Foto portada: l'alcalde accidental, Ricardo Royo, i el futur alcalde Antoni Farrés, la nit de les eleccions del 3 d'abril de 1979. Autor: Pere Farran / Arxiu Farran.

Ricard Royo (1923-2001), empresari i darrer alcalde franquista

Esbossem una semblança biogràfica de qui fou el darrer alcalde del franquisme a la ciutat. Vinculat al Gremi de Fabricants, va exercir durant tres anys l’alcaldia de forma accidental en un moment polític molt complicat i on va preparar el traspàs de poder a Antoni Farrés.

Ricard Royo Solé va néixer a Sabadell el 17 de novembre de 1923, al començament de la dictadura de Primo de Rivera. Fou fill del matrimoni format per Ramon Royo Robles, natural de Segorb (Castelló de la Plana) i la sabadellenca Francesca Solé Pratginestós. Va estudiar al col·legi dels germans Maristes de Sabadell fins l’any 1936 quan va ser tancat arran de la Guerra Civil i va continuar la seva formació al col·legi Mercantil. Acabada la conflagració, va completar cinc cursos de l’especialitat de teòric tèxtil a l’Escola Industrial. Posteriorment es va treure la carrera de Dret. Royo va treballar en un parell d’empreses tèxtils fins l’any 1949, quan amb el seu pare i el seu germà fundaren una empresa familiar dedicada als teixits de draperia.

L’any 1950 va casar-se amb Maria dels Àngels Manent Tarrats, nascuda a Mataró, però que residia a Terrassa des de que tenia un any, amb la qual tingué dos fills, Ricard i Josep. A la seva joventut va formar part de l’equip de bàsquet del Centre d’Esport Sabadell que a la dècada dels 40 i 50 del segle passat va obtenir grans èxits esportius. Així mateix ostentà, primer la vicepresidència i després al 1962 la presidència del Cercle Sabadellès. També, entre 1967 i 1975, fou membre de la junta directiva del Gremi de Fabricants.

Regidor i tinent d’alcalde amb Burrull

L’any 1971 va ser designat regidor de l’Ajuntament de Sabadell, sota l’alcaldia de Josep Burrull, pel terç corporatiu, en representació del Gremi de Fabricants. El 1974, s’havia de verificar la renovació parcial del Consistori. Burrull va experimentar grans dificultats per reeditar els acords amb els empresaris sabadellencs, que havien estat el fonament dels seus equips de govern, els quals no volien comprometre’s amb un règim en estat agònic. Justament en un moment que havia d’entomar una forta oposició política i social com es palesà amb els conflictes a la Gran Via, la Residència Albada, amb les mobilitzacions del sector de l’ensenyament o del moviment veïnal als barris. Així, Burrull va formar un executiu municipal amb membres de la Falange, excepte Ricard Royo que fou nomenat primer tinent d’alcalde i responsable d’Hisenda.

L'alcade falangista Burrull en un ple municipal. Autor: Pere Farran
Burrull en un ple municipal. Autor: Pere Farran

Tanmateix, amb motiu de les eleccions municipals corporatives del gener de 1976, Royo, juntament amb els regidors Joan Bernabeu i José Ramón Castro, en representació del Consejo Local del Movimiento, demanaren a Burrull que es presentés a la reelecció “para dar continuidad a la labor de estos años”. De fet, l’1 de febrer de 1976, Burrull va ser proclamat alcalde de Sabadell com a únic candidat. Fou una alcaldia efímera. El 19 de febrer esclatà la Vaga General Política que precipitarà la seva renúncia a l’alcaldia. El 26 de febrer de 1976 es convocà un ple municipal on anunciava la designació de Royo com alcalde accidental mentre Burrull s’apartava temporalment del càrrec, però que de fet seria definitiva. Royo va prendre possessió del càrrec el 3 de març. En realitat, Burull no va dimitir mai sinó que demanava permisos d’excedència cada 15 dies.

