Expliquem les vicissituds de les dues ordres militars, l’Ordre del Temple i la de Sant Joan de Jerusalem, que s’establiren a l’Edat Mitjana a Sant Pau de Riu-sec. Això a partir de les investigacions arxivístiques i històriques i de les recents intervencions arqueològiques.
L’Ordre dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó, més coneguda com l’Orde del Temple, va ser una de les més poderoses ordres militars cristianes de l’Edat Mitjana. L’Ordre va ser fundada el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns després de la Primera Croada i va mantenir-se en actiu durant poc menys de dos segles. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta.
Al Concili de Troyes (França), l’any 1129, fou aprovada oficialment per l’Església Catòlica. Des de llavors l’Ordre del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca amb una creu patent vermella. Militarment, les seves unitats es consideraven com unes de les millors entrenades que participaren en les Croades. Els seus membres no combatents gestionaren una complexa estructura econòmica dins de la qual crearen noves tècniques financeres que constituïen una forma primitiva de la banca moderna. Al mateix temps, construïren una sèrie de fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa.
La pèrdua de Terra Santa pels cristians suposà la minva dels suports a l’Ordre. D’altra banda, es generaren rumors sobre la cerimònia secreta d’iniciació dels templers, cosa que generà una gran desconfiança. Tanmateix, les causes de la seva desaparició rauen en l’acció de Felip IV de França que estava molt endeutat amb els templers i preocupat pel seu creixent poder. Així va pressionar al papa Climent IV per tal de prendre mesures en la seva contra.
L’any 1307, a França, molts templers foren detinguts, forçats a confessar sota tortura i cremats a la foguera. Finalment, el 1312, el papa va cedir a les pressions del rei francès i va dissoldre l’Ordre.
Els templers a Catalunya i la Corona d’Aragó
A la Península Ibèrica, l’Orde del Temple començà a implantar-se des de Catalunya i la Corona d’Aragó a partir de la dècada del 1130. El 1131, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III demanà entrar a l’Ordre. El 1134, el testament d’Alfons el Batallador cedia el seu regne als templers, juntament amb altres ordes, com els hospitalers o la del Sant Sepulcre. El testament fou revocat pels nobles aragonesos que lliuraren la corona a Ramir II d’Aragó. Tanmateix hagueren de fer moltes concessions perquè els templers hi renunciessin, tant de terres com de drets comercials.
Ramon Berenguer IV va subscriure un acord, al 1143, amb els templers, anomenat la Concòrdia de Girona, per tal que col·laboressin en la Reconquesta. A canvi reberen els castells de Montsó, Mongay, Xalamera, Barberà, Remolins i Corbins.
Així mateix, els afavoria amb donacions de terres i amb drets sobre les conquestes com ara una cinquena part de les terres conquerides, del delme eclesiàstic i part dels tributs cobrats als regnes de taifes musulmans. A més, qualsevol pau o treva hauria de ser aprovada no només pel rei, sinó pels templers. D’altra banda, l’Ordre s’enriquí amb nombroses donacions de pares que només podien atorgar el títol nobiliari al fill primogènit i cercaven càrrecs eclesiàstics, militars, cortesans o en ordres religioses pels altres fills.
L’any 1140, per la seva col·laboració en les conquestes, els templers reberen terres a Tortosa i Lleida i, més tard, al 1153 aconseguiren l’estratègic castell de Miravet a les terres de l’Ebre. Els templers esdevingueren custodis del rei Jaume I, el Conqueridor que comptà amb el seu suport en les campanyes de Mallorca, on reberen un terç de la ciutat i altres concessions, i València, on també reberen un terç de la ciutat.
La dissolució de l’Ordre del Temple a Catalunya
A la Corona d’Aragó la investigació sobre l’Ordre fou realitzada pels bisbes de València, Ramon Despont, i Saragossa, Ximeno de Luna, que remeteren la documentació obtinguda a la comissió papal assignada per l’examen de la causa contra els templers. Aquesta fou decidida el 1311 en el Concili General de Vienne (França). El papa Climent IV adoptà una decisió salomònica entre la majoria del Concili, favorable al manteniment de l’Ordre, i les pressions del rei de França per condemnar-la. Així va decretar no la condemnació, sinó la dissolució.
