Resumim les tesis de l’economista sabadellenca, Enriqueta Camps, sobre l’origen i la composició de la família obrera als inicis de la industrialització a Sabadell. Uns treballs que mostren la importància del treball infantil i les especials característiques del treball femení.
Sabadell, cap a finals del segle XVIII, al 1787, comptava amb 2.212 habitants. 70 anys després, al 1857, tenia uns 14.000 habitants i ocupava l’onzè lloc per nombre d’habitants de Catalunya, encapçalat per Barcelona amb 184.00 habitants. Pel davant de Sabadell estaven les capitals de província, ciutats agràries com Reus i Tortosa que s’havien expandit al segle XVIII i viles industrials com Gràcia, Manresa o Igualada.
Però a partir de mitjans del segle XIX, Sabadell experimentà un creixement demogràfic vertiginós. Al 1900, amb 23.294 habitants, ocupava la cinquena posició d’aquesta classificació. La dada més significativa rau en què, en aquest període, Barcelona i Sabadell són les ciutats catalanes amb un major increment de població. Tarragona, Reus i Tortosa que avantatjaven Sabadell augmentaren lleugerament la seva població; fins i tot, alguna com Reus perderen habitants.
La industrialització a Catalunya es conformà segons una estructura territorial macrocèfala. Una gran ciutat, Barcelona (533.000 habitants al 1900), que al 1880 s’annexionà viles industrials com Gràcia o Sant Martí de Provençals i unes ciutats industrials properes com Sabadell, Terrassa, Mataró i Badalona al voltant dels 20.000 habitants. A Catalunya, a diferència de Gran Bretanya, no existien les mines del carbó de qualitat que alimentava les màquines de vapor. Això explica la concentració industrial en la ciutat portuària i les colònies industrials a les conques del Ter i Llobregat per aprofitar l’energia hidràulica.
Indústria i demografia
L’espectacular creixement demogràfic de Sabadell és el correlat del desenvolupament industrial. L’any 1850 a la ciutat funcionaven 8.480 fusos i 268 telers; al 1890 es comptabilitzaven 100.573 fusos i 1.144 telers. A la dècada dels 50 del segle XIX es produeix alhora el major creixement demogràfic i el major increment del número de fusos i telers instal·lats. Enriqueta Camps segueix la tesi d’historiadors locals com Josep Mª Benaul i Esteve Deu per explicar l’èxit de la ciutats fàbriques a Sabadell i Terrassa, en l’especialització en el sector llaner, enfront al cotó de consum massiu. Així escriu:
“Podríem dir que la innovació en l’especialització econòmica es basa en una estratègia de diferenciació de l’oferta adreçada a un segment de la demanda relativament benestant i divers de la clientela de les primeres fabriques de teixits de cotó i també de l’antiga draperia de consum popular”.
Aquesta especialització anava estretament vinculada als canvis tecnològics i a la transició de la manufactura a la fàbrica. Pels vols de 1861, s’havia mecanitzat tota la filatura. La mecanització del tissatge fou posterior, cap a finals del segle XIX, amb la importació de llanes llargues d’Amèrica Llatina per a la confecció d’estams. Al 1900, Sabadell i Terrassa, formaven un districte industrial que concentrava bona part de la producció de teixits llana del mercat espanyol.
Orígens de la primera immigració
Al 1850, la indústria tèxtil ocupava al 50 per cent de la població local major de 14 anys i al 70 per cent de la femenina. L’any 1889, l’únic del darrer terç del segle XIX que es conserva, la població forastera ascendia al 40 per cent del total i a més de la meitat de l’adulta. De fet, la immigració és l’indicador més adequat per demostrar la causalitat entre el desenvolupament industrial i el creixement demogràfic.
Camps sosté que en aquest període es conforma un mercat de treball amb “una oferta molt elàstica” i investiga sobre els orígens i característiques de la població immigrada. La major part, a banda del Vallès, prové de les comarques cotoneres de la conca del Ter i Llobregat afectades pels excedents de mà d’obra provocats per la mecanització de la filatura del cotó. També d’Alcoi on existia una industria llanera mecanitzada. Pel contrari, hi havia pocs habitants de les comarques agràries de Ponent o Tarragona. És a dir, a Sabadell s’instal·laven treballadors que ja tenien experiència en la industria tèxtil.
Segons les dades del cens de 1889, el 52 per cent per cent dels immigrants que es quedaven a la ciutat ja eren treballadors industrials i només el 10 per cent eren d’origen camperol. Entre aquesta població forastera, el 14 per cent eren artesans d’oficis no relacionats amb el tèxtil, el 7 per cent del comerç, el 6 per cent de la construcció i el transport i 3 per cent professions liberals.
La naixent industria cercava mà d’obra amb experiència en el tèxtil que sabia com funcionava una fàbrica i que s’adaptava tant al cotó com a la llana. Hem de tenir en compte que llavors era habitual entre la classe obrera una elevada mobilitat geogràfica en cerca de feina en moments de crisi o d’atur i de millors salaris. Abans d’arribar a Sabadell, aquests immigrats havien passat almenys per dos municipis i un 65 per cent tornava marxar, la major part a Barcelona.
