La història de la ciutat està indissolublement lligada al riu Ripoll, sense el qual no haguessin existit els primers assentaments agrícoles i molts segles després l’activitat industrial. Aquí només resumim les vicissituds de l’aprofitament del riu com a font d’energia a través del seus molins.
El riu Ripoll neix al nord de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i desemboca al riu Besòs, 30 kilòmetres al sud, a l’alçada de Ripollet. La seva llera és un habitat ideal per les pollancres i altres arbres de ribera. Tanmateix, des de fa segles ha estat objecte d’una intensa acció humana. A banda de les canalitzacions de rec i els molins, també s’aprofitaven un conjunt de mines que recollien aigua dels diversos nivells freàtics de la seva conca.
Les primeres referències escrites sobre els molins del Ripoll, recollides per Jordi Bolòs i Josep Nuet, daten del segle X. L’any 973 es realitzà la venda d’un molí fariner en un indret anomenat Jonqueres, on ara hi és l’església de Sant Vicenç. Al document consta que un tal Sunyer venia la meitat d’hores durant les quals funcionava el molí, així com l’entrada d’aigua pels horts o cap-rec. Uns anys més tard, el 982, Gotmar i la seva esposa Lívol feien donació al monestir de Sant Cugat d’unes terres i prats, així com els drets sobre un molí amb rec ubicat prop de Ripollet.
A banda d’aquests dos molins fariners ben documentats, probablement hi havia uns quants més. Una escriptura del 1024 cita un molí ubicat a la parròquia de Sant Feliu d’Arraona; una altra, del 1098, esmenta el molí de la Trilla i un altre força posterior del 1157 es refereix al molí de la Garriga (l’actual molí d’en Torrella).
Els molins fariners
Els molins fariners estaven formats per una desembocadura d’aigua (anomenada la cacau) i una petita sala per les moles. Alguns molins per blat o ordi eren propietat dels nobles o de l’església. L’aigua no només s’aprofitava per fer funcionar les rodes per moldre el gra, sinó que també s’utilitzaven per regar les hortes. Així mateix, al llarg de la llera s’instal·laren diverses rescloses bastides amb pedres, troncs i branques, moltes provisionals i fàcilment reconstruïbles. Com testimonien aquests documents, l’ús dels molins es podia fraccionar per hores a diversos clients.
A partir del segle XI, segons la documentació disponible, es detecta un increment notable del nombre de molins al Ripoll, sobretot relacionats amb masos o explotacions agrícoles familiars. Entre l’any 1200 i el 1348 les referències escrites sobre els molins són més aviat escasses.
La majoria d’aquests molins estan documentats a partir d’aquesta darrera data.
Sense ànim de ser exhaustius, al 1406 existeix documentació sobre el molí d’en Bassó, sota el turó d’Arraona, el 1410 s’esmenta el molí de Mas Garriga (on ara hi és el molí d’en Torrella). L’any 1424 apareixen dades sobre el molí de Deganet o de na Segarra, el 1429 es cita el molí de la Trilla sota el camí de Granollers, a l’indret anomenat de les Tres Creus. Al segle XVI, el 1501, es cita el molí de mas Carbó que posteriorment va prendre el nom de molí d’en Samsó i que actualment es coneix pel de l’Amat. L’any 1559 hi ha documents sobre el molí d’en Nuell, el 1558 sobre el molí d’en Sallent (a Sant Vicenç de Jonqueres) i, a prop d’aquest, el 1575 el molí d’en Fossar.
L’epidèmia de la Pesta Negra, que arribà a Catalunya al 1348, va suposar una brutal aturada el creixement demogràfic que s’experimentava des de feia més de dos segles. Molts pobles i masos quedaren abandonats. Segons Bolòs i Nuet, encara al segle XVII es notaven els efectes del despoblament. Pel que respecta als molins del Ripoll, es tenen referències que al 1501 el molí de l’Amat, estava espatllat i desfet i que el de sa Trilla estava enrunat i deshabitat al 1561.
Molins drapers i paperers
A finals del segle XVII, però sobretot des del XVIII, s’assisteix a una recuperació demogràfica i econòmica basada no només amb l’increment de la producció agrícola, sinó també pel creixement de les manufactures tèxtils i papereres.
Per la documentació disponible sabem que, almenys des del 1572, el molí fariner de mas Carbó o d’en Samsó, l’actual molí de l’Amat, es va convertir en un molí draper. S’ha de tenir en compte que el mecanisme dels molins drapers era més complex que el dels fariners de roda horitzontal. Els molins drapers necessitaven un flux d’aigua regular i important, a més d’una canalització per portar l’aigua per moure la gran roda vertical. Aquests primer molins drapers es dedicaven al batanatge; és a dir, netejar els draps de greix, pols i taques, alhora que s’incrementava la seva densitat i suavitat. Al decurs del segle XVIII altres molins fariners esdevingueren drapers com ara el molí d’en Font des del 1735. L’any 1773, els germans Ignasi i Francesc Galí, drapaires de Terrassa, construïren el molí draper d’en Galí, al costat del molí fariner d’en Sallent.