Alcalde accidental

Royo va formar part de la representació municipal en la taula de negociació amb la Comisión Interramos que dirigia la vaga general. Segons explica Andreu Castells, va respondre, “amb cara compungida”, a un membre de la mateixa quan va preguntar-li sobre el destí de Burrull, “Se l‘han carregat! Se l’han carregat”.  Unes manifestacions que avalen la tesi de Martí Marín, segons la qual Burrull va ser obligat a dimitir per apaivagar el clima d’extrema tensió social i política que experimentava la ciutat.

En qualsevol cas, Royo va exercir el càrrec, sempre com alcalde accidental, fins les primeres eleccions municipals democràtiques del 3 d’abril de 1979 que atorgaren una clara victòria al PSUC, liderat per Antoni Farrés. També, entre 1977 i 1978, fou president de l’actualment extinta Mancomunitat Sabadell-Terrassa. Segons va declarar en una entrevista al diari TeleXpress, al setembre de 1978, havia presentat la dimissió en 19 ocasions, però mai li havia estat acceptada per les jerarquies del règim. Una afirmació avalada per Farrés en la llarga entrevista que va concedir a Xavier Domènech:

“Un bon dia, ja fent d’alcalde, em vaig trobar una carpeta amb les cartes de dimissió del Royo. N’hi havia moltes, ho va plantejar moltes vegades i no l’hi van acceptar mai. És a dir va arribar fins a les eleccions en una posició molt difícil”.

En el període que va ostentar l’alcaldia va haver d’entomar situacions crítiques, com la generada per la Vaga del Metall (setembre-octubre de 1976) o la situació d’enorme tensió creada per l’assassinat de la treballadora Antonia España (setembre 1977) amb una massiva manifestació de protesta davant de l’Ajuntament que va estar a punt de desbordar-se. La intervenció del secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, que es trobava en un acte a La Faràndula, aconseguí calmar a la multitud. Els ànims van apaivagar-se dies després quan va descobrir-se que es tractava d’un crim passional sense motivacions polítiques.

Royo, votant a les municipals de 1979, les primeres en democràcia.
Royo, votant a les municipals de 1979, les primeres en democràcia.

També, va haver d’entomar el terrible impacte social i econòmic de la crisi del tèxtil (més info: ‘La mort de la ciutat fàbrica‘). D’altra banda, va organitzar els actes de celebració del centenari de la concessió a Sabadell del títol de ciutat (més info: ‘La concessió del títol de ciutat (1877)‘). A parer de Martí Marín, Royo presidí “una corporació pràcticament acèfala” que es limità a “mantenir-se en el lloc mentre l’oposició anava guanyat terreny progressivament”. De fet, molts regidors demanaren excedències per malaltia o simplement no compareixen a l’Ajuntament. En l’esmentada entrevista a TeleXpress, declarà amb amargor: “Nosotros no pintamos nada (…) en el fondo somos unos parias”.

Royo no va voler implicar-se en cap de les operacions polítiques de la dreta postfranquista. Això, malgrat que fou sondejat per la Unión de Centro Democrático (UCD) d’Adolfo Suárez. Tampoc s’interessà en la frustrada Concòrdia Catalana impulsada per Joan Antoni Samarach i l’ex governador civil Sánchez Terán on sí participà Burrull.

El 18 d’abril de 1979, amb la presència dels cap de llista dels partits democràtics que havien obtingut representació al consistori, es celebrà el darrer ple municipal presidit per Royo. L’alcalde va pronunciar un discurs de comiat: “No hem pogut complir les coses que amb il·lusió ens vàrem plantejar a l’arribar a l’Ajuntament. Hi ha molts problemes a la ciutat i ens hem quedat a mig camí, però la vida segueix”.