“Hi ha moltes proves de l’exigència empresarial que els treballadors haguessin fet l’aprenentatge formal abans dels 20 anys d’edat. L’aprenentatge i l’experiència en la industria actuaven com a filtre per tal que els treballadors no qualificats no accedissin a una ocupació industrial. La pagesia emigrant ni tan sols s’adreçava a la ciutat industrial, ja que era ben sabut que el tèxtil no era la seva opció de trobar ocupació estable”, escriu Camps.
Totes aquestes dades qüestionen la tesi tan difosa segons la qual mà d’obra barata de la primera industrialització provenia de camperols i jornalers de comarques rurals deprimides.
Treball infantil
A la ciutat-fàbrica tots els membres de la família obrera havien de treballar per sobreviure. Com a totes les ciutats industrials europees de l’època, la vida laboral començava a la infantesa. Segons els censos obrers de Sabadell, els 10 anys era l’edat d’entrada al mercat de treball remunerat. Tanmateix, Camps aporta proves que, malgrat la recomanació estatal d’escolaritzar als infants entre els 6 i 9 anys, la duració de l’escolarització els nens i nenes de famílies treballadores sabadellenques era d’un any i mig, sovint entre 5 i 6 anys.
L’economista suposa que molts d’aquests infants abans d’entrar a la fàbrica ajudaven al seus pares en petites feines com el treball a domicili i no figuraven en el cens obrers. El curt període d’escolarització indica la necessitat del treball infantil com a font d’ingressos de la família obrera. Segons els seus càlculs, la taxa de treball al tèxtil entre el nens d’entre 5 i 14 anys era del 25 per cent, molt semblat a la dels adults ocupats. En realitat, a Sabadell els set anys serien l’edat d’entrada al mercat de treball.
Camps elabora un quadre dels ingressos del diversos membres de la família segons l’edat del pare. Quan el pare tenia 45 anys els ingressos del treball infantil representaven el 39 per cent de la renda familiar, quan el pare arribava als 50 anys l’aportació del treball dels infants era del 44 per cent i superior a la del pare. Per tant, l’aportació infantil a l’economia domèstica no era un complement, sinó fonamental per a la subsistència familiar. A més, quan els pares es feien grans, els fills adults eren els seu únic recurs.
A banda d’aquestes raons d’ordre d’estricta supervivència econòmica, hi havia un altre motiu pel qual interessava que els nens entressin ben aviat a la fàbrica com aprenents ja que d’aquesta manera adquirien mitjançant el treball la formació adient per esdevenir obres qualificats. Les exigències dels empresaris al segle XIX es circumscrivien a aprendre a manipular la maquinària i adaptar-se als canvis tecnològics.
Treball femení i reproducció proletària
Per raons econòmiques, les famílies obreres preferien portar al mercat de treball als fills que no pas les mares. La vida laboral activa pels homes era dels 7-10 anys d’edat fins als 60, la de les dones fins al 30-35 anys. Normalment, les mares treballaven fins que el primer fill portés el primer sou a casa. D’altra banda, si als 10 anys les nenes guanyaven un mica més que els nens, el salari de les dones s’estancava i no augmentava amb l’edat. A diferència dels sous dels homes que pujaven sensiblement a partir dels 15 anys i s’havia completat l’aprenentatge com obrers.
La família obrera era racional ja que resultava en termes monetaris més profitós substituir el treball femení adult pel treball infantil, doncs a mig termini aquest reportava més ingressos a la llar. A més, l’acumulació de feina domèstica de les mares disminuïa la seva disponibilitat pel treball remunerat a les fàbriques. Aquesta profunda segmentació del mercat laboral segons el sexe i les demandes de la reproducció expliquen aquests comportaments. Una família obrera no es podia permetre el luxe de tenir a cap membre inactiu. Amb salaris molt baixos, les famílies treballadores vivien al llindar de la pobresa i els sous dels infants eren una aportació imprescindible per a la seva supervivència.
Aquestes dades desmenteixen la tesi segons la qual la formació escolar era essencial pel bon funcionament de les primeres fàbriques. Les taxes d’analfabetisme eren molt elevades. De fet, no serà fins al primer terç del segle XX, a la segona revolució industrial, quan augmenten les demandes d’educació dels infants i d’increment de salaris dels treballadors adults qualificats. Això va comportar una major presència de les dones casades al mercat laboral i la pràctica desaparició del treball infantil fins al 14 anys a la dècada de 1920.
Tot això amb jornades laborals esgotadores. Segons les dades aportades per Andreu Castells, entre 1858 i 1873, eren de 12 hores diàries de dilluns a divendres, 9 hores dissabte i festa el diumenge. És a dir, 69 hores a la setmana. A començament del segle XX, al 1902, en el tèxtil la jornada laboral estava al voltant de les 65 hores setmanals.
Bibliografia
CAMPS i CURA, Enriqueta. Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la primera Manchester catalana, Recerques n. 47-48, 2003-2004.
– La formación del mercado de trabajo industrial en la Cataluña del siglo XIX, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, Madrid, 1995.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904). Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
DEU i BAIGUAL, Esteve. La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925, Nova Biblioteca Sabadellenca, Sabadell, 1990.
DD.AA. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994.
Foto portada: obrers de la fàbrica de filats d’estam Cuadras i Prim (1894). Francesc Ribera.
FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.