Ressenyem un dels esdeveniments que constituïren la mobilització més important fins al moment de l’oposició a la dictadura franquista: la vaga d’autobusos de 1964. L’èxit de la protesta va ser una mena de preludi de les grans mobilitzacions de la dècada dels 70.
El primer 1 de Maig, Festa Internacional del Treball, es va celebrar per primer cop a Sabadell l’any 1890 amb una vaga general indefinida per reclamar la jornada laboral de 8 hores que fou reprimida pel Govern Civil amb la declaració de l’estat de guerra (més info: ‘El primer Primer de maig (1890)‘. Malgrat les dificultats i els daltabaixos aquesta jornada es va consolidar com la festa de la classe obrera. Una diada que va estar prohibida per la dictadura franquista i substituïda per la festivitat de San José obrero, el 19 de març. Justament, per això les organitzacions clandestines del moviment obrer s’esforçaven, malgrat la repressió, a commemorar aquesta jornada.
L’any 1964 Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Información y Turismo des de 1962, organitzà una gran campanya propagandística al voltant del lema 25 años de paz en un context de desenvolupament econòmic, d’ençà el Plan de Estabilización (1959) i d’una certa obertura informativa i cultural que cercava netejar la imatge internacional de la dictadura.
A Sabadell aquests són els anys de creixement econòmic i de la gran immigració del sud d’Espanya amb la proliferació de suburbis i barris sense les més elementals infraestructures i serveis bàsics. Com relata Andreu Castells, a les migrades files de l’oposició democràtica al franquisme, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) estava debilitat per la caiguda del desembre del 1962, on foren detinguts 60 militants dels barris de la Creu de Barberà i Ca n’Oriac, i per l’escissió del corrent “pro-xinès”, liderats entre altres per Domingo Ferrer Vivó, Mingo. El Comitè Local del PSUC no es recompondrà fins al 1963, amb Francisco Morales com a secretari i posteriorment, entre 1964 i 1967, amb Ramón Fernández, José Martínez, Domingo Cañas, Juan Vera, Granero i Pere Vila.
L’altra força política important a la ciutat era el Front Obrer de Catalunya (FOC), fundat a Sabadell al maig de 1962, la secció catalana de Frente de Liberación Popular (FLP), coneguda popularment com ‘Felipe’. Una formació que recollia gran part de la militància de les organitzacions catòliques progressistes permeses pel règim com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), implantada a Sabadell des del desembre de 1948 i la seva branca juvenil, la Juventud Obrera Católica (JOC), que funcionava des del 1954 a Torre-romeu dirigida per Álvavo García Trabanca. L’any 1963, Antoni Farrés, aleshores estudiant de primer de Dret. va ingressar en el FOC a la Universitat de Barcelona de la mà de Jesús Salvador.
La JOC va experimentar un creixement notable en aquests anys. Segons el testimoni de García Trabanca, i de Joan Moles Benet, altre dirigent sabadellenc de la JOC, després de Torre-romeu, s’implantaren a Ca n’Oriac. L’any 1957 ho estaven a Can Rull i la Creu de Barberà i després a tots els barris de la ciutat. Hi havia Grups d’Aprenents (8 a 21 anys), de Preadults (solters majors de 21 anys) i una JOC Femenina amb una mateixa organització. S’estima que hi havia uns 800 els jocistes a Sabadell on es constituí una federació local, amb comitè propi, presidida per García Trabanca. La secció sabadellenca va ser la primera descentralitzada, doncs totes les demés depenien de la diòcesi de Barcelona. Des de 1960, el consiliari diòcesi de Sabadell era mossèn Jordi Bertran. La federació local de la JOC disposava d’un local, amb dues sales, al carrer de l’Església, annex a l’església de Sant Fèlix, cedit per mossèn Ernest Mateu.
D’altra banda, cada setmana representants de la JOC sabadellenca anaven a la seu de la JOC diocesana al carrer de Llúria de Barcelona on es trobaven amb companys de la resta de l’àrea metropolitana. La JOC, com escriu Moles, “era un moviment de l’Església, evangelitzador i educatiu de joves treballadors”; ara bé, molts d’ells militaven alhora a partits polítics com el FOC, PSUC, FLP… o sindicats com CC.OO, USO o UGT.
