civil, al matí del dissabte, 21 de juliol de 1936, començaren a incendiar-se tots els temples de la ciutat: Sant Fèlix, la Puríssima Concepció, Sant Vicenç de la Creu Alta… El divendres, escolapis, maristes i claretians havien marxat de les seves residències, així com les monges dels convents de les escolàpies, Divina Pastora o Carmelites que foren desallotjats. El matí del diumenge 22 de juliol, un grup de revolucionaris es presentaren en el Santuari de la Salut amb camions carregats de gasolina, el saquejaren i l’incendiaren.
Mossèn Ernest Mateu, reconstructor del temple, ho descriu amb cert detall: “No deixaren absolutament res per cremar. Durant tot el dia els incendiaris s’hi rabejaren a plaer amb disbauxes i blasfèmies inenarrables. La bella escultura de la Mare de Déu d’En Vallmitjna no es cremava. Per a què el foc hi prengués del tot, estallaren la santa imatge a cops de pic. La violència dels cops va llençar lluny del foc un dit de la mà dreta de la imatge, que la Florència amorosament va recollir i avui es guarda com una preciosa relíquia”. La teulada del cos central s’enfonsà, així com els sostres del cambril i la sagristia. Només quedaren en peu els murs i el campanar.
“[A la Guerra Civil, continua Mateu-] “la turba va convertir la Salut en un lloc de diversió i platxèries indignes de mencionar. Dins del mateix Santuari, sota les voltes socarrimades amenaçant ruïna, s’organitzaren ballades sacrílegues amb música d’acordió”.
La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser emprada per albergar a refugiats de la guerra.
L’alcalde Marcet i mossèn Mateu
Les tropes franquistes entraren a la ciutat el 27 de gener de 1939. El Santuari de la Salut fou el primer a ser reconstruït. Aquell any, l’Aplec es celebrà a l’exterior ja que l’edifici amenaçava ruïna.
A les seves memòries, publicades al 1963, l’alcalde Josep Mª Marcet, escriu:
“Uno de los mayores artífices de reconstrucción fue su actual y activo capellán Ernesto Mateu Vidal, ex combatiente que, cuando inicio la pesada tarea de reconstruirlo, hizo constante alarde de un dinamismo sin par (…) Lo consiguió plenamente y lo ha convertido en el marco adecuado a los más esplendorosos actos litúrgicos que se celebran en Sabadell”. L’alcalde mateix Marcet precisa que “para la reconstrucción no se regatearon medios, tanto en la obra de fábrica como en dotarlo de todo lo necesario, incluyendo órgano, carrillón, objetos de culto y esencialmente la sacristía (…) El Ayuntamiento de la ciudad no regateó nunca su colaboración tanto en lo que respecta al embellecimiento del santuario como al cuidado de sus alrededores”.
L’any 1940 fou reparat el cos principal de l’edifici i es muntaren els finestrals. La direcció tècnica s’encarregà a l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi, de l’escola noucentista que havia estat ajudant de Gaudí a les obres de la Sagrada Família. A la postguerra no li va faltar la feina restaurant esglésies. A més del Santuari de la Salut, ho va fer a Martorell, Sallent, Parets i Mollet.
El diumenge 11 de maig, festa de l’Aplec de 1941, es celebrà la consagració de l’altar major, ofrena del matrimoni format per Domingo Codina i Jacinta Duran, molt conegut a la ciutat. Andreu Castells ens ha deixat un retrat de la parella.
“Domènech Codina Centelles i Jacinta Duran Pujol, molt coneguda a tots els mitjans com Cinteta Rompa, va ser molt exaltada i va portar les primeres lluites locals a alt nivell. Aquest matrimoni, profundament emmarcat, políticament, dintre de les estructures dels Borbons i de Primo de Rivera, gran amic de la família”.
Codina havia estat regidor de l’alcalde Esteve Maria Relat va haver dimitir en circumstancies que no han estat aclarides, però que cimentaren un odi profund entre el matrimoni i Relat. La parella liderà l’intriga política amb el suport dels excombatents que precipità la dimissió de Relat que havia tornat a ostentar l’alcaldia amb Franco. La Cinteta Rompa no va poder fruir dels resultats de la maniobra. Va morir sobtadament el 8 d’agost de 1940. El 20 d’octubre dimitia Relat.
Entre 1942 i 1944 es suspengueren les obres per tal de reconstruir les altres esglésies de la ciutat. El 2 de març de 1944 es va signar el contracte amb l’artista sabadellenc Antoni Vila Arrufat, que al 1939 havia pintat el retrat de Franco que presidia el saló de plens de l’Ajuntament. L’obra es va fer en dues partes, entre 1944 i 1952 els frescos del presbiteri (enllestits a l’Aplec de 1945), de l’àbsida i de la part superior dels murs de la nau principal.
“Logró unos murales de gran belleza, tal vez un poco recargados, excesivamente académicos y coloristas, en contraste con la tendencia actual del arte sacro. Es muy posible que si el pintor sabadellense tuviera que encargarse ahora de esta tarea, su concepto de esta obra, sin menoscabo de su extraordinaria personalidad, sería distinto”, assegurava Marcet.
Entre 1958 i 1962, Vila Arrufat executà els quatre murals a l’oli de la nau central amb escenes sagrades de la història del santuari. De l’interior, cal destacar l’altar major amb escultures i relleus d’Enric Monjo. També hi ha escultures de Camil Fàbregas, les vidrieres són del mestre Jeroni Granell.
L’any 1946 es completaren les obres amb el nou cambril i sagristia amb els corresponents altars, mobiliari i finestrals, així com les imatges d’alabastre de Sant Iscle, Santa Victòria, Sant Fèlix i Sant Vicenç de Junqueres. El 19 d’octubre de 1947 es celebrà, amb tota solemnitat, la Diada de la Coronació de la Mare de Déu de Salut i s’edità un fulletó, en llengua catalana, bellament il·lustrat. Al 1948 es col·locà el monument en homenatge a Sarda i Salvany i s’enllosà amb marbre tota l’església.
El rellotge del campanar s’instal·là el 1950 i aquest mateix any s’acabà el mur de pedra i els arcs de les tres fonts. El 1953 es basteix el retaule de la Sagrada Família, es muntà l’orgue i es plantaren setze castanyers i un miler de pins. El 1954 es construïren els dos pòrtics. D’aquesta manera, el Santuari de la Salut adoptà la seva actual fisonomia.
Bibliografia
CASTELLS. Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, VI. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed, Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.
MATEU i Vidal, Ernest. La Mare de Déu de la Salut de Sabadell. Junta Administrativa del Santuari i Fundació Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell, 1998.
Coronació de la Mare de Déu de la Salut, Sallent impressor, Sabadell, 1947.
Foto portada: el santuari de la Salut (1903) abans d’aixecar el campanar modernista al 1907.
FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.