Les tres etapes del Diari de Sabadell (1910-1936)

Repassem la trajectòria del principal periòdic catalanista i en català i de més llarga durada amb 26 anys d’existència, 7.058 números publicats i una notable influència política i cultural de la ciutat fins a l’esclat de la Guerra Civil. Un rotatiu del qual podem distingir-ne tres etapes de les que destaca el període en que el Diari va estar dirigit pels intel·lectuals de la Colla de Sabadell

El primer número de Diari de Sabadell va aparèixer el 2 d’agost de 1910. La seva primera redacció estava al carrer Les Planes, 19. Tenia quatre pàgines i l’exemplar solt costava 5 cèntims. Es tractava del tercer intent d’implantar una publicació periòdica d’informació general en català i catalanista que, com a les anteriors ocasions, va estar impulsada per Antoni de Pàdua Campany que presidirà el primer consell d’administració. El periòdic aplegava a molts antics redactors i col·laboradors de Lo Catalanista i Acció Catalana com Manuel Folguera i Duran, el seu cosí Modest Duran, Joan Montllor i Pujal, Francesc de P. Bedós, Pau Griera Cruz, Francesc Armengol entre d’altres (més info: ‘Els orígens de la premsa periòdica en català’).

Aquest tercer intent va reeixir i Diari de Sabadell serà el periòdic en català de més llarga durada, amb 26 anys d’existència i 7.508 números publicats, el darrer dels quals el 19 de juliol de 1936, l’endemà de l’esclat la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Escarmentats per les dues anteriors experiències, “aquesta vegada -escriu Castells- l’empresa era molt ferma i decidida i per això va acordar-se muntar una impremta pròpia per tal que realitzés el Diari.“ En aquest moment inicial, aportaren fons econòmics el mateix Antoni de P. Capmany, Casimir Lagarrina, Manuel Folguera i Duran i el prohom Ramon Picart Felip.

Diari Sabadell va aparèixer en part com a reacció a la deriva reaccionària i centralista de Gazeta del Vallés -dirigida des de l’Acadèmia Catòlica per Fèlix Sardà i Salvany – que inicialment comptava amb el suport de la Lliga Regionalista. Els redactors i lectors del Diari de Sabadell provenien dels ambients catalanistes i conservadors del Centre Català i de la Lliga, però també dels sectors que Castells qualifica “d’europeus” de l’Acadèmia Catòlica.

El seu primer director va ser el poeta valencià Miquel Duran i Tortajada (1883-1947) amb el suport de la seva mà dreta, Domènec Saló que havia dirigit Acció Catalana, però que havia evolucionat vers a posicions més dretanes a l’òrbita de la Lliga i l’Acadèmica Catòlica. Miquel Duran havia començat la seva carrera a València com a defensor de la catalanitat del país i de l’impuls a la llengua. Entre 1906 i 1909 va fundar els setmanaris El crit de la pàtria i Reaniximent, i va col·laborar amb Acció Catalana. Al 1910 s’havia instal·lat a Sabadell on s’envoltà d’un equip de redactors provinents de la joventut intel·lectual. No tots venien del Centre Català i la Lliga com Joan Trias Fàbregas, Domènec Sardà, Francesc Armengol Duran o Claudi Rodamilans. També, hi havia Joan Arús, poeta de Castellar del Vallès, els republicans Joan Sallarès Castells, Josep Altura Pujada i Joan Puig Pujols i d’altres com Ramon Ribera Llovet i Bartomeu Soler.

Andreu Castells considera que un dels principals mèrits de Miquel Duran va ser esperonar al jove poeta Joaquim Folguera que inicià les seves col·laboracions literàries a l’agost de 1913 i que mantingué fins al 1915. Duran i Tortajada abandonà la direcció de Diari de Sabadell per incorporar-se a La Publicidad de Barcelona l’agost de 1916 que llavors funcionava com a òrgan dels aliadòfils i que comptava d’una generosa suma de diners d’aquesta procedència.

Etapa de transició

La marxa de Duran i Tortajada encetà un etapa de transició sota la direcció del poeta de Castellar Joan Arús i Colomer. Un període on, a parer de Castells, baixa la qualitat literària del Diari que va tenir com a corresponsal de luxe de guerra a Antoni Rovira i Virgili, que defensà una postura aliadòfila enfront del suport a Alemanya de la Gazeta del Vallès, un tema candent a l’època i que aixecava passions.

