Esbossem la situació del teatre a la ciutat des del final de Guerra Civil fins al 1956. Aquest any, amb la inauguració del Teatre Municipal La Faràndula i la creació del grup Palestra, s’obre un nou període en l’evolució de les arts escèniques a Sabadell.
Des de la segona meitat del segle XIX es construïen a la ciutat quatre importants teatres: Principal, Campos de Recreo, Euterpe i Colón (El Casinet) que anaren convivint amb d’altres d’existència més curta. Entre els quals cal esmentar l’antic teatre del Centre Lírich Dramàtic, al carrer de les Planes, rebatejat Teatre Esbarjo i Alcázar a la postguerra. Això, a banda dels grups d’aficionats com la Societat Coral El Ciervo, al barri de Gràcia, fundada al 1921, que inaugurà els seu teatre el 19 de juliol de 1924.
La introducció del cinema va transformar els hàbits de consum cultural a l’esdevenir l’espectacle de masses per excel·lència del segle XX. A més, el teatre, suposava unes majors despeses per la posada en escena, el muntatge, el vestuari, els actors… i s’adreçava a un públic més minoritari i selecte.
Les dues companyies teatrals
La Guerra Civil (1936-1939) significà una interrupció de la vida teatral sabadellenca. A diferència del cinema, l’activitat escènica es reprengué més lentament. A la primera postguerra hi havia a Sabadell dues companyies teatrals imporants: Cunillé-Cabané i Suñé-Torras que actuaven sota el paraigües legal del Ministerio de Educación y Descanso. La primera va ser fundada al 1939 per Jaume Cunillé (1896-1951), que s’havia format com a tenor còmic a l’Agrupació Amics de l’Art, i pel director d’orquestra i compositor Adolf Cabané (1911-1993). Inicialment es dedicà al gènere líric, debutant a l’Euterpe amb l’opereta El conde de Luxemburgo. Més tard, incorporaria un repertori de drames populars i en català com La puntaire o Marieta cistellera. Malgrat el seu debut a l’Euterpe, la companyia treballaria sobretot al Colón i a l’Alcázar. Respecte a l’ús del català, Jaume Giravent observa que “el teatre també era vigilat però no tenia la importància social del cinema i per tant el ‘mando’ no era tan primmirat”. A la companyia actuava Teresa, filla de Jaume Cunillé, que esdevindria una de les primeres figures del teatre català, acompanyada de qui seria el seu marit Domènec Vilarrasa. El matrimoni heretà la xarxa del pare, fins a finals dels anys quaranta, quan, amb la professionalització de Teresa, la companyia es va dissoldre.
La segona, la companyia Suñé-Torras, va aparèixer uns anys més tard, a la segona meitat dels quaranta. Fou fundada pels actors Joan Suñé i Joan Torras que constituïren un tàndem amb seu al Teatre Colón, on exerciren d’actors i empresaris. Així contractaren companyies de Barcelona que aterraren a la ciutat amb representacions d’obres com La mare, El ferrer de tall o Hamlet amb Alejandro Ulloa. Durant un temps les dues xarxes van aplegar esforços. Així van programar funcions conjuntes al Colón i al Principal contractant artistes de renom, com Catalina Bárcena, Conchita Bárcena, Mario Cabré o Joan Capri. L’any 1959 es dissolgué la companyia.
Acabada la guerra, el Teatre Principal, l’empresa de Carles Reixach i Antoni Fuster que explotava la sala des del 1919, va reprendre les seves activitats. El 3 de novembre de 1943 es representà Don Juan Tenorio que abans havia passat abans per l’Alcázar. La dissolució de la societat comportà que el negoci es quedés en mans dels fills de Fuster: Antoni, Fèlix i Marisa Fuster Quer que, el gener de 1950, compraren el teatre. Antoni Fuster ja havia subcontractat la programació teatral a la companyia Suñé-Torra. Amb l’adquisició de l’edifici, com indica Josep Ache, “l’antic esplendor del Teatre Principal va reviure”. Josep Maria de Sagarra va assistir a la representació, el 15 de desembre de 1950, de Les vinyes del Priorat, la seva darrera producció que havia estat estrenada al Teatre Romea de Barcelona. La mateixa companyia Romea fou contractada conjuntament per les dues xarxes per representar, el 26 de febrer de 1951, Bala perdida del sabadellenc Lluís Elias. Al gener del 1952 es posava en escena Mamá de la companyia de Gregorio Martínez Sierra amb actors molt populars a l’època com les germanes Gutiérrez Caba. L’industrial Josep García Planes, que assistí a una de les funcions, contractà una sessió de tarda per als seus treballadors, en un gest proverbial de paternalisme empresarial.
L’Euterpe i els Amics del Teatre
A parer de Torrella i Beorlegui, Els Amics del Teatre és una de les entitats més singulars de la primera meitat de segle XX a Sabadell. Va ser fundada el 1928, sota l’aixopluc de l’Euterpe on tenia la seva seu, per Alfons Balsach i Joan Trias Fàbregas. El seu objectiu, com es pot llegir a la memòria del primer curs, era “dignificar la vida teatral de la ciutat”. Per oferir aquestes funcions de qualitat, es contractarien quinzenalment companyies professionals, sobretot de Barcelona. Les sessions s’inauguraren el 4 de novembre de 1928 a l’Euterpe amb Els vells d’Ignasi Iglesias.
