Tracem un atapeït resum de les diverses intervencions arqueològiques que han permès conèixer l’evolució històrica d’aquest conjunt monumental que es remunta a l’època romana. Així mateix, esmentem algunes de les darreres notícies sobre el jaciment arqueològic.
L’església de Sant Pau de Riu-sec està ubicada a l’extrem meridional del terme municipal de Sabadell entre els municipis de Sant Quirze, Cerdanyola, Badia i Barberà del Vallès. Es tracta d’un conjunt monumental format per una església romànica, consagrada l’any 1054, i una rectoria adossada, construïda al 1798.
L’església consta d’una sola nau de planta rectangular de 13 x 6 metres orientada a llevant, amb un absis semicircular d’estil lombard reforçat per fora amb bandes de pedra i un campanar de torre a la cara nord. A la façana hi ha una finestra geminada de capitell trapezoïdal, les altres finestres són d’arc de mig punt. La constructió és de pedra gran de riera, trencada per una o dues cares i disposada regularment en filades horitzontals amb morter de calç i sorra.
Les diverses intervencions arqueològiques, tant a l’interior de l’església romànica com al seu voltant, han confirmat l’existència d’assentaments humans des de l’època romana republicana (s. II-I aC) fins a l’època moderna i contemporània, moment en què, al 1851, desapareix la parròquia i s’abandonà l’església.
Les intervencions arqueològiques
L’any 1970 el conjunt monumental patia un accelerat procés de degradació. Llavors, mossèn Enric Dies, amb el suport d’alguns col·laboradors del Museu d’Història de Sabadell, iniciaren els primers treballs per cercar dades sobre el seu origen. Aquesta tasca es perllongà a l’estiu de 1971 quan s’obriren diverses cates a l’interior de l’edifici que descobriren restes anteriors a l’església romànica i diversos enterraments. En una tercera intervenció s’ampliaren les excavacions dintre del temple.
Ara bé, s’haurà d’esperar al 1979 per tal que s’implementi un projecte d’intervenció global, impulsat per Eduard Carbonell, Roger Marcet i Albert Roig, vinculats respectivament al Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona i al Museu d’Història de Sabadell. Aquestes prospeccions es realitzaren regularment fins al 1985, amb una interrupció l’any 1981, i afectaren tant a l’interior com al voltant de l’església.
D’altra banda, al 1993, l’Ajuntament de Sabadell va aprovar el projecte de restauració de l’església romànica, de la rectoria i el seu entorn immediat que va ser dut a terme entre 1994 i 1996.
Entre els anys 2007-2009, amb motiu l’operació urbanística del Parc Empresarial de Sant Pau de Riu-sec, es realitzà una intervenció arqueològica amb el suport de l’Ajuntament de Sabadell, UAB i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). Arran de les importants troballes exhumades en aquestes prospeccions es signà el 2009 el Pla Director, un conveni de col·laboració entre aquestes institucions i l’any següent es subscriví el Pla d’Actuacions en el Jaciment Arqueològic de Sant Pau de Riu-sec (2010).
El juliol de 2010 començaren les excavacions que en aquesta ocasió no estaven vinculades amb una excavació preventiva arran d’una operació urbanística, sinó a un projecte d’investigació científica. Aquesta prospeccions continuaren l’any 2011 i entre finals de 2012 i inicis de 2013. En el campanya del 2013, d’una duració de tres setmanes, participaren 38 estudiants en tres torns d’una setmana que estaven realitzant pràctiques del Grau d’Arqueologia de la UAB, una especialista en arqueoantropologia, sota la coordinació científica i docent dels professors Joaquin Pera i César Carreras amb la direcció tècnica de l’arqueòleg sabadellenc Jordi Roig i la supervisió de tècnics del Museu d’Història de Sabadell i l’Oficina de Patrimoni de l’Ajuntament de Sabadell.
D’altra banda, el 2014 aquestes institucions s’acolliren al Pla d’Investigació Arqueològica Quadriennal (2014-2017) impulsat i subvencionat pel Servei d’Arqueològica del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per dur a terme tres campanyes de excavacions als anys 2015, 2016 i 2017. Aquestes intervencions arqueològiques han permès establir els diversos períodes de l’evolució històrica de Sant Pau de Riu-sec.
Època romana republicana i imperial (s. II–I aC i I-II dC)
La primera fase i més antiga correspondria una vil·la d’època republicana romana d’entre els segles II-I aC., amb diferents habitacions, construccions de murs de pedra i argila i paviment de opus signinum (morter de calç i fragments de ceràmica), amb importants nivells d’incendi, d’enderroc i d’abandó. Per sota d’aquests, es van documentar els nivells d’ús i circulació, amb presència d’alguns retalls circulars a manera d’encaixos i forats de pal. S’ha de tenir pressent que part d’aquestes estances i estrats estaven afectats per sepultures medievals dels segles X-XI.