Arús va deixar la direcció el 31 d’octubre de 1919 arran de problemes amb hisenda que l’obligaren a tancar la publicació, malgrat aparèixer l’endemà amb el mateix format i un apèndix a la capçalera. En aquest exemplar s’especificava que “l’ideari, la norma, els redactors i col·laboradors, els subscriptors i anunciants i el Consell d’Administració com el d’abans”. El nou director legal va ser Josep Maria Castellet i Pont, que havia estat corresponsal del Diari a Barcelona, encara que sovint fos el poeta sabadellenc Joan Trias Fàbregas qui s’encarregava de la direcció efectiva.

Encara que sense grans canvis en la seva redacció s’anaren incorporant joves intel·lectuals com Joaquim Duran Benito, Josep Plans, Jaume Amorós, Pere Girabent, Jaume Calvó, J. Oltra i Picó que anys després militaria al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) o l’historiador Miquel Carreras. La triada formada per Francesc Trabal, Joan Oliver (Pere Quart) i Armand Obiols -la santíssima trinitat de la Colla de Sabadell– iniciaren la seva carrera literària al Diari de Sabadell. Trabal i Oliver publicaren les seves primeres col·laboracions al 1918 i Obiols des del 1920. (més info: ‘La colla de Sabadell’)

La Colla de Sabadell pren el poder

Al començament de la dècada de 1920, el catalanisme conservador a Sabadell estava dominat per la figura de Ramon Picart Felip, president del Consell d’Administració del Diari, gerent de la fàbrica Can Cuadras, home influent a la Lliga, Centre Català, Acadèmia Catòlica i Centre Industrial. Als anys de la Segona República seria president del Gremi de Fabricants i de l’Acadèmia Catòlica.

L’any 1922 tingué lloc la Conferència Nacional Catalana convocada per destacades figures de la intel·lectualitat cada cop més distants de la línia conservadora i classista de Lliga dirigida per Francesc Cambó, des de la mort d’Enric Prat de la Riba al 1918. Entre els convocants hi eren Josep Maria Pi i Sunyer, Ramon d’Abadal, Martí Esteve, Jaume Bofill i Mates, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Maria de Sagarra o J.V. Foix i Francesc Trabal. D’aquesta reunió sortiria el partit polític Acció Catalana. A parer de Joaquim Sala i Sanahuja, “és probable que Trabal, que només tenia en aquest moment 23 anys, figurés en la reunió constitutiva d’Acció Catalana com a home del Diari de Sabadell, poc o molt delegat de Picart”. De fet, Picart seria l’home fort d’Acció Catalana a Sabadell.

En qualsevol cas, la Colla de Sabadell o el Cor de Santa Rita com els coneixien els seus contemporanis, va prendre el poder al Diari de Sabadell cap a finals del any 1924 amb el suport de Picart. Aquest grup de joves intel·lectuals de casa bona tenia els seu orígens en la Fulla Salau (1916) i en les acampades a la Font del Saüc (1919).

En opinió de Castells, el triumvirat format per Trabal/Oliver/Obiols “estudiaren una estratègia que els possibilités foragitar del Diari tota una colla d’escriptorets que, si bé de poca categoria, dominaven l’orientació del periòdic”. Al seu parer, “aquesta presa de poder va ser forjada amb violència i mètodes reaccionaris”, provocant deliberadament a un dels col·laboradors del Diari, Joan Serracant, per la peça teatral L’encís de Can Feu que tractava d’un intent de violació. Trabal publicà a La Publicitat de Barcelona on col·laborava una crítica duríssima contra l’obra titllant-la d’immoral. “Trabal -escriu Castells-, ell que sempre s’ha presentat com un amoral, en aquest escrit li surten totes les essències dretanes, reaccionàries i dispensades a l’Acadèmia Catòlica que havia mamat tota la vida”.  El 24 d’octubre de 1924, Diari Sabadell publicava la defensa de Serracant i la contrarèplica de Trabal, una al costat de l’altra a la mateixa pàgina. Com estava previst gran part de la redacció presentà la dimissió començant per Serracant, que al franquisme seria delegat a Barcelona del No-Do, acompanyat per Ramon Ribera. Lluís Papell i Domènec Mayor.