Acabada la guerra, l’entitat va reprendre les activitats sota la denominació de Amigos del Teatro i continuaren amb les representacions de companyies de prestigi. El 9 de març de 1945 celebraven la funció número 200 amb El gran galeoto, de José Echegaray, amb la companyia Rafael Rivelles. La mort del seu president, Joaquim Montané, al 1949, precipità la desaparició de l’entitat.
Teatre catòlic
En opinió de Giravent, la creació de la Juventud de la Faràndula al 1947 i la posterior inauguració del teatre del mateix nom al 1956, marquen un punt d’inflexió en la vida teatral de la ciutat a la postguerra. L’entitat neix de la fusió del grup amateur, La Farándula, liderat per Josep Maria Gil, amb el de la joventut de la Congregació Mariana dirigida pel pare Nolla del Cor de Maria. L’entitat fou presidida pel llavors tinent d’alcalde Antoni Llonch Gambús, que seria alcalde de la ciutat entre 1960 i 1965. D’una família d’alta burgesia local, Llonch era catòlic practicant i membre de la Asociación Católica de Dirigentes (ACD). Com observa Foraster, volia recollir les inquietuds de tantes famílies de “trobar un lloc idoni per encarrilar els seus fills cap a un divertiment sa els diumenges a la tarda i preservar-los d’altres ofertes menys instructives o perilloses en el seu temps d’esbarjo”.
El teatre municipal La Faràndula fou inaugurat el 30 de desembre de 1956, encara sota l’alcaldia de Josep Maria Marcet que dedica al tema un capítol de les seves memòries. A la Faràndula es celebraren els festivals de final de curs de les acadèmies de ball de Sabrina Rocamor i Carme Mechó que en alguna ocasió van haver d’allargar el vestuari de les seves alumnes.
Aquests temors per la salut moral de la joventut sabadellenca estan en el rerefons de la fundació, el 1942, d’un grup artístic cridat a tenir una llarga trajectòria, al redós del Centre Parroquial de Sant Vicenç a la Creu Alta. Encetaren les seves activitats amb la representació de L’estel de Nazareth, uns pastorets alternatius, de Ramon Pàmics i posaven en escena una revista anual, Carrousel de Fantasies,
D’altra banda, en el marc dels Festivales Artísticos de Sabadell, s’organitzaren funcions als estius de 1955, 1956 i 1957 amb obres de Shakespeare amb un gran èxit de públic.
La creació de Palestra
En aquest context, al 1943, es creava el quadre escènic de la parròquia de la Puríssima Concepció, a la Via Massagué . Començarem, com molts grups d’aficionats amb Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres i peces populars com Una noia per casar i La casa de la Troia.
La incorporació de les germanes Lluïsa i Francisca Forrellad i del director d’escena Enric Gallemí augmentaren la seva qualitat. El 1952, el grup de la Puríssima va estrenar Regimiento de caza 43 i Dos razones, escrites i interpretades per Lluïsa que guanyaria el premi Nadal de 1953. Així mateix es representaren L’Esperat (1950) i Ponç Pilat (1951), escrites i interpretades per Francisca. Aquesta darrera obra marcà, a parer de Joaquim Sala-Sanahuja, un punt d’inflexió en l’evolució de les aspiracions artístiques del grup amb actors que tindrien una dilatada trajectòria professional com Miquel Viadé, Joaquim Gil, Pepita Barbet, Silda Barberà, Berta Carbonell, Sebastià Sellent, Josep Pont o Fanny Bultó. També, dels directors Salvador Fité i Francesc Ventura.
El grup decideix, l’any 1956, independitzar-se de parròquia i fundar Palestra que fins el 1976 estarà al centre de la vida teatral sabadellenca, projectant-se fora de la ciutat com un dels grups amateurs de més qualitat del país, amb col·laboradors tan notables com Tomàs Pladevall a la il·luminació de l’aula de teatre. A llarg de la seva trajectòria muntaren gairebé un miler de representacions, entre elles molts estrenes absolutes. Entre els seus muntatges destaquen La cantant calba de Ionesco (1966), Los incendiarios de Marx Frisch (1969) o Plet per l’ombra d’un ruc de Dürrematt (1972).
L’any 1956 amb la inauguració de La Faràndula i la creació de Palestra assenyalen el final del teatre de postguerra a Sabadell i l’obertura a les modernes corrents de les arts escèniques.
Bibliografia
ACHE, Josep. Teatre Principal. Ajuntament de Sabadell, 2006.
BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell i el seus teatre (fins al 1956). Arraona, n. 35, Sabadell 2015.
GIRAVENT, Jaume. Pinzellades sobre l’activitat teatral dins Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell 1939-1959, MAS, 2000.
LAUDO i CORTINA, David. El casinet de la Creu Alta. Annals de la Societat Coral Colón (1896-1996), Sabadell, 1998.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
TORRELLA CUNILLÉ, Enric. Joventut de la Faràndula. Crònica de 50 anys d’història. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, 1998.
Foto portada: Teatre Principal l’any 1918. Acte commemoratiu del primer centenari de l’escola Pia a Sabadell. Autor: Francesc Casañas i Riera (AHS).