Dissabte, 2 de maig de 1964
Des de finals de la dècada dels 50, la JOC de Sabadell organitzava una celebració clandestina del Primer de Maig que consistia en una reunió dels grups de barri que sortien per separat i es trobaven en un indret del rodal de Sabadell com la Salut, el bosc de Sant Julià o la Mola. Allí debatien sobre els temes d’un qüestionari elaborat prèviament i on es convidava a membres d’altres federacions sobretot de Barcelona i Terrassa.
A la preparació del Primer de Maig de 1964, escriu Moles, es plantejaren “si era correcte continuar fent la tradicional sortida amb tots els jocistes i convidats anant-nos nosaltres al bosc i deixant que la resta dels treballadors conscients celebressin a la seva manera i a ciutat aquell dia tan important per al moviment obrer”.
A començaments d’abril de 1964, en una de les reunions setmanals a Barcelona, la delegació sabadellenca informà del projecte d’organitzar el Primer de Maig amb una “vaga d’autobusos” que evocava la cèlebre Vaga dels Tramvies de 1951 a la capital catalana. En aquest sentit, s’havien de preparar i distribuir unes octavetes convocant a fer el boicot aquell dia tan assenyalat pels treballadors als autobusos de l’empresa Transportes Martí. Paral·lelament, des del FOC i la JOC es posaren en contacte amb el PSUC i CC.OO per participar la protesta. Segons Castells, que entrevistà a Mingo Ferrer, la connexió amb el PSUC es va fer a través de Norbert Orobitg Carné, i les octavetes convocant al boicot foren impreses per ell mateix i Jesús Salvador, que hagué d’amagar-se a Taradell.
A les seves memòries Moles explica que, el 21 d’abril de 1964, es celebrà una reunió al local de la JOC a l’església de Sant Fèlix on reberen la visita d’una companya de Barcelona que va preguntar per ell i va deixar-li dos paquets d’octavetes que havien de distribuir-se el diumenge 26 d’abril a les vuit del vespre al barri d’Arraona-Merinals, en una acció coordinada a la mateixa hora a tots els barris de la ciutat. En paquet hi havia dos tipus d’octavetes. Una convidant a celebrar el Primer de Maig; l’altre, convocant el dissabte 2 de maig a la vaga d’autobusos. Al full es denunciava el següent:
“La situación calamitosa de nuestros suburbios, llenos de polvo y barro, sucios, sin atención de clase alguna y por la vergüenza indignante de nuestros transportes públicos, más dignos de bestias que de persones, y que solo sirven para beneficiar a uno solo contra todos los trabajadores de la ciudad, y todo ello con el apoyo descarado del Ayuntamiento”. A més s’assenyalaven les dures condicions laborals dels treballadors de l’empresa “sometidos por la burguesía, debiendo trabajar 12 y 14 horas diarias o más para ir tirando o mal viviendo”. La fulla finalitzava amb dues consignes: VIVA LA HUELGA DE AUTOBUSES DEL 2 DE MAYO!!! VIVA LA CLASE OBRERA ORGANIZADA!!!
Justament aquesta era un de les qüestions més sentides pels treballadors dels barris. Com evoca Moles, “quan al capvespre arribaven els trens de Renfe al baixador de la Rambla, centenars de treballadors corrien per poder pujar a l’autobús que els portaria al barri. Per tant, es va decidir fer la vaga el dia 2 de maig”.
Les octavetes foren distribuïdes per tota la ciutat per grups del FOC, JOC, HOAC i PSUC. El grup de Moles estava format per García Trabanca, Julio Jurado Pérez, als quals s’afegí Josep Solé Poble i Pompili Avellaneda Camins de la Concòrdia. Un cop realitzada l’acció a l’hora convinguda, anaren al bar Pascual, al carrer del Sol, on sopaven de tant en tant. El boicot als autobusos va ser un gran èxit.
