Ressenyem el treball de recerca de Joaquim Sala-Sanahuja sobre la participació dels sabadellencs en l’esforç bèl·lic de la República francesa a les fàbriques i tallers, però també als fronts de batalla. I també dels desertors que es refugiaren a Sabadell i del novel·lesc cas dels ‘espies sabadellencs’, com l’anomenà la premsa de l’època.
La revista d’història local Arraona va incloure al seu número 37 un monogràfic sobre l’impacte a Sabadell de la Primera Guerra Mundial amb motiu de la celebració del centenari del final d’un conflicte bèl·lic que, amb la Revolució russa, assenyala el veritable començament del segle XX, a parer d’historiadors com Eric Hobsbawm.
Entre els interessants treballs publicats en aquest monogràfic, resulta remarcable la recerca del professor Joaquim Sala-Sanahuja sobre els sabadellencs que participaren d’una manera o una altra en la Gran Guerra, com l’anomenaren els seus contemporanis. L’autor distingeix dos categories. D’una banda, el nombrós contingent d’obrers especialitzats que marxaren a treballar a la indústria francesa per cobrir la manca de mà d’obra provocada pel reclutament en massa. D’altra, els voluntaris que s’allistaren a l’exèrcit francès. També, escriu sobre el cas novel·lesc dels “espies sabadellencs” -com els anomenà la premsa de l’època- afusellats a Bordeus l’any 1917. En sentit contrari, quantifica els desertors i pròfugs de l’exercit francès i en menor mesura alemanys que es refugiaren a la ciutat en els anys de la conflagració.
Treballadors a la indústria de guerra
La investigació de Sala-Sanahuja es fonamenta en una minuciosa recerca de diverses fons bibliogràfiques i arxivístiques. Des de memòries i dietaris dels protagonistes dels esdeveniments, a un profund coneixement dels arxius militars francesos. Sens dubte, el contingent més important de sabadellencs que contribuïren a l’esforç bèl·lic de la República francesa fou els dels treballadors especialitzats. Segons les dades oficials del Service de la Main-d’oeuvre étrangère, uns 10.000 ciutadans espanyols van treballar a França a les industries de guerra, la majoria com a manyans o metal·lúrgics. Ara bé, segons les estimacions de Sala-Sanahuja, el número real va ser molt superior, al voltant dels 100.000, dels quals uns 12.000 o 15.000 eren catalans.
“Gairebé tots eren joves, fills de la classe treballadora i del petita classe mitjana de les ciutats industrials: Barcelona, Sabadell, Terrassa, Manresa, Mataró, Igualada…”, escriu.
Per il·lustrar el tema, relata el cas del seu avi Joaquim Sanahuja i Garriga que treballà a la fàbrica Citroën de París entre 1916 i 1918, destinada a la producció d’armament. Nascut al 1894, Sanahuja i Garriga era el fill del manyà Joan Sanahuja Regalós, que formava part de la societat Margarit, Baciana i Sanahuja, que al 1918 es convertirà en Baciana i Sanahuja, dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil que esdevindrà una de les més importants del sector.
En molts casos, a banda de les motivacions econòmiques, hi havia raons ideològiques. Malgrat la neutralitat d’Espanya, la Gran Guerra desfermà les passions entre els monàrquics i conservadors, favorables als Imperis Centrals, i els republicans i progressistes, partidaris dels Aliats (més info: ‘La Primera Guerra Mundial‘). D’altra banda, des de sectors del catalanisme radical s’encetà una campanya en suport dels ‘voluntaris catalans’ amb l’esperança que aquest esforç seria recompensat quan acabés la guerra.
Els voluntaris sabadellencs
Els arxius militars francesos proporcionen gran qualitat de dades sobre cada recluta: primer cognom i nom propi, lloc i data de naixement, número de matrícula militar de la unitat militar a que anava destinat…Els expedients militars francesos són molt minuciosos respecte a la filiació, ofici, lloc de residència, característiques físiques (alçada, pes, color del cabells)… així com de el full de serveis des de la seva incorporació a files.
En cas de mort, s’adreçava un informe al Registre Civil amb un resum d’aquestes dades i amb les circumstàncies del decés. En el cas que figurés la frase “Mort pour la France” volia dir que havia caigut en gloriosament en combat. Aquesta menció donava dret a una pensió a la família propera i en ella no estaven incloses les morts per malaltia no relacionada amb les operacions militars o els molts casos de suïcidi.
