No érem pocs els que auguràvem que, finalment, el seny català s’acabarà imposant i els últims sondejos així ho demostren, com a mínim, tot apunta en aquesta direcció.
Segons l’últim estudi publicat pel diari El País, la independència perdria a Catalunya si s’oferís als catalans i a les catalanes una tercera opció en forma de nou encaix territorial i de major autonomia. El mateix sondeig evidencia que el sentiment independentista cedeix terreny davant els últims advertiments de les autoritats comunitàries que una eventual secessió deixaria Catalunya fora de la Unió Europea.
Segons aquest mateix estudi, dos de cada tres catalans continuen pensant que la independència té poques o cap possibilitat d’esdevenir una realitat. El que no canvia és la prioritat de debatre sobre el nou model territorial de l’Estat i de les futures relacions de Catalunya amb Espanya. I precisament, per això, aquest serà un dels temes centrals de la conferència política del PSOE del proper cap de setmana i, més concretament, la proposta del PSOE de reforma federal de la Constitució com a resposta dels socialistes als ciutadans per a resoldre part dels problemes d’Espanya.
Un posicionament que neix dels socialistes catalans que, actualment, veuen com l’anomenada tercera via, la del diàleg, de la reforma, de l’avanç federal i de la Constitució comença a erigir-se en la primera Via o la que compta amb més adeptes entre la ciutadania, més enllà de Catalunya. Recollida a l’anomenada “Declaració de Granada”, aquesta proposta és un immillorable punt de partida i full de ruta comú i compartit per socialistes catalans i espanyols que podria convergir al final del camí amb la tan esperada consulta amb un probable govern central socialista l’any 2015.
L’important, més enllà de les presses i de la manca de consens, és fer les coses ben fetes perquè aquestes siguin útils i vinculants, perquè serveixin d’alguna cosa, en definitiva. I és aquí on radica gran part de les diferències que en aquests moments mantenen socialistes i nacionalistes-independentistes sobre la consulta i del dret a decidir. Aquests últims s’han entestat a fixar pregunta i data abans de finals d’any més enllà que això sigui convenient per a l’èxit de la consulta o garantia de la seva utilitat.
Si hem de fer cas als últims sondejos, queda clar que les terceres vies són cada vegada més amples, amb més sectors i persones, que aposten per una alternativa a l’immobilisme per una banda i el trencament per l’altra. Dit això i donant la importància i la credibilitat que se li ha de donar a qualsevol enquesta del tipus que sigui i vingui de qui vingui, personalment seria molt més optimista i apostaria per fer enquestes que, més enllà del debat nacional, es centressin també en els problemes reals urgents que preocupen els nostres veïns i veïnes. Quin seria el resultat i els percentatges si els hi preguntéssim sobre les seves necessitats immediates i quotidianes?
Trobo a faltar aquest tipus d’enquestes i, evidentment, la seva difusió i repercussió als mitjans de comunicació. Correm el risc de perdre anys i diners en un debat que, finalment, no ens porti enlloc o, en el millor dels casos, al punt de partida. Paga la pena dedicar tots els esforços i titulars a un debat difícil i feixuc sense avançar paral·lelament amb la mateixa intensitat en la recerca de solucions urgents als problemes reals de la gent del carrer? Aquesta és la meva consulta prioritària. Tots parlem de la pregunta però, en la meva humil opinió, sempre és molt més important la resposta.
La resposta que es doni a les necessitats i els problemes reals i urgents de la gent. En tenen els nostres presidents actuals?
4 Comments