Començo a escriure aquestes ratlles a tres quarts de cinc de la tarda del 8 de desembre de 2020, la meva manera particular de retre homenatge a les persones assassinades a Sabadell fa exactament 30 anys. Em nego a anomenar-los “policies”. Perquè hi ha fets que queden marcats per sempre en la memòria de les persones; poc importa que hagin passat dècades. Truquen al cervell de tant en tant i, de manera immediata, arriben imatges desdibuixades, a vegades poc nítides, amb escenes que es barregen entre elles, però que, en definitiva, aconsegueixen l’objectiu que busquen, que no oblidem mai allò que va ocórrer.
Recordo com si fos ahir aquell dia. A casa era un dia molt feliç. La meva filla havia nascut el dia 26 de novembre. Tenia, per tant, només 13 dies. Els pares de la meva parella s’havien traslladat des de València a Sabadell per tal de conèixer-la. També la besàvia del bebè, que, malgrat la seva edat, va fer el viatge amb la mateixa intenció. Era la seva primera besnéta. Havíem acabat de dinar feia estona i ens disposàvem a seure davant de la tele per veure el partit que el CE Sabadell jugava amb el Màlaga. Tot i que era soci, havia decidit quedar-me a casa amb la família i veure’l tranquil·lament en una tarda gris i plujosa de plena tardor.
Es va sentir un soroll sec, un estrèpit buit, com tancat en si mateix. Una bomba, va dir la besàvia, que es trobava asseguda al sofà amb la meva filla als braços. Una explosió de gas, vaig dir jo. Una bomba, va insistir ella: ‘N’he sentides moltes durant la guerra i ser diferenciar-les de qualsevol altra explosió’. Vaig mirar ràpidament per la finestra i vaig veure enlairar-se una mena de bolet, semblant al de la bomba d’Hiroshima. Havia estat a la Creu Alta. Els meus pares vivien (i encara hi viuen) al carrer de Francesc Layret. Vaig trucar-los. La meva mare no podia parlar. Només plorava i jo m’angoixava a cada instant. Havia saltat de la cadira en produir-se la detonació. Sortosament, l’ona expansiva no els va fer mal.
Vaig córrer cap a la zona del desastre no sé ben bé amb quina intenció. Fa 30 anys, les notícies no es transmetien de manera immediata. No sabia què em trobaria. Desconeixia el lloc exacte de la deflagració. Hi hauria morts o ferits? Havia caigut un edifici? Quan vaig arribar, la policia ja havia acordonat l’indret molt abans del lloc de l’atemptat. En aquell moment no vaig ser conscient de la magnitud de la tragèdia. Vaig anar a casa dels pares, els vaig calmar i vaig tornar a casa a veure el partit del Sabadell com si res no hagués passat. El triomf de l’equip arlequinat va ser una molt bona notícia, però l’endemà vaig començar a rebre embats, cops de realitat, que m’han trasbalsat fins al dia d’avui.
Al nombre de morts, ja de per si mateix brutal, s’afegia el fet de saber que un d’ells era el pare d’un alumne al qual li havia fet classe. No és que els altres no importessin; molt al contrari, conèixer un dels assassinats, afegia més empatia amb la situació, amb els familiars afectats per la brutalitat de l’acció d’ETA. Dies després vaig poder parlar amb un amic que vivia just al costat d’on ETA havia accionat el cotxe bomba. Encara m’emociono recordant la seva particular història, sortint de casa i veient tot el panorama, escoltant els crits dels homes que es cremaven dins la furgoneta, sense poder fer res, corrent d’aquí cap allà, cercant alguna mànega d’on extreure un raig d’aigua que apagués aquell dolor. La descripció de tot plegat va ser tan detallada, tan exhaustiva, tan punyent, que, escrivint-ho ara, em venen al cap les imatges. Imaginar-m’ho tot encara produeix en mi un efecte d’impotència absoluta. Viatjo en el temps i vull impedir la massacre. Ell no ha pogut superar-ho i evita passar per aquell carrer sempre que pot. Com tanta gent que va viure aquell malson, l’olor roman per sempre a les seves narius, al seu cervell.
Recordo amb tristesa el debat estèril que es va generar a l’Associació de Veïns de la Creu Alta sobre la necessitat o no de rebutjar l’atemptat. Jo n’era membre en aquell moment i vaig reivindicar una posició d’implicació, de posicionament contra el terrorisme. El silenci va ser la resposta. Al 1991, en el primer aniversari, i després d’intensos debats incoherents i absurds, es va col·locar una placa a la cruïlla dels carrers d’Aparisi i de Ribot i Serra. “Record d’un fet inhumà”, va ser la frase triada, una molt tímida repulsa a un assassinat cruel i despietat que havia colpejat a tota la ciutat.
Encara busco una resposta creïble a la no suspensió del partit del Sabadell. En ser retransmès per televisió, sembla que hi va haver pressions per tal de no fer-ho de qui s’emportava els guanys econòmics. Una altra vegada els diners deshumanitzant-ho tot. Era tan fàcil com que els dos equips es neguessin a jugar, encara que això pogués significar una sanció administrativa. Es va perdre una oportunitat d’or per mostrar un condol immediat amb els familiars dels assassinats i amb tota la ciutat. Molts socis, sabadellencs, creualtencs, no vam entendre la postura de la directiva del CE Sabadell, encapçalada per Alfred Besonies, que va ser l’última en decidir que el partit es jugués. I això encara fa mal.
30 anys després, vull confessar que pertanyo a una generació que ha viscut el terrorisme d’ETA d’una manera completa, incidint en tots els aspectes de la meva vida. Cada vegada que mataven algú, era com si em clavessin un punyal. L’atemptat d’Hipercor em va afectar particularment; el de la caserna de Vic, la foto d’aquell pare traient la seva filla ferida en braços, no marxa del cap. Per això, quan les notícies van anunciar la mort del Comando Barcelona al maig del 1991, els assassins de Sabadell i Vic, un sospir d’alleujament em va inundar. No era tan alegrar-se per la mort d’uns criminals, com pensar que aquests ja no matarien més. Som humans i moltes vegades no entenem ni les nostres pròpies actuacions. Malgrat tot, val la pena no oblidar. El record, tot i ser dolorós, conforma la personalitat de les persones, no només per poder-ho explicar al més joves, sinó per ser conscients que les experiències personals de cadascú ens mantenen vius. També aquesta de fa 30 anys.
Foto portada: vetlla pels sis agents de la Policia Nacional, a la plaça Sant Roc, el 7 de desembre de 1990.
