Vestit elegantment, amb bones maneres i mirada serena i seriosa, aquest líder de l’esquerra grega és el referent de gran part dels partits europeus que rebutgen les polítiques de retallades com a únic camí cap a la recuperació econòmica; polítiques que ara per ara defensen gairebé tots els grups majoritaris a Europa, inclosa la socialdemocràcia i els socialistes.
Sortit d’una Grècia empobrida i maltractada per la Troika, Alexis Tsipras pertany a una generació de joves ben preparats ( és enginyer civil), però fill també de polítiques d’ajustos i de corrupció generalitzada. Ni els comunistes ni el PASOK grec no han sabut reorientar les seves estratègies i especialment aquests últims, que havien governat el país durant dècades, han abandonat el poble grec en favor de les posicions més neoliberals i més en contra dels treballadors.
La coalició Syriza (ΣΥΡΙΖΑ ) ja va ser la gran sorpresa a les últimes eleccions gregues al juny del 2012, amb gairebé 1,7 milions de vots, i tenint en compte que al 2004 només n’havia tret 241.000. El seu líder seria ara mateix el nou primer ministre segons diuen les últimes enquestes. Alexis Tsipras vol agafar el timó de les manifestacions contra la guerra d’Iraq, contra la indignació i els diferents Fòrums Socials demanant un pas essencial. Parla obertament de ruptura, d’un partit de la societat i no un partit pel sistema i proclama atenció especial i única cap a les necessitats socials i de les persones, imitant al francès Jean-Luc Mélenchon que va concórrer a les eleccions amb el lema “Les persones, primer”.
Per a l’Alexis cal insistir en no tenir por i treballar pel recolzament a la gent sense feina, sense assegurança, sense llar, sense drets ni dignitat, és a dir, en aquests moments, la majoria dels grecs. En els seus discursos convida a parar el desastre que s’abat contra Grècia i acabar amb el xantatge imposat per Europa, encapçalat per Alemanya. També ataca la premsa que ha caigut en mans dels poderosos i ignora el mal patit pels seus conciutadans, amb l’excusa de l’euro.
La raó està de part de les persones i no d’aquells que només volen acabar amb els drets socials i la democràcia”, ens diu.
No oblida els joves, que viuran ja, sense dubte, un futur pitjor del passat que van viure els seus pares i per tant cal mobilitzar-se contra la por i la resignació. La seva insistència sobre la usura de la banca contra els propis grecs el fa més creïble que mai, veient que les necessitats actuals són més pròpies de països no desenvolupats, doncs la fam i la misèria s’estén per tot el país hel·lè. Car no cal oblidar que els préstecs oferts per Europa van a parar als bancs i això fa que el deute augmenti dia rere dia i el segrest als ciutadans grecs pot durar fins el 2040, la qual cosa fa que l’empobriment augmenti fins a nivells mai coneguts en l’Europa de la pau. Segons l’Alexis, s’ha entregat la clau de Grècia als especuladors i els ministres només signen decrets i lleis que d’altres, fora del país, redacten. Els salaris han disminuït un 50%, ja no es pot sufragar l’atur i els serveis bàsics s’han de pagar: la taxa de suïcidis ha augmentat escandalosament i la gent ja no troba res als contenidors.
L’Alexis creu que Grècia és un experiment. Han triat aquest país que tant estima, bressol de la cultura europea, per assajar fórmules que poden aplicar a d’altres països en la mateixa situació. Però malgrat la conjuntura completament caòtica, ell proposa una sortida, una esperança que passa per la mobilització dels pobles, no ja només del grec, sinó de tota Europa, doncs, cada vegada més, tothom s’hi fixa en el seu.
Davant la gran mentida de la democràcia, on han prevalgut els privilegis, les corruptel·les, les retallades, les especulacions i la submissió als poders polítics i empresarials, ell n’expressa el sentit de l’economia del que és menester. I, Alexis, malgrat la seva joventut o precisament per això, creu que se li deu molt a tots aquells que durant tot un segle han lluitat per les polítiques socials, pels drets del treballadors que ara ens volen treure amb l’excusa de la crisi que no han creat ells. Cal pensar en les persones que,jugant-se la vida, van pensar que l’Estat del benestar era possible i que l’Estat de les persones també ho era.
Sembla que l’Alexis Tsipras ha encaixat bé en alguns partits catalans i espanyols. La coalició ICV-EUiA el va portar a les Cotxeres de Sants el 22 de novembre per a que els recolzés a les eleccions al Parlament de Catalunya. Només començar ja va dir que havia vist una Barcelona com l’Atenes de feia dos anys i que Espanya era el següent en la llista d’experiments d’Europa.
Entre el públic assistent es deia que ICV era massa tou encara i que l’Alexis era més a prop dels postulats de la CUP. I de fet, això va quedar demostrat tres dies després amb el resultat de les urnes. A nivell de l’estat espanyol, sembla que també Izquierda Unida s’hi ha fixat en aquest líder grec, però a Cayo Lara li falta un carisma difícil d’aconseguir. A més hi ha Equo i Compromís, dos partits amb postulats semblants als d’IU, amb força relativa i que entorpeixen la unitat a l’esquerra del PSOE. Les últimes enquestes vaticinen una pujada espectacular d’IU, però caldrà veure fins a quin punt l’Alexis i la seva Syriza són veritablement un mirall o és només un miratge.
