El proper dimecres 8 de març se celebra el dia mundial de la dona treballadora. Una bona excusa per tractar sobre la situació laboral i social discriminatòria de les obreres sabadellenques en els primers 50 anys del segle XX que abasten la monarquia d’Alfons XIII, la Segona República i el primer franquisme.
En una anterior entrega d’aquesta secció vam tractar del treball femení i infantil al segle XIX de la mà de les investigacions d’Enriqueta Camps. Ara, continuem amb aquesta qüestió fins a la primera meitat del segle XX.
L’any 1900, Sabadell, amb 23.375 habitants, s’havia consolidat amb Terrassa com el principal centre de producció llanera d’Espanya. Sabadell era el cap del partit judicial i del districte electoral que aplegava a petits municipis com Castellar del Vallès, Barberà, Polinyà, Sentmenat, Ripollet…Ara bé, a Sabadell el 90 per cent dels treballadors de la indústria tèxtil treballaven a la llana (afegint les industries auxiliars, conegudes com el ram de l’aigua) i només un 10 per cent al cotó. Als pobles de la demarcació passava justament a l’inrevés amb percentatges de quasi el 100 per cent dedicat a la indústria cotonera.
Justament en el tèxtil és on existeix una major presència del treball assalariat femení. El procés de fabricació de la llana exigia un elevat nombre de operacions per obtenir el fil, teixir-lo i acabar-lo, moltes de les quals estaven a càrrec de les dones com ara les metxeres, ordidores, passadores, nuadores, escutiadores, esborronadores i sobretot les cosidores.
Com indica Virgínia Domínguez, tret del cas del tèxtil, la presència de dones en el sector metal·lúrgic, químic, fusteria o transports a començament de segle era insignificant. Segons les dades elaborades per Rafael Luque, entre 1913 i 1918, si es sumen les tres indústries tèxtils de la demarcació: llanera (53%), cotonera (32%) i auxiliar (15%), les dones representen el 51 per cent de la mà d’obra ocupada, els homes el 35 per cent i els infants el 14 per cent. En general, les dones predominaven en els filats i teixits i els homes en les llanes regenerades i sobretot en el ram de l’aigua on eren aclaparadora majoria.
En aquests càlculs, apunta Luque, s’ha de tenir en compte, el treball a domicili, a preu fet, de les anomenades “treballadores de l’agulla”, que encara incrementaria el percentatge de dones empleades en el complex procés productiu de la fabricació de la llana. Segons les seves investigacions aquestes dones podien arribar a treballar 16 i fins i tot 18 hores diàries per treure la meitat del salari que es pagava a la fàbrica.
El treball a domicili per excel·lència -indica Domínguez- era cosir peces. La majoria de dones que s’hi dedicaven eren casades amb fills petits. Moltes, abans de casar-se, ja havien treballat a la fàbrica i coneixien l’ofici. Així, mentre les dones joves empraven més hores al treball fabril, les més grans de la família s’encarregaven de les feines domèstiques (anar a comprar, cuinar, rentar els plats, la roba, cosir…), considerades competència exclusiva del sexe femení.
Treball infantil
Respecte a la qüestió del treball infantil, Luque constata que, entre 1913 i 1918, el pes relatiu del treball dels nens i nenes es manté estable al voltant del 14% que considera “en el procés productiu, una mà d’obra imprescindible”. L’explosió de la demanda arran de la Primera Guerra Mundial provocà un notable increment del treball infantil que triplicà la seva presència en la indústria llanera entre 1915 i 1916, moltes vegades vulnerant la legislació que protegia als infants i a les dones. En els casos més extrems d’explotació i abusos la Junta Local de Reformas Sociales va imposar multes a les empreses infractores.
Tot això en unes instal·lacions fabrils amb unes condicions de salubritat i higièniques deplorables, sovint denunciades per la premsa del moviment obrer i unes jornades laborals, a inicis del segle XX, entre les 65 i 60 hores setmanals.
Legislacions laborals i socials
La lluita del moviment obrer a Europa motivà que els governs de Itàlia, França i Gran Bretanya aprovessin legislacions sobre la durada de la jornada laboral i les condicions del treball femení i infantil. A Espanya, el govern del conservador Eduardo Dato, promulgava el 13 de març de 1900 la Llei del treball de nens i dones com es va conèixer popularment. Una normativa que desfermà la radical oposició de la gran patronal catalana presidida pel fabricant sabadellenc Joan Sallarès i Pla.
La normativa prohibia qualsevol mena de treball als menors de 10 anys. Els nois i noies d’entre 10 i 14 anys podrien treballar per un màxim diari de sis hores a les fàbriques i vuit en el comerç, amb descansos d’una hora. També, es prohibia el treball nocturn als menors de 14 anys i fins als 18 en determinades indústries. Tanmateix, la llei estipulava que els infants que demostressin saber llegir i escriure podien entrar a treballar un any abans, és a dir als 9 anys.