A partir de la consulta a l’arxiu personal Dr. Solé i Pla, els llibres de l’historiador David Martínez Fiol i els arxius militars francesos, Sala-Sanahuja estima en 347 el número de soldats nascuts a Catalunya que van morir al front i en un miler els de nacionalitat espanyola. Martínez Fiol quantifica en prop d’un miler els catalans que van lluitar a les forces armades franceses, dels quals una trentena haurien estat militants nacionalistes. En la majoria dels casos s’allistaren a un dels tres Regiments de Marxa de la Legió Estrangera.
A la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit francès va arribar a arrenglerar 8,5 milions de soldats. Segons les estimacions dels historiadors, per cada quatre combatents, un va morir o es donar per desaparegut, dos resultaren ferits i un va resultar il·lès. A parer de Sala-Sanahuja aquesta proporció s’ha d’incrementar en els Regiments de Marxa de la Legió Estrangera, emprats com unitats de xoc i on les baixes mortals eren molt superiors que als regiments de l’exèrcit regular.
Jean Archimède Graf
L’autor només ha trobat dos voluntaris nascuts a Sabadell que van morir al front. El primer Jean Archimède Graf, va néixer a Sabadell el 9 de març de 1891. Segons el Registro de extranjeros de Sabadell de 1894, la seva família s’havia instal·lat a la ciutat a començaments de la dècada, a la carretera de Barcelona número 198, procedent de París. El seu pare, Hermann Graf Clort, de 35 anys, suís, manyà i mecànic, segurament treballaria en els vapors de la zona. La seva mare, de 36 anys, era de nacionalitat francesa i es deia Elisa Rubi Sain. Quan el matrimoni es traslladà a Sabadell tenia tres fills: Hermann, Jules i Louis. Aquí naixerien l’esmentat Jean Archimède i Emilio, al 1892.
Jean Archimède Graf s’allistà l’any 1914 a la caixa de reclutes de París, des d’on fou destinat al Regiment d’Artilleria, n. 13 de l’exèrcit regular. Va morir el 15 de febrer de 1915 a Vaquois (Lorena). El fet que seu certificat de defunció s’expedís al districte 19è de París, porta a deduir a Sala-Sanahuja que la família, després d’una llarga estada a Sabadell, hauria retornat a la capital francesa d’on provenien.
Joan Gili
L’altre sabadellenc mort en combat és Joan Gili (Gili, Juan, en la seva fitxa militar), nascut com Graf al 1891 i que també s’allistà al 1914 a la caixa de reclutes de París. Fou destinat al Regiment de Marxa n. 2 de la Legió Estrangera on combateren molts voluntaris catalans. Gili va morir el 9 de maig de 1915 a la granja de la Targette, a la segona batalla d’Artois, en el curs d’una ofensiva francesa per trencar les línies alemanyes.
Per fer-nos un idea de la ferocitat dels combats, al començar la batalla el regiment comptava amb 75 oficials i 3.882 soldats. A les 12 hores de l’atac només quedaven en actiu 27 oficials i la meitat de la tropa.
D’altres voluntaris sabadellencs morts en combat com Jacint Banet, nascut a Sabadell al 1887 i desaparegut al 1917, i d’un tal Francesc Brunet, nascut a Sabadell i mort al 1918, no s’ha trobat cap referència. Tampoc s’han trobat noticies d’altres voluntaris sabadellencs com uns tals Tolrà i Ruiz Castellar dels quals no consta la seva defunció.
Espies sabadellencs
El 30 de juny de 1917, després de desestimades les apel·lacions, foren afusellats a Mérinac Luchey-Halde, prop de Bordeus, Francesc Serrat Benages, Francesc Torres Homedes i Nicolás Calvo. Tots tres foren executats després de ser sotmesos a un Consell de Guerra amb informes molt minuciosos dels serveis secrets francesos. Sobre ells pesava la imputació de “temptativa d’espionatge” i “intel·ligència amb l’enemic”.
Segons l’acusació, Serrat, nascut a Blanes al 1892, obrer taper de professió, havia viscut a Sabadell abans de traslladar-se el 1915 a Bordeus. Allí va fer amistat amb el sastre Francesc Torres nascut a Barcelona el 1887 que també havia residit a Sabadell abans d’anar a treballar als magatzems Aux Dames de France. A través de Torres, Serrat treballà una temporada en aquests magatzems, després va trobar feina com contractista de treballadors estrangers a Hendaia. A l’altra banda de la frontera, a Irun, coneix al quiosquer Nicolás Calvo, un salmantí de 46 anys, que opera com a bústia i punt de recollida de la informació que transmet a un tal Hermann, diplomàtic alemany resident a la veïna Sant Sebastià. Aquesta informació consistia en llistats de vaixells atracats als ports de La Rochelle i Rochefort amb dades sobre les càrregues, destinacions o dates de partida. Informació que servia com a objectius dels submarins alemanys.