En continuïtat amb l’assentament anterior es trobà un jaciment d’època romana imperial (segles I-II dC) d’una vil·la romana amb murs de pedra i morter, amb una gran edificació de planta rectangular allargada. Encara que no existeixen evidències arqueològiques, és probable que aquesta vil·la podria haver funcionar fins als segles III i IV dC. Entre els materials exhumats destaquen restes de doliums (atuell de terrissa emprat pels romans per emmagatzemar i transportar aliments) i una moneda d’un sesterci de l’emperador Neró (segle I dC).
Aquest jaciment romà ocupa una superfície d’uns 6.000 metres quadrats. Un terç de la vil·la romana es troba conservada en el subsòl, sota l’edifici de l’església i de la rectoria.
Època baiximperial i antiguitat tardana (s. IV-V al VIII-IX)
En el període del baix imperi romà (segles IV-V dC) i l’antiguitat tardana (VIII-IX) es documentà una singular estructura localitzada a l’interior de l’església durant les excavacions dels anys 80. Aquesta construcció s’ha interpretat com les restes d’una capella paleocristiana i està encabida dins de l’espai de l’absis semicircular romànic i segellada per aquest, amb una pavimentació d’opus signinum.
Aquest edifici es caracteritza per un banc d’obra semicircular amb una base o pilar central a manera de suport d’una ara, que està delimitat per uns murs perimetrals que foren readaptats de la vil·la romana. Aquesta estructura del banc podria ser un bema o banc d’altar de tipus siríac que formaria part d’una petita església o capella paleocristiana.
Per altra banda, a les excavacions dels anys 2007 i 2008 es va descobrir una sitja de l’antiguitat tardana (segles VI-VIII). Aquesta sitja i les estructures de l’interior de l’església són els dos únics elements que indiquen l’ocupació humana durant el període del baix imperi i l’antiguitat tardana.
Època carolíngia (s. IX–X)
Així mateix s’ha localitzat un assentament o vilatge d’època altmedieval (segles IX-X), format per un conjunt de 17 sitges i una necròpolis associada. Aquestes sepultures són del tipus antropomorf característiques del període, tant d’infants com d’adults, amb una dotzena de sepultures.
Aquestes tombes són anteriors al temple romànic del segle XI i s’ignora si podrien estar relacionades amb la primitiva església preromànica precedent. Els materials arqueològics recuperats en els rebliments de les sitges es caracteritzen per un predomini de les ceràmiques altmedievals, típiques del període i molt semblants a les trobades en diferents assentaments rurals al Vallès. En el cas de Sant Pau, s’han trobat peces de cuina per anar al foc, olles, marmites i cassoles, així com peces d’emmagatzematge, contenció i servei de taula, com ara sitres i gerres de ceràmica oxidada amb acabats espatulats.
Juntament amb aquests materials destaca la troballa d’una moneda corresponent a un diner d’època comtal (segle X). En aquest període, existeixen diversos documents de finals del segle X on s’esmenta un palau (any 985) anomenat Palatiolo de Rivo Sicco que potser està associat a aquest assentament altmedieval amb sitges i tombes antropomorfes.
L’església romànica (s. XI-XII)
Durant la primera meitat del segle XI es construeix una església romànica directament al damunt de les restes precedents. Les primeres referències documentals al temple daten de l’any 1033, encara que no va ser consagrat fins el 1054. A l’acte de consagració, s’esmenta la presència d’una sagrera o àrea de 30 passes al voltant de l’església que havia estat sacralitzada amb la institució de la Pau i Treva (s. XI), per tal de protegir els pagesos i els béns de l’església de la violència feudal. La sagrera de Sant Pau de Riu-sec fou un espai ocupat per habitatges, magatzems, coberts i tanques, graners amb sitges per emmagatzemar cereal.
D’altra banda, les intervencions arqueològiques han localitzat un elevat nombre de sitges medievals entre els segles XI, XII i XIII, situades tant a l’interior com a l’exterior del temple. Així mateix, s’ha excavat la necròpolis amb un elevat nombre de tombes, prop dels dos centenars, entre els segles XI i XIX, corresponents als diferents moments de funcionament del cementiri. A la necròpolis medieval destaca la seva qualitat amb tombes en fossa de planta allargassada i coberta de lloses. També, hi ha senyalitzacions superiors amb laudes de còdols i morter, així com aixovars funeraris consistents en olles de ceràmica col·locades a l’interior de les sepultures. Aquests tipus d’enterrament amb coberta de maçoneria i amb dipòsits funeraris d’olles es pot datar entre els segles XII i XIII i correspondrienen a l’etapa en què Sant Pau de Riu-sec va ser propietat de la poderosa Orde del Temple.