“A les hores punta poques persones pujaren als autobusos, i encara algunes de conegudes eren gent del règim i de la policia. Per la Rambla, a partir de l’estació de Renfe-Rambla (baixador de la Rambla), els treballadors que arribaven de treballar pujaven a peu Rambla amunt, en corrua, tot comentant el fet de la jornada de vaga”, relata Moles.
Justament, a la tarda del mateix 2 de maig, els membres del grup anaren a Torre-romeu a l’enterrament del pare del seu amic i company Álvaro García Trabanca. Allí s’assabentaren de la detenció de Pompili Avellaneda i d’altres militants.
La reacció repressiva
L’èxit de la vaga disparà les alarmes en l’aparell repressiu del règim. Els primers detinguts foren comunistes que ja estaven fitxats per la temuda Brigada Politicosocial comandada a Sabadell per l’inspector Ángel Ignacio García García. Aquests foren Norbert Orobitg, Mingo Ferrer, Josué Gonzalez Pérez i d’altres.
Després de ser apallissat, Ferrer va inculpar falsament d’haver fet les octavetes a mossèn Antoni Totosaus Raventós, vicari de l’església Sant Vicenç de la Creu Alta, amb qui mantenia unes relacions cordials. Segons explicà a Castells, ho va fer per despistar a la policia i creure que serien millor tractats que si eren acusats de ser comunistes.
Mossèn Totosaus va enviar 11 de maig una llarga carta adreçada al jutge del Tribunal de Orden Público (TOP) on no amagava haver-se reunit amb joves jocistes del barri de La Concòrdia, però per activitats religioses, sense cap objectiu polític i tot recordant que la JOC era una entitat legal. També, afirmava que mantenia una relació amistosa amb Mingo Ferrer, però sense cap connotació política i amb qui mai havia parlat de promoure vagues, ni de redactar o distribuir octavetes.
“…en el caso que Domingo Ferrer, joven serio e inteligente, haya declarado otra cosa, tengo que suponer que lo habrá hecho debido, directa o indirectamente, a las circunstancias en que se encontraba cuando declaraba, o a coacciones morales o físicas que puede haber sufrido durante su detención”.
A més, manifestava que si aquestes reunions eren il·legals, ell assumia tota la responsabilitat. La missiva finalitzava afirmant que durant tota la seva actuació a la parròquia de Sant Vicenç havia estat purament pastoral, inspirada en les doctrines del Papa Joan XXIII exposades en l’encíclica Pacem in terris. Malgrat aquestes explicacions, Totosaus va ser destituït i destinat a Manresa. A parer de Castells, “amb la seva partença, la JOC va quedar un mica desmembrada”.
En qualsevol cas, la confessió de Ferrer va portar a la brigada politicosocial fins a l’església de Sant Vicenç, parròquia de la que depenia el barri de la Concòrdia. Allí no trobaren a mossèn Totosaus, sinó al rector Josep de Pandolit Riera, de 83 anys i franquista, qui acusà al seu vicari d’organitzar reunions clandestines amb gent de la JOC de la Concòrdia. Amb aquesta informació es procedí a la detenció del nucli de jocistes del barri com Pompili Avellaneda, Simón Saura Conesa, Casimiro García Heras i d’altres. Les detencions els portaren fins el grup de Moles, que va ser detingut al capvespre del 2 de maig amb García Trabanca, Julio Jurado i Josep Solé.
Joan Moles ens ha deixat un relat mot detallat de la seva detenció i ingrés a la presó Model. Al vespre del 2 de maig, després d’assistir al sepeli del pare de García Trabanca, va tornar al seu domicili del carrer Permanyer, 125, al barri de Gràcia, on l’estava esperant l’inspector García amb vehicles camuflats de la policia. Al registre domiciliari se’l decomissà la màquina d’escriure i diversos documents que consideraren sospitosos. A la comissaria de Policia de Sabadell, ubicada a la Rambla, es trobà amb els seus companys Solé i Jurado, als qui poc després s’afegí García Trabanca. Des d’allà, foren conduits a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona on també havien portat a Josep Solé. Els esperava l’inspector Antonio Juan Creix, de sinistra reputació com a torturador entre la militància antifranquista catalana.