El setembre de 1916, Serrat fou detingut amb possessió d’aquesta informació, cosa que precipità la caiguda de la resta de la xarxa. Segons l’acusació cobraven per la seva feina sis francs diaris, uns honoraris que Serrat elevà fins a 15 en la seva declaració al Consell de Guerra.
El 12 d’abril de 1917, quan la sentència a la pena capital estava en recurs d’apel·lació, la conservadora i catalanista Revista de Sabadell es va fer ressò del telegrama que l’alcalde de Sabadell, Andreu Camps i Panadès, havia adreçat al comte de Romanones, president del Consell de Ministres. En els següents termes:
“Alcalde de Sabadell a Presidente Consejo Ministros -Madrid- Ayuntamiento de esta ciudad, en nombre de la misma, adheridas todas entidades, suplican interceda con S.M. a fin de que se digne interponer sus buenos oficios y valiosa cooperación para que los llamados Gálvez (sic), Torras (sic) y Serrat, los dos últimos de esta población, condenados a muerte por Consejo Revisión Burdeos, en causa por espionaje, sean indultados tan grave pena. Sabadell espera confiadamente feliz resultado gestión de nuestro bondadoso soberano.”
En el mateix sentit, l’Ajuntament de Terrassa va donar suport davant el Ministeri d’Estat a la súplica de l’alcalde de Sabadell. La Revista de Sabadell, de simpaties germàniques, publicarà diverses notes, sembla ser que a petició d’un dels germans del condemnats que residia a Sabadell que podria ser el del sastre Torras Homedes. En qualsevol cas, l’interès pel cas dels espies sabadellencs aviat va quedar eclipsat pels successos de la Vaga Revolucionària del mes d’agost.
Desertors i pròfugs
En el Registro de extranjeros de Sabadell de l’any 1917 figuren les dades d’onze “desertores del ejército francés”, tots ells fotografiats. Aquesta categoria inclou tant als qui no es van presentar a la caixa de reclutament (pròfugs) o als qui estan a files havien aprofitat un permís per fugir (desertor). Tenint en compte la pràctica habitual a l’època de castellanitzar els noms propis, són aquests: Alfred Rueff, potser ferit en combat ja que la fitxa assenyala cicatrius al genoll i al pit. Els germans José i Juan Inglan Usson, naturals de Lunèl (Erau), com Carlos Andrés Perier. Els germans León José i Pedro Esteban Valade de Salinhac (Dordonya). Gaston Clément de Dinha (Alps de l’Alta Provença). Carlos Gravier Prophile i Juan José Ané de Santenh. Un tal Arieja de Tolosa de Llenguadoc. Juan Benesse Ducasse, potser de Lió. Luís Hipólito Vidalanche de Cotlliure. D’altra banda, Octave Robert Rouvroy, de nacionalitat belga, i Leon Marius Francisque, de Cotlliure, que venen amb dona fills, no figuren com a desertors tot i estar en edat militar. La majoria dels desertors francesos van anar tornant al seu país a mesura que, des de mitjans de la dècada de 1920, es promulgaren indults i amnisties parcials. A l’esmentat Registre d’estrangers, només, s’hi troben dos desertors alemanys: Enrique Hinrichs, manyà, i Enrique Murhen, ajustador.
Bibliografia
CASTELLS. Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, III. O tot o res (1904-1918), Ed, Riutort, Sabadell, 1978.
ESCULIES, Joan i MARTINEZ FIOL, David. 12.000! Els catalans a la Primera Guerra Mundial, Ara Llibres, Barcelona, 2014.
MARTINEZ FIOL, David. Els ‘voluntaris catalans’ a la Gran Guerra (1914-1918), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Els sabadellencs a la Gran Guerra (1914-1918): el front i les fàbriques. Arraona, revista d’història, n. 37, 4a època, 2018.
Foto portada: grup de treballadors de la fàbrica Citroën durant la Gran Guerra, companys de Joaquim Sanahuja, any 1919 (Arxiu personal Joquim SalaSanhuja).
FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.