Respecte a les dones, s’establia la reserva del lloc de treball fins a tres setmanes després del part que es podia allargar presentant un certificat mèdic. Al període de lactància disposarien d’una hora al dia, que no es descomptava del sou i que podien distribuir en quatre períodes de quart d’hora. La llei del 8 de gener de 1907 amplià el termini de reincorporació a la feina a entre quatre i sis setmanes i es mantenia l’hora de la lactància.
A parer de Luque, “diverses lleis o decrets es succeïren en el temps amb la doble característica abans apuntada: protegir els sectors més desfavorits i facilitar l’expulsió del mercat laboral a aquests mateixos sectors”. La jornada d’onze hores s’establí per reial decret el 26 de juny de 1902. Un altre reial decret, de 25 de gener de 1908, prohibia el treball total o parcial als nens i nenes i dones menors d’edat en un seguit d’indústries. El 27 de febrer de 1912 s’aprovà la coneguda popularment com “llei de la cadira”, que obligava als patrons a proporcionar un seient a les empleades de botiges, magatzems, oficines, escriptoris…
Tanmateix, la normativa que desfermà una gran polèmica fou la llei de l’11 de juliol de 1912 que prohibia el treball nocturn de les dones en tallers i fàbriques i que entrà en vigor al gener de 1914. A la indústria tèxtil s’establia un règim especial segons el qual les dones casades i vídues amb fills no podien treballar de nit. La quantitat de solteres i vídues sense fills que treballaven al torn de nit s’hauria de reduir en un 6 per cent anual fins a la seva total extinció.
A l’igual que amb la llei de dones i nens del 1900, la patronal catalana manifestà la seva radical oposició. La Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants de Sabadell adreçaren un escrit a la comissió del Senat que estudiava el tema per tal de “hacer constar su criterio contrario á una supresión total y absoluta del trabajo industrial nocturno de la mujer”. Les raons adduïdes eren ben paleses. El treball de les dones en determinats procés de fabricació de la llana era insubstituïble, a banda del fet que els seus salaris eren més baixos.
El 13 de juliol de 1922 es procedí a la reforma de l’article 9 de la llei de 1900 que amplià a sis setmanes el temps de reincorporació de les parteres, ampliables a 20 en cas de malaltia. També, s’instaurà el dret d’assistència gratuïta d’un metge o llevadora, així com a un subsidi “tutelar” de 50 pessetes a cada obrera que donés a llum.
1919, fi de cicle
En l’anàlisi de Luque, l’any 1919 “marca el punt d’arribada d’una època que es tanca, i també el punt de partida d’una altra que comença: a partir d’aquí no serà necessari (absolutament necessari) que treballin els fills petits per a poder a cobrir les necessitats bàsiques de subsistència”.
Una de les causes d’aquest fenomen radica en les reduccions de la jornada laboral. Al gener del 1919, aquesta passà de les 60 hores a les 54 hores setmanals que es reduiran a 48 a l’agost del mateix any. Una xifra que es mantindrà a la dècada de 1920. Un canvi estretament relacionat amb les grans mobilitzacions del moviment obrer que a Catalunya culminaren amb l’èxit de la vaga de La Canadenca (1919), dirigida per la CNT, que aconseguí que Espanya fos el primer país d’Europa on s’implantà la jornada laboral de 8 hores.
D’altra banda, a la primera dècada del segle XX, el cost de la vida es va mantenir estable. Entre 1914 i 1919, l’onada inflacionista provocada per la Primera Guerra Mundial minvà el poder adquisitiu dels salaris per sota de l’increment dels preus. A partir de 1920 es recupera l’equilibri i s’aprecia la tendència a un increment dels sous.
Rafael Luque ha elaborat un quadre de l’evolució dels salaris setmanals als anys 1904, 1913, 1919 i 1925 en funció del “pressupost setmanal mínim” d’una família obrera de pare, mare i tres fills. D’aquesta investigació es desprèn que a “l’any 1904 només treballant tota la família al complet es podien situar per sobre del pressupost mínim de subsistències. L’any 1913 i el 1919 ja no els cal que treballi el fill petit. Per contra, el 1925 la situació ha canviat en positiu: ara tampoc no cal que treballi l’altra filla petita, i fins i tot i així tenen superàvit”.
Des del punt de vista de la divisió patriarcal del treball, dominant a l’època, el treball femení i infantil tenia la consideració de mà d’obra “complementària” del salari dels homes. Així es palesa en el fet que, sempre, les dones cobressin entre un 25 i un 50 per cent menys que els homes. Una mentalitat patriarcal que no es corresponia amb la realitat econòmica ja que els dones aportaven el gruix del treball assalariat a la indústria llanera.