A Catalunya i la Corona d’Aragó la dissolució de l’ordre va comportar que els seus béns passessin als Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. El nom complet de l’ordre és Ordre Militar i Hospitaler de Sant Joan de Jerusalem, de Rodes i de Malta. o a d’altres ordres militars ja existents o de nova creació.
Els templers a Sabadell
L’Ordre del Temple disposava d’un patrimoni molt considerable al Vallès que tenia la seva comanda central (termini que designa els territoris, immobles o rendes que pertanyien a les ordres militars) a Palau-Solità i Plegamans, amb possessions a Santa Perpètua de la Moguda, Lliçà Sentmenat, Gallecs i Parets. Sant Pau de Riu-sec hauria estat un altre dels seus dominis a la comarca (més info: ‘Sant Pau de riu-Sec: 2.000 anys d’història‘).
La primera hipòtesi sobre la presència dels templers a Sant Pau de Riu-sec fou formulada pel primer cronista de la ciutat Antoni Bosch i Cardellach (1758-1829) a la seva obra Memorias del Sabadell antiguo y su término.
Bosch emprava tres arguments per defensar la presència dels templers a la vila. Primer, que Sant Pau de Riu-sec formava part del patrimoni del castell de Barberà del Vallès que Ramon Berenguer IV havia donat als templers l’any 1143. Segon, l’estil arquitectònic de l’església. Finalment, en el fet que els Hospitalers de Sant Joan havien heretat la possessió de Sant Pau, com havia succeït a la resta de Catalunya amb la major part dels béns dels templers.
Joan Fuguet, que ha realitzat una exhaustiva investigació històrica i arxivística sobre el tema, desestima el primer argument de Bosch i Cardellach, doncs afirma que el castell de Barberà esmentat, no es correspon al del Vallès, sinó al de la Conca de Barberà, el qual efectivament va ser donat als templers per Ramon Berenguer IV al 1143. Només considera vàlid el tercer argument de Bosch. En aquest sentit, cita l’enquesta encarregada al 1759 per fra Francesc de Cahors, prior de l’Ordre dels Hospitalers de Sant Joan, a un grup de juristes sobre les seves pertinences a Catalunya. Encara que no trobessin cap document que acredités la cessió de Sant Pau de Riu-sec per part dels templers, els juristes concloïen el següent: “Era verosimil que [Sant Pau] fuesse porción que en lo antiguo perteneció a la Religión de los templarios y se aplicó en la extinción de estos a la Religión de San Juan de Jerusalén”. Justament, aquesta és la mateixa conclusió de Fuguet qui escriu:
“Encara que no es conegui cap document (de donació, compra o permuta), és versemblant que Sant Pau de Riu-sec hagués estat una dependència de la comanda templera de Palau-solità. Tot fa pensar que podria haver entrat a formar part d’aquesta casa a mitjan segle XII, quan es verificaren la major part d’operacions tendents a la formació del seu gran patrimoni espars per tot el Vallès”. Tanmateix, aquest autor realitza aquesta restricció: “Cal remarcar, però, que fins a l’aparició de documents nous relatius a aquesta pertinença de Riu-sec al Temple l’atribució serà hipotètica i basada exclusivament en la pauta seguida arreu dels hospitalers com a beneficiaris dels dominis del Temple dissolt”.
D’altra banda, les intervencions arqueològiques realitzades després de la investigació històrica i arxivística de Fuguet semblen donar versemblança a l’existència d’una granja templera a Sant Pau de Riu-sec.
Així va exhumar-se una important edificació civil, entre el costat nord i de llevant de l’església romànica de Sant Pau de Riu-sec que podria correspondre als templers, encara que no es pot descartar que fos l’hospital de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem. L’edificació consisteix en tres estances, de les quals es conserven els fonaments amb obertures de comunicació. Entre els material trobats destaquen una espasa curta, un parell de guaspes de beina de ganivet de bronze, elements de ferro, una sivella de bronze i diversos recipients de ceràmica (més informació: ‘Templers a Sabadell‘).
Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem
A diferència de l’escassa o nul·la documentació sobre la ocupació dels templers de Sant Pau de Riu-sec, existeix una relativament abundant documentació sobre el període en que fou possessió dels hospitalers de Sant Joan.
L’Ordre dels Hospitalers es constituí l’any 1048 per iniciativa d’uns mercaders italians del Regne de Nàpols que fundaren un hospital a Jerusalem per als peregrins al costat del Sant Sepulcre i sota l’advocació de Sant Joan Baptista. A partir de llavors construïren tota una sèrie d’hospitals en la ruta de peregrinatge a Terra Santa. A Catalunya, l’Ordre va fundar i administrar nombrosos hospitals. La comanda dels Hospitalers incloïa reis i comtes entre els seus membres, circumstància que els hi suposà importants donacions, privilegis i concessions. Especialment quan van aconseguir que els hi fossin transferits la major part dels béns i propietats dels templers. Les comandes estaven habitades per frares que podien ser cavallers, servents o sacerdots. El comanador era el cap de la comunitat en temes de caràcter administratiu, militar i religiós; a més, li corresponia la gestió dels seus drets i propietats
Els hospitalers i Sant Pau de riu-Sec
En la documentació exhumada per Fuguet, s’aprecia que, des del començament, Sant de Pau Riu-sec fou un priorat dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Es tractava d’una parròquia que no depenia del bisbe, sinó del comanador de l’Ordre de Barcelona. L’historiografia sobre el tema havia afirmat que, al 1325, els hospitalers van deixar Sant Pau i a conseqüència d’això, l’any 1471, el rei Joan II concedí a Sabadell el privilegi d’annexar-se la parròquia.
Tanmateix, les investigacions de Fuquet revelen que els hospitalers van mantenir durant molt de temps un domini sobre algunes parts de Sant Pau de Riu-sec. Així ha rescatat diversos documents dels segles XV, XVI. XVII i XVIII que demostren com el comanador de l’Ordre permutava o arrendava terrenys, cobrava delmes i censos, proves del seu domini parcial sobre el territori de la parròquia.
D’altra banda, al segle XVIII existeixen diversos documents sobre les visites que els comanadors de l’Ordre realitzaren a Sant Pau de Riu-sec. En una d’aquestes visites, al 1775, es redactà un informe on s’afirmava que, a l’anomenada ‘Torre de Sant Pau’ hi havia una església dedicada a Sant Pau de Narbona, que era propietat del comanador i no hi tenia res a veure el bisbe. També deia que l’església era la parroquial de les dues cases que hi havia al Riu-sec.
Així mateix s’indicava que el comanador de l’Ordre de Sant Joan nomenava al prior de l’església que feia funcions de capellà de la parròquia. En un altre apartat de l’informe d’aquesta visita es refereix a les jurisdiccions, on es diu que en el passat el comanador de l’Ordre de Barcelona tenia plena jurisdicció civil i penal sobre la quadra de Sant Pau, però que des de feia temps aquesta havia passat al batlle de la vila de Sabadell. Finalment, es feia una relació de les obres de millora del temple, a la teulada i parets, així com de tots els objectes i ornaments sagrats que es guardaven a la sagristia.
Segons Fuguet aquest estatus es mantingué fins a l’abolició del feudalisme amb la revolució liberal al primer terç del segle XIX.
Bibliografia
FUGUET i SANS, Joan. Sant Pau de Riu-sec: priorat hospitaler i possible establiment templer. Noves aportacions al coneixement de la seva història. Arraona n. 27, Sabadell, 2003.
MAURI, Alfred. Sant Pau de Riu-sec (Sabadell, Vallès Occidental). Quaderns de Patrimoni III, Ajuntament de Sabadell, 1996.
ROIG BUXÓ, Jordi i COLL RIERA, Joan M. La intervenció arqueològica a Sant Pau de Riu-sec 2007-2008 (Sabadell, Vallès Occ.): La vil·la romana, l’assentament d’època carolíngia i l’església i parròquia medieval, Arqueologia Medieval n. 6/7, 2010-1012.
Foto portada: reconstrucció d’un cavaller templer, en una de les milers de fotografies i informacions al voltant de l’Ordre del Temple que es pot trobar a internet.