Els dimissionaris es passaren al diari La Veu de Sabadell el primer número del qual aparegué l’1 desembre de 1924 i el darrer (n. 1399) el 19 de novembre de 1929. El periòdic estava dirigit per Joan Costa i Deu que havia estat corresponsal a Sabadell de La Veu de Catalunya, que representava la posició de la Lliga Regionalista enfront Acció Catalana que controlava el Diari de Sabadell.

La pressa de poder de la Colla de Sabadell s’oficialitzà el 21 de febrer de 1925 amb la publicació al Diari del manifest programàtic signat per Dominius. “Posteriorment, -escriu Castells- Trabal, com a redactor en cap, Joan Oliver i Armand Obiols feren del Diari el que volgueren, principalment des de l’aparició de L’any que ve, 1925, un volum d’escàndol signat per Trabal i tota la colla”.

Legalment, Josep Maria Castellet figurà com a director fins a la seva mort el 1929, encara que des d’una any abans exercia les seves funcions el poeta sabadellenc Joan Trias. Sembla ser que Castellet escrivia sempre les editorials, encara que, apunta Castells, des de que Colla va prendre el poder, “va sofrir. en silenci, cert menyspreu general” i “degué emmalaltir de tristesa”.

La tercera fase

La seva defunció va crear un cert buit de poder i breument Joan Oliver ostentà la direcció del Diari. Tanmateix, la proclamació de Segona República (1931) desfermà totes les contradiccions en un moment en què els tres puntals del periòdic començaren a transitar per camins diferents. Armand Obiols va entrar com a segon editorialista de La Publicitat i el 1928 a la redacció de La Nau, diari dirigit per Rovira i Virgili. Joan Oliver s’havia instal·lat des del 1926 a Barcelona.

També, les diferències polítiques provoquen tensions i una progressiva pèrdua de cohesió entre l’equip rector del Diari. A les crucials eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 que desembocaren en la proclamació de la Segona República, Trabal que exercí la direcció del Diari entre 1931 i 1933, es posicionà a favor de la candidatura de la Lliga, liderada per Picart, malgrat el desacord d’Oliver i Obiols, de simpaties republicanes. Unes discrepàncies que portarien a la sortida de la redacció d’Obiols i el distanciament d’Oliver. Tanmateix, a la Guerra Civil, tots tres defensaren la República, com a membres actius de l’Agrupació d’Escriptors Catalans.

En aquest context polític d’extrema polarització que menaria a la Guerra Civil, el grup de fabricants decidiren retirar el suport econòmic al Diari de Sabadell i fundar un periòdic propi, La Ciutat, que aparegué l’1 de març de 1932. Un diari en posicions més a la dreta que el Diari, clarament arrenglerat amb la Lliga, en defensa del catolicisme i contrari a les mesures progressistes i laiques del govern republicà. De fet, alguns dels seus redactors i col·laboradors com Jaume Calvó o mossèn Ernest Mateu acabarien a les files del franquisme.

En una situació de fallida econòmica del Diari de Sabadell, el 31 de gener de 1934, aparegué el darrer exemplar de La Ciutat tot anunciant la integració de la seva plantilla al Diari de Sabadell. D’aquesta manera culminava l’operació de recuperació del Diari per part del grup d’industrials format per Ventura Brutau, Joan Garriga, Josep Maria Sampere Gorina i Joan Llonch Salas amb la benedicció de Picart.  S’havien acabat els temps de la Colla i de les vel·leïtats elitistes i avantguardistes. Els quatre directors que va tenir el Diari des d’aquell moment fins al final (Manuel de Montoliu i de Togores, Jaume Calvó Casanovas, Ramon Arqué Costajussà i Joan Llonch Salas) provenien tots de la redacció de La Ciutat.

El darrer exemplar del Diari de Sabadell aparegué el 19 de juliol de 1939, l’endemà del cop d’Estat del general Franco.  

Més informació:

Bibliografia

BACH, Miquel. La Colla de Sabadell. Entre el Noucentisme i l’Avantguarda, Fundació La Mirada, 2002.
CASTELLS, Andreu. Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897-1938). Ed. Riutort, Sabadell, 1976.
FIGUERAS i CIFUENTES, Gisela. Inventari de l’hemeroteca local: Publicacions Periòdiques Sabadellenques (1854-2004). Arxiu Històric de Sabadell, 2006.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.