A la comissaria els separaren. Moles fou conduit fins a un despatx molt gran on es trobà “vuit o deu individus, molt cepats, en mànigues de camisa i de paisà, que m’envoltaren i començaren a pegar-me per tot el cos, menys la cara (…) Van estar pegant-me a tota velocitat, durant molt de temps”. És a dir, li van fer la roda com es deia en l’argot policial. A més dels cops i els insults, l’amenaçaren amb les pistoles i que havien detingut a sa mare. Finalment, va entrar Creix en persona i per dir-li: “Ahora hacéis la declaración, la firmas, y se habrá terminado todo”.
La declaració consistia en una història inventada on confessava pertànyer al Partit Comunista i haver organitzat el boicot als autobusos de Sabadell. Moles es va negar a signar-la, però va reconèixer que era membre de la JOC i havia participat en la distribució de les octavetes. Declarà que ignorava qui les havia redactat i imprès, i que no coneixia la noia que se les va lliurar. Finalment, a la ratlla de les 72 hores en què legalment podien estar detinguts abans de passar a disposició judicial, va signar una declaració que més o menys recollia aquesta versió.
El 6 de maig foren conduits fins al Palau de Justícia, on es ratificaren en la declaració feta a via Laietana. El jutge ordenà l’ingrés immediat a la presó Model. A la sortida del judici, les escales del Palau de Justícia, en una mostra de solidaritat, estaven flanquejades per nombrosos capellans progressistes.
A la Model van tenir el primer contacte amb el seu advocat. En el seu cas fou Josep Benet. Allí va romandre fins el 20 de juny, quan amb els seus quatre companys foren posats en llibertat provisional per ordre del TOP que instruïa la causa. Finalment, el 27 de novembre de 1964, l’esmentat tribunal resolia “sobreseer este procedimiento” ja que “no resulta debidamente justificada la perpetración del delito que dio motivo a la formación de la causa”.
Preludi opositor
En opinió de Castells, “aquesta vaga va ser un dels testimonis socials de l’oposició més important del moment”. Al nostre parer, assenyala el bateig de foc d’una nova generació de joves i pot considerar-se un preludi de les futures lluites del moviment obrer i veïnal que posarien contra les cordes a l’Ajuntament franquista a la dècada de 1970. Tanmateix, la implosió del FOC i la crisi de les organitzacions catòliques progressistes, a finals de la dècada del 60, deixarà via lliure al PSUC per esdevenir el partit hegemònic de l’oposició al franquisme a la ciutat.
D’altra banda, l’èxit de la vaga de transport fou uns dels factors que debilitaren l’alcaldia d’Antoni Llonch, representant dels sectors catòlics “paternalistes” que col·laboraven amb la dictadura. Llonch pertanyia a l’Associació Catòlica de Dirigents, formada per empresaris en l’òrbita de la doctrina social de l’Església com Antoni Forrellad i Jesús Farrés, pare d’Antoni Farrés. El fet que la mobilització fos organitzada des d’organitzacions vinculades a l’Església catòlica facilitaren l’ascens a l’alcaldia de Josep Burrull, falangista de primera hora, format al Frente de Juventudes i partidari de la mà dura contra l’oposició democràtica.
Bibliografia
CASTELLS. Andreu. Sabadell, informe de l’oposició, VI. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Ed, Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH, Xavier i SERRANO, Jordi. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
MOLES BENET, Joan. Records del Primer de Maig de l’any 1964. Arraona, revista d’història, n. 26, 2002.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Edita FAVS, Sabadell, 2019.
SERRANO BLANQUER, Jordi. TUS. Un empriu sabadellenc. Transports Urbans de Sabadell, 25 anys de servei a la ciutat (1982-2017), Edita TUS SCCL, Sabadell, 2018.
Foto portada: full de mà denunciant la situació dels busos i dels barris.
FES-TE SUBSCRIPTOR!
Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.
Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.