Royo i Farrés

El successor de Ricard Royo,l’alcalde Antoni Farrés va mostrar una valoració força favorable de la seva gestió:

“Penso que Royo va tenir una papereta molt complicada en un moment polític molt fort i hi havia unes ganes molt grosses que canviés la situació. Ell havia arribat pel sistema d’abans i, a més a més, concretament pel ‘tercio de representación corporativa’ (…) Es trobà amb un moviment popular, un moviment veïnal i un moviment polític molt potents i ‘sin comerlo ni beberlo’ es troba d’alcalde (…) A pesar d’aquesta situació hi ha haver alguns moments molt delicats en què s’havia de seure, parlar i negociar totes les reivindicacions. N’hi havia algunes que lògicament no es podia assumir, entre altres coses perquè no tenia possibilitats de materialitzar-les, però alguns compromisos que va adquirir els va respectar”.

En aquest sentit, Farrés esmenta el tema de la concessionària d’autobusos (més info: ‘El conflicte dels autobusos‘). En l’oposició democràtica existia el temor que la concessió es renovés per un llarg període a Autotransportes Martí quan estava a punt d’exhaurir-se. “Era un tema urgent, i es va aconseguir un acord amb l’alcalde accidental, el senyor Royo, que va complir que no traguessin la convocatòria de concessió”. En qualsevol cas, Royo atorga dues pròrrogues  a l’empresa concessionària al desembre de 1978 fins al juny de 1979 i la segona entre juny i desembre del mateix any. Així mateix, Farrés expressà el caràcter correcte de la seva relació personal.

“Hem tingut una relació molt respectuosa tot i que li va tocar viure aquest període tan incòmode. Sempre que ens hem trobat al carrer ens hem aturat per saludar-nos (…) Així com amb Burrull hem passat anys i panys fent veure que no ens vèiem, amb Royo, fruit que havia tingut aquesta posició –dins del que es podia- una mica més oberta, diria que inclús la relació personal ha sigut cordial, amb un cert grau, no diria d’amistat, però sí quelcom mes que el simple coneixement”.

Per la seva banda, el mateix Royo,  en una entrevista concedida al Diario de Sabadell el mateix dia de les eleccions municipals de 1979, a la pregunta sobre si la seva relació amb els partits de l’oposició democràtica havia estat cordial, va respondre:

“Totalmente. En especial de aquellos grupos que se han sentido mayoritarios a partir de las elecciones generales. No han existido roces ni malos entendidos. Lógicamente mantenían sus puntos de vista, siempre respetables, y el Consistorio sostenía los suyos, coincidentes en según qué aspectos y con divergencia en otros. Los partidos han demostrado en todo instante que son responsables y saben que representan a un núcleo importante de población”. Respecte a la seva valoració dels tres anys en que va ostentar l’alcaldia, declarà: “Todo lo que hemos pasado ha sido producto de unos tiempos muy difíciles e inmersos de lleno en un proceso de cambio. La transición de un régimen no democrático a otro abierto y plural comportaba muchos problemas y de convivencia a los que no estábamos acostumbrados. Hemos aprendido entre todos con las cuestiones que a diario iban surgiendo. Han existido momentos sumamente difíciles”.

Tanmateix, malgrat aquest expressions de tolerància, Royo no va assistir a la pressa de possessió de Farrés com alcalde i tampoc va haver-hi un traspàs de poders pròpiament dit. El 25 de maig de 1979 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants. Una distinció honorífica que premiava la tasca a favor de la ciutat i de la indústria tèxtil. El 31 de maig del mateix any s’organitzà a un homenatge amb un sopar al restaurant de Can Font.

Ricard Royo va morir, amb 77 anys d’edat, el 6 de juliol de 2001 a l’Hospital de Terrassa víctima d’un atac de cor.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell,  informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició democràtica (1939-1976). Ed Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH, Xavier i SERRANO, Jordi. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial. Barcelona, 2015.
MARÍN, Martí. La política dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
Diari de Sabadell. 3 d’abril de 1979, 26 de maig de 1979 i 7 de juliol de 2001.
TeleXpress,  14 de setembre de 1978.
Fons Ricard Simó i Bach (Arxiu Històric de Sabadell)

Foto portada: L’alcalde accidental, Ricardo Royo, i el futur alcalde Antoni Farrés, la nit de les eleccions d’abril del 79. Autor: Pere Farran / Arxiu Farran.