Templers i hospitalers (s. XII i XIII)
Efectivament, l’any 1143, l’Ordre del Temple va rebre de Ramon Berenguer IV l’anomenada quadra o granja de Sant Pau de Riu-sec que governaren com senyors feudals fins al 1307 data de la dissolució de l’Ordre. Llavors, Sant Pau va passar a mans de l’ordre dels Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. Un tema que tractarem amb més detall en una entrega d’aquesta secció.
No obstant això, les excavacions documentaren en aquest període una ampliació de la nau romànica cap a la segona meitat del segle XIII, que configurà l’actual estructura de l’edifici. Així mateix, es comprovà que el conjunt de sitges de l’interior de la nau van ser reomplertes al llarg del segle XIII amb runa, terres i material ceràmic on s’hi van trobar algunes monedes de Jaume I. En aquesta fase, la porta lateral d’accés a l’església romànica en el mur de migdia fou tapiada i s’obrí una nova al nou mur frontal de ponent amb dos arcs de mig punt, la qual és l’accés actual. També s’identificà al mur de tramuntana una porta tapiada, que fa pensar en l’existència d’altres edificacions annexes adossades al costat nord del temple.
En aquest període es constata l’existència, als fonaments, d’una gran construcció de planta quadrada amb potents murs perimetrals de més d’un metre d’amplada, bastits de pedra, argila i restes de morter, situada al costat nord de l’edifici de la rectoria i estenent-se parcialment el seu subsòl. Aquest gran edifici es relaciona cronològicament amb el període de domini templer i hospitaler.
L’evolució de la parròquia i els masos (s. XIV-XV)
Durant aquest període es detecten pocs canvis a l’edifici de l’església. Tan sols es constata la intensa ocupació de la necròpoli i la presència d’algunes sitges i retalls amb murets de pedra seca al sector sud de la sagrera. A partir de la documentació disponible sabem que, al 1325, els hospitalers de Sant Joan de Jerusalem ja no tenien la seva seu a Sant Pau de Riu-sec. L’any 1471, el rei Joan II, entre els privilegis que concedí a la vila de Sabadell decretà, la seva incorporació a la vila (més info: ‘La vila reial i els seus privilegis‘).
Aquesta incorporació no va suposar la dissolució de la parròquia. De fet, en aquest període existien alguns nuclis d’explotació agrícola que configuraven l’àmbit dispers de tipus rural que explotava les terres de la parròquia com ara la masia de Can Borrell, situada a uns cent cinquanta metres en línia recta de l’edifici de l’església, i de la qual es té constància escrita des del segle XV. També, hi havia la masia dita Torre de Sant Pau del segle XVI, la masia de Can Diviu, Mas Bonet i Mas Lledó.
Edat Moderna i Contemporània (s. XVI-XX)
Les referències documentals des de 1471 són més aviat escasses. Un document de l’any 1578 ens informà que el tercer diumenge de Pasqua de Resurrecció se celebrava una processó en acció de gràcies per l’arribada de la pluja després d’una llarga sequera. Això es va reproduir el 1628 quan la pluja arribà l’endemà de la processó. Per això, es va establir la celebració una missa anual d’acció de gràcies el segon dia de Pasqua. L’any 1635 es divulgà la notícia que un pastor havia trobat prop de Sant Pau de Riu-sec una imatge de la Verge que es deia estava amagada des de feia segles. La imatge fou incorporada a l’altar de l’església i va convertir-se en motiu de veneració per a molts sabadellencs. De fet, aquest és un dels pocs objectes de culte que s’han conservat.
Al segle XVIII, el conjunt d’edificis va experimentar importants transformacions. Al 1729 es fongueren dues campanes, dada que indica que s’estaven duent a terme reformes. Des del 1764 al 1797, el rector de Barberà es va fer càrrec de l’església de Sant Pau de Riu-sec. A partir d’aquell any s’anomenà prior a fra Jaume Alemany i Tarragó que poc després deixà el càrrec i fou substituït per Antoni Mitjà, vicari de Mollet que va residir a Sant Pau fins a la seva mort el 1830, sent sepultat a la nau central de l’església. La rectoria, adossada a l’església romànica, que encara es conserva, fou construïda entre 1797 i 1789.
