En primer lloc voldria felicitar-lo per la seva trajectòria artística i per saber caracteritzar a la perfecció personatges de la vida quotidiana i que tan ens alegren i ens distreuen en aquest món de patiments. Les seves profundes i acurades actuacions demostren la vàlua com a actor i estic convençut que amb tot aquest repertori de programes i d’obres de teatre que porta al damunt alguna vegada li arribaran els premis que tant es mereix.
Ara bé, amb tot el meu respecte, crec que s’ha passat una mica convidant-nos a boicotejar no ja l’obra de Carmen Machi Juicio a una zorra, sinó a la pròpia actriu perquè, segons vostè, “es va atrevir” a signar un manifest a favor d’una Espanya, vostè li diria Estat, federal. No em consta que hagi signat contra ningú, ni contra la llengua catalana, ni contra cap bandera, més aviat a favor d’una manera d’entendre aquest conjunt de regions, països o nacionalitats que conformen l’Espanya actual.
Mirant la biografia de vostè i de Carmen Machi me n’adono del que ja podia imaginar. Ella va començar des de la base i no va tenir la sort de vostè, que va poder trepitjar l’Institut del Teatre i va viatjar a París per a poder completar la seva formació. Sembla que la Carmen va ser completament autodidacta i el seu paper a Aída la va ficar de ple al món de la faràndula. Vostè, malgrat els seus estudis, prefereix fer-se fort amb els seus personatges de sempre que tan d’èxit li han donat.
Vaig tenir l’oportunitat de veure-la a l’Auditori de Sant Cugat al 2009 amb l’obra La tortuga de Darwin on interpretava a una tortuga bicentenària que té la gran sort de viure els grans moments de la història de la humanitat. Amb text de Juan Mayorga, Premi Nacional de Teatre, Carmen Machi, envoltada de tres magnífics actors, està impecable. Les seves nombroses gesticulacions i contorsions per demostrar-nos que pot ser una tortuga, encara van fer més impressionant la seva actuació. A l’acabament de l’espectacle vaig poder parlar amb ella uns minuts i allà vaig descobrir també el seu costat més humà, on confessava que li havia estat difícil desprendre’s del seu personatge televisiu. Per a ella, la tortuga era el símbol de la perseverança, doncs si bé pot viure molts anys, no és gens fàcil portar la casa a sobre. Ella acceptava aquest i d’altres reptes i preferia personatges límits, com el de la protagonista de Agosto, juntament amb la actriu i amiga Amparo Baró i ara amb Juicio a una zorra.
És només un exemple, senyor Albà, que vaig poder gaudir en directe, però si llegim les cròniques dels diaris podem adonar-nos de la quantitat d’obres de teatre, pel·lícules, sèries de televisió i premis, molts premis dels quals gaudeix la nostra actriu. Només mirant les dues pàgines de la wikipèdia, la seva de vostè i la d’ella, podem adonar-nos de la gran diferència existent. La seva, malauradament, és curta i esquifida, malgrat el començament pompós i narcisista. La d’ella, en consonància amb la seva personalitat, és humil i senzilla, com correspon a una de les millors actrius del moment.
Perdoni que li digui clarament però ha ficat la pota amb aquest comentari racista, menyspreador i no propi d’una persona amb estudis com vostè. Segurament s’ha deixat emportar per la voràgine sobiranista que ens envolta i pels comentaris d’altres catalanistes no gens democràtics que inunden ara els carrers i places i que volen acabar amb la cultura, amb les cultures, per imposar-ne l’única. És clar que el pal i la bufetada li han arribat i ràpid de tots costats: d’una banda del propi Teatre Lliure que ha anteposat la qualitat de l’obra i de l’actriu a aspectes més polítics; d’altra, del públic que ha omplert el Teatre i, com una majoria silenciosa, ha atorgat a Carmen Machi el màxim premi, el del reconeixement com a actriu; i finalment de la pròpia Carmen Machi, que, malgrat els intents de la “caverna mediàtica” de capitalitzar la seva patinada i d’aconseguir un titular que només aconseguiria acontentar una part de catalans, ha respost amb l’educació, la prudència i la mesura que vostè no ha tingut. Els elogis cap als catalans, cap al seu públic i cap a vostè mateix, manifestant que no tindria cap inconvenient en assistir a una obra seva, la converteixen en l’antítesi de la seva persona.
Diuen que dels errors se n’aprèn. Espero doncs que, aprofiti l’ocasió per a demostrar-nos que darrera els seus personatges hi ha una persona, amb les seves idees, és clar, però al qual cal recordar-li que aquest país, aquesta nació on vivim s’ha fet amb l’esforç de moltes i moltes persones que en la majoria dels casos no han tingut la sort que ha tingut vostè.
PD: Potser mai no arribarà a llegir aquesta carta, a causa de la seva agenda o perquè mai no ha sabut de l’existència de iSabadell. No es preocupi; no li dic res que no li hagin dit ja. Potser algun dia ens trobem cara a cara i aprofitaré per a saludar-lo i deixar-li clara la importància del respecte a les persones i del seny.
One Comment