Escola

‘La transversalitat necessària’, per Josep Asensio

“En Catalunya existe segregación en la escuela pero no por el idioma sino por la renta familiar. El problema no es la lengua, es el fracaso escolar, el abandono prematuro y la falta de recursos”
Neus Tomàs, periodista

“La immersió s’ha d’entendre com un mètode, no com un objectiu”.
José Montilla, expresident de la Generalitat de Catalunya

Torna la polèmica amb el tema de la immersió lingüística (si és que alguna vegada va marxar). Sobta que entitats que van néixer en un principi amb uns objectius clarament aglutinadors de les diverses sensibilitats existents a Catalunya, com ara Societat Civil Catalana i S’ha acabat, continuïn ancorats en unes tesis que l’únic que fan és dividir i, sobretot, separar als catalans per raó de la seva llengua materna. El seu recorregut, directe cap a la confrontació, s’assembla massa a les d’altres formacions i s’allunyen de l’entesa.

Els recomano llegir l’article de la periodista lleidana Neus Tomàs, El problema de la educación en Catalunya no es la lengua, abans de continuar amb el meu, doncs resumeix molt clarament, la veritable història de la immersió i la confusió interessada que han creat entitats i partits polítics antagònics amb clars interessos desestabilitzadors, recordant, també, que Convergència i Unió i Jordi Pujol, eren favorables a separar els alumnes segons la llengua materna, la qual cosa volia dir, també, allunyar-los de la integració a la societat catalana i, conseqüentment, mantenir-los en els guetos on s’hi trobaven.

La immersió, al meu entendre, és encara ara la millor manera que els castellanoparlants siguin realment bilingües, ja que els catalanoparlants sempre ho van ser.

Quan als anys 80, la Generalitat va proposar a les escoles avançar la immersió en català en els grups de P3, van ser precisament els barris de famílies castellanoparlants les que van aplaudir la mesura, recolzant un projecte que assegurava que els seus fills i filles sabessin les dues llengües al final de l’etapa obligatòria. La immersió, cal recordar-ho, va ser reivindicada i posada en marxa des de Santa Coloma de Gramenet, no des de Girona ni de Vic. Atenció a la dada. Poc després ja es va impulsar des del Govern i va ser obligatori. 40 anys després, els nombrosos estudis corroboren l’èxit de la immersió, no tan sols pel que fa al coneixement i domini de la llengua catalana, sinó perquè els alumnes catalans tenen un nivell de castellà igual o superior al de la resta de comunitats autònomes espanyoles.

El maniqueisme i la manipulació ve de moltes parts. És cert que, com tot projecte, ha de ser revisat i retocat de tant en tant. Per exemple, no té massa sentit que a zones on el català és majoritari, el castellà es relegui únicament a la matèria. Potser s’haurien de reforçar les hores de llengua castellana en aquests indrets. Alguns pensen que la fórmula canadenca podria estar bé. És a dir, la immersió en català als alumnes castellanoparlants i en castellà als catalanoparlants. De tota manera, penso que amb més hores de la llengua no materna el tema podria estar més o més solucionat. No s’ha d’oblidar el procés com a eina pertorbadora en tot aquest assumpte. El naixement d’Òmnium Cultural als anys 60, va significar un impuls importantíssim al català. Molts immigrants van aprendre la llengua gràcies als seus cursos i van començar a valorar-la. El respecte cap a aquesta entitat va ser unànime. El sectarisme dels seus dirigents i l’acceptació, no només de les tesis independentistes, sinó de la idea monolingüista de la societat catalana en els últims lustres, acceptant les bajanades del Grup Koiné, han provocat que Òmnium esdevingui un grupuscle de fanàtics hispanòfobs, allunyats de la realitat del seu propi país. En aquest sentit, també TV3 i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han col·laborat en els últims 20 anys en la fractura social que patim. Van néixer per donar visibilitat al català, per normalitzar-ho, perquè tots els ciutadans catalans veiéssim com a lògic i natural les notícies o una pel·lícula en la llengua de milions de persones. Malgrat tot, va caure en el pou de la parcialitat, esdevenint un agent agitador de l’independentisme.

I què ha provocat tot plegat? Segurament el que volien la majoria dels radicals, que s’assimili català a independentista i castellà a unionistes o feixistes. Una bomba que pot esclatar no sabem com, però que, de moment, està creant un rebuig d’uns cap als altres que s’ha de parar. Perquè no hi ha “uns i altres”. La majoria dominem les dues llengües, les respectem i les estimem totes dues i, el més important, no posem cap etiqueta als seus parlants. S’imaginen que assimiléssim l’anglès a un sol dirigent polític?

Per això, considero que la polèmica que es repeteix de tant en tant en torn a la immersió i a la llengua vehicular és completament estèril. La llei és profundament respectuosa amb les dues llengües. Però, per diferents motius (o els mateixos), a alguns partits polítics i a algunes entitats els interessa crear un estat de perpètua confrontació, quan, la realitat n’és una altra. No oblidem que durant els governs del PP no es va tocar ni una coma de la llei d’immersió lingüística i que aquesta ja preveu flexibilitzar el model segons les característiques de cada centre escolar. Per tant, és completament reaccionari demanar la separació de l’alumnat segons la seva llengua materna, una fórmula que no existeix ni a Galícia ni al País Valencià i ha representat un gran impuls de les seves llengües regionals respectives, sense malmetre el nivell de castellà. És més, en un estat plurilingüe, s’hauria d’oferir la possibilitat d’estudiar totes les llengües a qualsevol comunitat autònoma. Quedaríem parats de la quantitat de gent que mostraria una estimació cap al català. A més, això faria arrelar el sentiment de pertinença, de necessitat de salvaguarda d’una llengua per part de totes les instàncies de l’Estat Espanyol d’una manera pràctica, i no només en una frase en la Constitució i facilitaria el camí cap al federalisme.

Així doncs, crec que cal una centralitat, una transversalitat que ens uneixi i que no ens separi en comunitats lingüístiques, ni que s’identifiqui una llengua amb una opció política. Ciutadans i els seus càrrecs, així com el PP, continuen fent molt de mal en aquest aspecte, incitant a l’odi cap a tot el que olora a català, fent-nos veure que tothom qui ho parla pertany a l’independentisme més radical. També ara intensament Societat Civil Catalana i S’ha acabat, que s’ha afegit a aquesta creuada sense sentit. Igualment els dirigents de l’ANC, d’Òmnium, d’ERC i de grups vinculats a Puigdemont, així com tertulians i TV3 continuen elaborant paquets de menyspreu cap a tot el que olora a castellà, tractant-los, tractant-nos, poc menys que d’analfabets i pallussos. Aquest no és el camí de la majoria.

Inés Arrimadas, a tall d’exemple que serveix per a molts d’altres, li aniria bé visitar algun centre educatiu  i s’adonaria immediatament de quina és la llengua vehicular a Catalunya. Però, és clar, és millor ficar merda i mentir.

La ciutadania, la centrada, la majoritària, demana consensos, demana que es deixi de fer mal, d’arriscar-se a arribar a situacions insostenibles i que poden ser irreversibles. Encara hi som a temps de salvaguardar la poca unitat que ens queda. Atiar odis té conseqüències, i no pas bones.

A aquells que parlen de multiculturalitat, de transversalitat i d’ampliació de la base i després intenten separar-nos, potser cal que els recordem fets dramàtics no massa llunyans de la història d’Europa i que encara perduren.