La construcció de la rectoria comportà notables modificacions de l’estructura original de l’església. Així, es bastí un cor sobre la porta d’entrada de la façana oest, s’obrí una capella lateral i es tapià l’antiga porta de la paret nord. També, s’obrí una porta sota del cor que comunicà l’església amb la rectoria i es tapiaren algunes finestres romàniques. D’altra banda, es modificà la porta d’accés al campanar i des del seu interior s’obrí un pas per accedir a la trona construïda per a la predicació. Alhora es substituí el paviment por un de nou, s’arrebossaren les parets i es disposaren d’uns bancs adossats als murs. A l’absis s’obriren diverses fornícules, es construïren uns petits armaris encastats al mur i es va cegar la finestra central.
La mort del rector Antoni Mitjans, al 1830, encetà el començament de la decadència de la parròquia. L’any 1851, amb motiu de la reorganització parroquial derivat del Concordat signat entre el papa Piu IX i la reina Isabel II, se suprimí la parròquia de Sant Pau de Riu-sec, que va passar a dependre de la parròquia de Sant Fèlix de Sabadell. Tanmateix, fins el 1868, es conservaren a l’església els objectes litúrgics, ornaments, campanes o llibres parroquials. El 16 de juliol d’aquell any, Pantaleó Montserrat, bisbe de Barcelona, ordenà que tots aquests elements fossin traslladats a la parròquia de nova creació de la Puríssima Concepció que, provisionalment, s’instal·là a la Casa de la Caritat (més info: ‘Els orígens de la parròquia de la Puríssima (1867)‘.
Aquesta decisió determinà la pràctica ruïna de l’església. L’any 1900 l’església i rectoria foren adquirits per Mariano Estrada Vidal. Després de la seva mort els seus hereus la van vendre el 1925 a Francesc Marsal Corbella. Durant aquest període l’església va quedar completament abandonada i, segons les notes publicades per J. Costa al Butlletí del Centre Excursionista de Sabadell al 1933, fins i tot les tombes de l’interior del temple havien estat saquejades. A l’esclatar la Guerra Civil, els pocs objectes que s’havien conservat, com ara el retaule, foren definitivament destruïts. Per altra banda, la rectoria es transformà en habitatges familiars després de ser compartimentada.
Incompliments i vandalisme
La importància del jaciment arqueològic motivà que es projectés i programés, al Pla Director del 2009, un Parc Arqueològic, però que ha quedat en no res. D’altra banda, el conjunt monumental ha patit diversos actes vandàlics. L’any 2015 l’interior de l’església va haver de ser rehabilitat a conseqüència d’aquests (més info: ‘Restaurant l’interior de l’església de Sant Pau de riu-Sec‘). Aquestes malaurades circumstàncies van reproduir-se al 2016 i 2017 (més info: ‘Greus destrosses per vandalisme‘). Així es van destrossar les seves vies d’accés natural, s’arrencaren les reixes de la sagristia, forçat reixes del pati interior, trencat vidres o teules. D’altra banda, al 2018 la Diputació de Barcelona es comprometé a rehabilitar la rectoria de Sant Pau de Riu-sec
En un altre ordre de coses, al maig de 2015, es constituí l’Associació Amics de Sant Pau de Riusec, presidida per Francina Carenas, amb 218 socis fundadors i amb l’objectiu de preservar i difondre el coneixement del conjunt monumental. Aquesta entitat ha organitzat nombroses visites guiades i cinc edicions de l’Aplec i Mostra d’Entitats en el entorn de Sant Pau, recuperant l’antiga tradició esmentada que es remunta a l’any 1628. Així mateix, aquesta associació ha manifestat en diverses ocasions el seu malestar per la manca de protecció del jaciment i els incompliments de les inversions previstes del Pla Director del 2009 (més informació: ‘Desencís entre els Amics de Sant Pau de riu-Sec‘). En aquest sentit, van enviar una carta a Juli Fernàndez, aleshores alcalde de Sabadell (més informació: ‘Carta dels Amics de Sant Pau de riu-Sec a Juli Fernàndez‘).
Bibliografia
CARRERAS JUSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
MAURI, Alfred. Sant Pau de Riu-sec (Sabadell, Vallès Occidental). Quaderns de Patrimoni III, Ajuntament de Sabadell, 1996.
ROIG BUXÓ, Jordi i COLL RIERA, Joan M. La intervenció arqueològica a Sant Pau de Riu-sec 2007-2008 (Sabadell, Vallès Occ.): La vil·la romana, l’assentament d’època carolíngia i l’església i parròquia medieval, Arqueologia Medieval n. 6/7, 2010-1012.
MAÑÉ i LLONCH, Pere. Noves aportacions històriques a l’antiga parròquia de Sant Pau de Riusec. Quaderns de l’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, 99. Sabadell, 2005.
ROIG, A., ROCA, P. i MAÑÉ, P. Estudis sobre Sant Pau de Riusec, Arrahona, 7, II època, Sabadell primavera 1979.
Pingback: Templers i hospitalers a Sant Pau de riu-Sec