Esbossem el perfil biogràfic d’un artista, membre de la Colla de Sabadell, que descollà per ser un dels millors gravadors sobre fusta del país. Marlet ens ha deixat una prolífica i excel·lent obra, poc coneguda, com a il·lustrador, dibuixant, pintor i escultor.
Ricard Marlet i Saret va néixer el 25 de setembre de 1896 al carrer Jardí n. 27 de Sabadell. El seu pare, Llorenç Marlet i Trunes (1858-1945), era teixidor i la seva mare, Sabina Saret i Vila (1860-1947), carnissera. Ricard era el més petit dels seus germans Josep i Francesca. Cap al 1901 començà la seva educació a Cal Tatxer, al carrer del Migdia, que després seria el Col·legi Mercantil de Sabadell. Al 1907 continuà els seus estudis al Col·legi dels Germans Maristes. Des de ben petit, despuntà pel seu talent pel dibuix com testimonien les il·lustracions amb que omplia els llibres de text o les postals que dissenyava i enviava als amics.
En aquells anys va participar a les reunions que tenien lloc a casa del metge Francesc de Paula Bedós, on s’aplegava el grup d’afeccionats a la poesia conegut com la Colla dels rapsodes. Actuaven sovint al Centre Català, ubicat a la Rambla, on ara hi són els sindicats. També, començà a treballar amb el seu germà Josep, com administratiu i comercial, al petit negoci familiar d’accessoris i recanvis de maquinària tèxtil.
La seva vocació artística trobà la seva expressió genuïna en el gravat sobre fusta o xilografia. El seu primer gravat, dels 2.137 que va fer al llarg de la seva dilatada carrera, fou Ballarina tocant la flauta (1918). Marlet s’inicià en la tècnica del gravat al boix amb 22 anys a casa d’Antoni Oliver, germà de l’escriptor Joan Oliver (Pere Quart). Primer treballà amb estilet, després amb burí i finalment per testa preferentment sobre fusta de boix, també de perera i cirerer. La qualitat tècnica i artística dels seus treballs, que perfeccionarà amb els anys, el portarà a ser considerat el millor gravador del país.
A la Colla de Sabadell
Ricard Marlet formà part del nucli fundacional de la Colla de Sabadell o Cor de Santa Rita, com el coneixien els seus contemporanis, impulsat per un grup de joves de casa bona que freqüentaven l’Acadèmia de Belles Arts: Antoni Vila Arrufat, Joan Oliver (Pere Quart), els germans Josep Maria i Francesc Trabal i Lluís Parcerisa. Posteriorment, s’afegirien amb més o menys intensitat Armand Obiols, Joan Garriga, Miquel Carreras o Rafael Durancamps. Al 1919, participà en l’acampada a la Font del Saüc, a Sant Llorenç, considerada l’acte fundacional de la Colla de Sabadell. A parer de Joan Blanquer, Marlet va contribuir-hi de manera singularment remarcable.
“Tots els impresos editat per la Colla -els programes de l’Associació de Música i els llibres de la col·lecció La Mirada, per no esmentar-ne d’altres- duien el seu segell inconfusible, és a dir, els seus gravats al boix”.
A partir del 1920, els seus gravats comencen a ser coneguts i des del 1923 la seva producció xilogràfica guanyà en quantitat i qualitat. Així mateix, va participar al 1924 i 1925 amb una sèrie de xilografies a l’Almanach de les Arts, profusament i bellament il·lustrat. Una de les publicacions artístiques i literàries més importants del moment, sorgida dels dillunsus de cal Llonch, la tertúlia que Marlet freqüentava i que es celebrava setmanalment a la biblioteca de l’industrial i prohom de la Lliga Regionalista, Joan Llonch Salas.
El 25 de juny de 1923 va casar-se amb Carme Barrera i Vila amb qui tindrà tres fills: Llorenç (1924), Francesca (1926) i Montserrat (1928). A partir de 1929, la família passa els estius a Matadepera, al carrer de Sant Joan, 13. Animat pels encàrrecs que rep de particulars, publicacions i empreses, decideix abandonar les activitats no relacionades amb la seva producció artística. Al 1934, va crear l’escola de dibuix Sant Lluc, que tancà al 1936. Durant dos cursos va ser professor de dibuix al natural a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.
Obra sacra i profana
El cop d’Estat del general Franco, el 18 de juliol de 1936, l’agafà amb la seva família a la casa d’estiueig de Matadepera on romandrà fins al final de la Guerra Civil, al 1939. No obstant això, als anys de la guerra, realitzà una sèrie d’obres de significació política com el logotip de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, els segells de l’Assistència Social de Cerdanyola o el disseny i gravat el paper-moneda de l’Ajuntament de Sabadell (1937). Així mateix, va ser professor, amb Josep Vives, de treballs manuals a l’Institut-Escola M.B. Cossío d’ensenyament secundari que tenia per seu l’edifici confiscat de les Escoles Pies.
Al final de la guerra no consta que fos molestat per les autoritats franquistes. L’any 1940 fixà definitivament la seva residència a Matadepera, al número 9 del mateix carrer Sant Josep. El mateix any va ser nomenat professor de dibuix a l’Escola Industrial de Sabadell i durant uns quants anys donà classes particulars a casa seva. Aquí, la seva trajectòria recorda a la del pintor i company de la Colla de Sabadell Antoni Vila Arrufat, que a diferència de Trabal, Oliver o Obiols no marxaren a l’exili, sinó que decidiren quedar-se a l’Espanya franquista. Vila Arrufat des del seu refugi de Sant Sebastià de Montmajor i Marlet a Matadepera.