També, per aquesta època s’introdueixen els molins paperers que necessitaven molta aigua i unes instal·lacions majors que els fariners i els drapers. Per fabricar el paper es feia una pasta a base de fibres vegetals que es col·locava sobre una tela metàl·lica on s’escorria part de l’aigua, així es formava el full que després era premsat. A continuació es passava el full per uns cilindres escalfats per acabar d’assecar-lo i finalment era allisat.
L’any 1738 es bastí el molí paperer de les Nogueres o de n’Arderius. El 1759 es construí el d’en Casanovas o de les Tres Creus on hi treballaven deu persones. Uns anys més tard, al 1783 es construí el molí paperer d’en Morau, especialitzat en paper de fumar. Cap a finals del segle XVIII i començaments del XIX es construí el molí paperer de Sant Oleguer, sobre un antic molí fariner.
Durant aquest període continuaren funcionant una sèrie de molins fariners com el d’en Sallent, almenys fins al 1773, el d’en Torrella, el d’en Gall o el de Baiona.
La industrialització
Entre 1815 i 1840 es construïren nombroses fàbriques per aprofitar l’energia hidràulica del riu doncs l’aigua era una matèria prima essencial per la indústria tèxtil. Durant aquest període es configura l’estructura de sèquies, rescloses i canalitzacions que ha arribat fins al nostres dies.
La introducció de la màquina de vapor va modificar radicalment l’ús de l’energia hidràulica del Ripoll. A Sabadell la nova tecnologia s’inicià al 1838 a l’empresa de Magí Planas. Durant un temps conviuran l’energia hidràulica amb la nova tecnologia. Segons les dades aportades por Josep Maria Benaul, al 1849, les fàbriques sabadellenques tenien una potència de 38 cavalls de vapor i d’entre 75 i 100 CV d’energia hidràulica. Al 1867 la potència del vapor s’havia multiplicat per quatre, mentre que la hidràulica romania estacionaria. Finalment, l’electricitat acabaria substituint aquestes dues fonts d’energia.
Durant la dècada dels 40 del segle XIX, una part de les indústries llaneres es traslladaren de la llera del riu al casc urbà de Sabadell. Aquelles que romangueren al Ripoll es dedicaren al rentatge, tint i acabats generant una enorme contaminació que acabà amb la vida animal. Al llarg de la segona meitat del segle XIX els antics molins foren ocupats per diverses indústries: d’aprestos al molí d’en Galí, de cartró als molins de l’Amat, d’en Fontanet i de Sant Oleguer i de llana el molí d’en Mornau, de l’Ubac, d’en Font, d’en Torrella, Xic i de les Tres Creus.
Un notable patrimoni industrial que ara mateix s’està caient a trossos.
La sèquia Monar
Darrerament s’ha especulat sobre l’existència de l’anomenada sèquia Monar. A diversos estudis es parlava d’una tradició segons la qual havia estat construïda pels monjos de Sant Llorenç del Munt al segle X. La canalització partiria d’una resclosa situada al Pinetó, a Castellar del Vallès, travessaria de nord a sud el terme municipal de Sabadell i acabaria prop de la confluència entre el Ripoll i el Besos, entre Barberà del Vallès i Ripollet.
En realitat, a parer de Bolòs i Nuet, més que una obra continua i unitària existia un conjunt de sèquies nodrides per la mateixa aigua del Ripoll. L’única canalització que pot considerar-se com la sèquia Monar seria el tram que devia néixer a una resclosa ubicada aigües amunt del molí d’en Torrella fins al molí de Sant Oleguer, al límit del terme municipal. Tanmateix, aquesta obra no és correspon a una sèquia medieval, sinó a modificacions posteriors.
Bibliografia
ALSINA i GIRALT, Joan. Els molins del riu Ripoll. Biblioteca Quadern, n. 12. Sabadell, 1988.
ARGEMÍ RELAT, Mercè i DEU BAIGUAL, Esteve. 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell del segle XI a 1949. CASSA, Sabadell, 1999.
BOLÒS i MASCLANS, Jordi i NUET i BADIA, Josep. La sèquia Monar i els molins del riu Ripoll (Sabadell, Vallès Occidental). Quaderns de Patrimoni IV, Ajuntament de Sabadell, 1998.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, 1932.
BENAUL BERENGUER, Josep M (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
Foto portada: imatge del molí d’en Mornau en un llibret de paper de fumar del segle XIX. AHF-UES