Aquesta desigualtat estructural no només s’observa en els salaris, sinó en la formació diferenciada dels nois i noies. L’any 1900, la meitat de la població de Sabadell era analfabeta, un percentatge que s’enfilava entre les dones, ja que només un 34,7 per cent sabia llegir i escriure. A la primera dècada del segle XX. la situació va millorar lleugerament, un 60 per cent dels homes i un 40 per cent de dones sabien llegir i escriure. Aquesta discriminació per sexe s’agreujava pel temps dedicat als estudis, més curts en les nenes i les joves que estaven destinades a ser esposes i mares. Tot i que, fins la dècada de 1920, l’entrada a les fàbriques estava entre els 12 i 14 anys per ambdós sexes. Encara a l’any 1910 només la meitat dels nens i nenes d’entre 3 i 14 anys estaven escolaritzats.
Desigualtat salarial estructural
La dècada de 1920 fou un període d’expansió econòmica i demogràfica que permeté la renovació de la maquinària i que es va desaccelerar arran del crack de 1929. D’altra banda, la proclamació de la Segona República, a l’abril de 1931, generà un marc polític favorable a les reivindicacions dels treballadors que es traduïren en increments salarials i concessions de la patronal. S’ha de tenir present que llavors, a diferència del franquisme, les relacions laborals i salarials es fixaven mitjançant acords d’àmbit local entre patronal i sindicats.
Després de un llarg conflicte i una vaga general, el 2 de març de 1934, es signava a l’Ajuntament l’acord entre l’entitat patronal Federació Tèxtil de Sabadell i la Federació Local de Sindicats. En aquest pacte s’establia una setmana laboral màxima de 45 hores, de 42 al torn de nit que gaudia a més d’un plus salarial. L’acord no mencionava la feina a domicili de cosidores i escutiadores.
En els salaris setmanals fixats en aquest pacte -com ha estudiat Jordi Calvet- s’observa la notable desigualtat de les retribucions en funció del sexe. Fins i tot en els casos que la feina podia ser coberta indistintament per un home o una dona com succeïa amb encaixadores i encaixadors (35 i 55 pessetes setmanals), teixidores i teixidors (41 i 65) o porteres i porters (30 i 48).
La derrota de la Segona República tingué pesades conseqüències per a la classe treballadora. S’incrementà la durada de la jornada laboral i la capacitat adquisitiva dels salaris caigué a nivells de subsistència en un context de fam, mercat negre i racionament que es mantingué fins al 1955.
A la Reglamentación laboral de 1943, que determinava els salaris per categories i zones geogràfiques, s’aprecia una diferència a l’entorn del 35 per cent entre els sous dels homes i dones de la mateixa categoria. Encara que, indica Calvet, en realitat “la diferència dels salaris entre homes i dones era molt superior”.
A més, quan els salaris, com va passar a la primera postguerra, perdien poder adquisitiu la bretxa salarial s’incrementava. L’estudi realitzat a l’empresa Corominas SA demostra que, si al 1936 les dones cobraven el 77 per cent del salari d’un home, als anys 40 el percentatge havia caigut a entre el 50 i 60 per cent.
A la dècada dels 50, en el sector tèxtil, s’anà escurçant la diferència entre els “salaris legals” de les dones i dels homes. Al conveni col·lectiu del sector tèxtil llaner de Sabadell i Terrassa de 1962, es partia del “principio de igualación de retribuciones entre ambos sexos” i s’establia que les dones serien pagades amb el 80 per cent del sou dels homes en les categories on no s’esmentava el gènere.
Les noves ocupacions
A finals de la dècada dels 50, apareixen altres ocupacions per al treball femení, fora de l’àmbit del tèxtil, que preludien els profunds canvis socials i culturals de la dècada de 1960. Sobretot en el sector serveis com són les feines d’administratives, mecanògrafes, secretàries, telefonistes, recepcionistes que requereixen una certa qualificació. Així mateix, malgrat la legislació franquista que obligava a les dones casades per treballar o muntar un negoci a presentar el permís marital, s’incrementà la presència de botiges regentades per dones.
Entre 1931 i 1954, s’obriren a Sabadell 1.821 establiments comercials el 28 per cent dels quals regentats per dones. Tot i que s’observa una clara separació per sexes segons el sector, així les ferreteries estaven regentades per homes i les dones es dedicaven a comerços d’alimentació, roba o calçat.
La situació de desigualat estructural de la dona s’explica per factors d’ordre cultural i antropològic d’arrel patriarcal, però també per les superiors plusvàlues extretes de la seva força de treball derivades de la seva discriminació salarial.
Bibliografia
CAMPS CURA, Enriqueta. Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la primera Manchester catalana, Recerques n. 47-48, 2003-2004.
DEU i BAIGUAL, Esteve. La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925, Nova Biblioteca Sabadellenca, Sabadell, 1990.
DD.AA. Dona i treball tèxtil. Sabadell, 1900-1960. Museu d’Història de Sabadell, 1999.
DD.AA. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
Foto portada: teixidores a Molins Germans (aprox. 1945). Autor desconegut/AHS