Durant aquests anys de postguerra, a banda de continuar amb la seva producció com a gravador, realitzà, com Vila Arrufat, notables pintures al fresc de temàtica religiosa a les sales d’estudi Sant Gregori i Sant Anselm de l’Abadia de Montserrat (1942), l’altar de la capella del Sagrat Cor de la Puríssima Concepció de Sabadell (1944), el presbiteri del Col·legi Balmes dels Escolapis de Barcelona (1945) o el presbiteri i la volta de la capella del Santíssim a l’Església de Sant Pere de Terrassa (1948).
A parer de Francesc Fontbona, estilísticament, aquesta temàtica religiosa no significà “cap trencament amb la seva obra anterior, sinó tot el contrari: una pràcticament ininterrompuda continuïtat estètica”. Abans de la guerra havia dissenyat nombroses estampes, recordatoris o vinyetes parroquials com ara els gravats dels goigs de la Mare de Déu de la Salut o els de Sant Pancraci, tots dos de 1927.
També, pintà obres de temàtica laica com Les Quatre Estacions que pot contemplar-se a la Casa Taulé, antiga seu de l’Alliance Française (1941) o els sis plafons pel Saló Modernista de la Caixa d’Estalvis Sabadell (1943).
Així mateix, Marlet va desenvolupar una tasca notable com il·lustrador de publicacions periòdiques i llibres com ara a la traducció al català de Josep Maria de Sagarra de la Divina Comèdia de Dant (1947-1951), dels quatre volums del Poema de Montserrat (1950-1955) i en altres llibres com Cinc poemes escenificats de J. Rosquellas i Alessan (1952) o Les imatges de la Verge i els Sants de Catalunya, editada en fascicles per l’editorial Montaner i Simon. Al 1932 il·lustrà Don Quijote de la Mancha de Cervantes, per a una societat de bibliòfils de Nova York que finalment no es publicà. Considerat un dels projectes més ambiciosos com a xilògraf, les 12 planxes de gran format i d’estampacions de prova es conserven al Museu d’Art de Sabadell.
L’artista emprava per la configuració dels seus frescos un mètode semblant al del pintor classicista francès Nicolas Poussin (1594-1665). A tal efecte, modelava petites figures de fang disposades en una mena de teatret per distribuir-les de la manera més adequada dins la superfície disponible.
Evolució estètica
La simple quantificació de l’obra Marlet proporciona una idea del seu caràcter de artista prolífic i polifacètic. A banda de les 2.137 xilografies esmentades, va pintar 129 frescos, 27 olis, 25 pintures al tremp d’ou, 69 pintures a la cera o a l’encàustic, 45 pintures a la cola de guant, 86 escultures, 29 peces d’orfebreria 7 obres per a vitralls, a més d’una gran quantitat de dibuixos amb les més diverses tècniques. “Era un treballador pacient però infatigable, passava llargues hores en el seu taller amb el burí, el llapis o el pinzell a la mà, per bé que es mostrava tothora propici a deixar la feina si es tractava de rebre -i ho feia sempre amb una cordialitat autèntica- qualsevol amic o conegut que anés a veure’l”, escriu Blanquer.
L’artista descollà indiscutiblement en l’art del gravat en fusta o al boix en un moment -escriu Fontbona- en que hi havia “ben pocs practicants d’aquest art menystingut quedaven aleshores, i encara la seva activitat era pràcticament residual”. Marlet inicià la seva trajectòria artística a l’època del Modernisme que justament proposava reviure els vells oficis artesanals i les arts decoratives que la producció industrial estava arraconant. Posteriorment, evolucionà cap el Noucentisme amb formes més suaus i classicistes amb personatges amables, pomells florals, fons paisatgístics amb ocells…
Després de la Guerra Civil, Fontbona aprecia la influència d’artistes italians contemporanis com Arturo Martini i Giacomo Manzú i, sobretot de l’art romànic català que es percep des del 1959 amb obres com Naixement o Els Reis d’Orient. Tot i que, al seu parer, “quantitativament, l’obra de Marlet continuava mantenint un caràcter majoritàriament noucentista”.
Ricard Marlet sempre va negar-se, malgrat els diversos oferiments, a exposar la seva obra. Només un cop, de manera excepcional. va trencar aquesta norma a l’exposició amb l’escultor Manolo Hugué, a l’abril de 1943, a l’Acadèmia de Belles Arts amb 41 pintures al fresc sobre fibrociment. Al 1976, la Fundació Bosch i Cardellach va iniciar les complexes negociacions per obtenir el seu permís i organitzar una exposició antològica de la seva obra.
La seva mort sobtada a Matadepera, el 8 de juny de 1976, impossibilità materialitzar aquesta iniciativa. S’haurien d’esperar 20 anys, fins al 1996, amb motiu del centenari del seu naixement, per tal que la seva variada i prolífica obra pogués ser admirada a l’exposició organitzada conjuntament pel Museu d’Art de Sabadell i la Fundació Caixa de Sabadell. L’Ajuntament de Sabadell li dedicà el 21 de desembre de 1984 un carrer al barri de Can Deu, on hi ha carrers amb noms d’escriptors catalans i de la Colla de Sabadell.
Bibliografia
BLANQUER, Joan. Ricard Marlet. Breu notícia biogràfica dins Ricard Malet. Exposició del Centenari (1896-1996). Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell, 1996.
FERNÁNDEZ, Ana. Ricard Marlet: un centenari que ha valgut la pena. Revista Quadern, n. 107, Sabadell, 1996.
FONTBONA, Francesc. Ricard Marlet, xilògraf dins Ricard Malet. Exposició del Centenari (1896-1996). Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell, 1996.
VERCADÉ i VERGÉS, Jaume. Ricard Marlet i Saret (Sabadell,1896-Matadepera, 1976). Revista Quadern, n. 107, Sabadell, 1996.
Foto Portada: Ricard Marlet (1938), Arxiu Família Marlet