Hi ha coses que no canvien; almenys ho fan molt lentament, tant, que sembla que ens hem quedat aturats en alguna dècada passada, encara que, concretant dates, podria dir que en el segle passat exactament. Malgrat els avenços reconeguts en drets civils, de la dona, dels homosexuals, de col·lectius concrets abans rebutjats, etc., queda una assignatura molt i molt pendent en la nostra democràcia. Una democràcia que ara és qüestionada i molt per una gran part de la societat que veu, astorada, com els drets es van eliminant fent-nos tornar 30 o 40 anys enrere.
Uns dels temes tabús de la història recent d’Espanya ha estat i continua sent la religió. Ja l’article 16.3 de la Constitució assenyala que “cap confessió no tindrà un caràcter estatal”. Afegeix:
Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”.
Malgrat la retòrica de la frase, al 1978 hi va haver una mena de por de fer una separació clara entre l’Església Catòlica i l’Estat. Sortíem d’una dictadura on l’Església havia jugat un paper preponderant i la ruptura definitiva declarant un estat laic semblava una quimera. Els diferents redactors de la Constitució van trigar molt a posar-se d’acord sobre aquest tema on finalment va guanyar l’opció de fer una menció especial a l’Església Catòlica.
Però lluny de quedar-se només en una citació, el cas és que la societat de la qual formem part és molt poc respectuosa amb aquells que no abracen les idees catòliques, no ja amb ateus, sinó també amb els procedents d’altres creences, que veuen com, a més de ser rebutjades dins l’escola pública, són trepitjades per desenes i desenes de celebracions al carrer. L’escola, veritable eixam de pensaments i valors, mima una sola opció i la tria de la matèria de religió vol dir que només podrà oferir-s’hi la catòlica. Durant els diversos mandats del PSOE a Espanya, moltes veus van alçar-se contra aquesta hegemonia, demanant la laïcitat real, portant la religió a les parròquies, com en la majoria de països d’Europa. Una altra vegada la por va ajornar aquesta decisió que implica si més no, que uns alumnes siguin també assenyalats per fer matèries que no fan els altres.
Cal ressaltar també que les diferents processons que tenen lloc a tota la península durant l’anomenada Setmana Santa i d’altres que pretenen mostrar-nos diferents sants i santes i que recorren habitualment els nostres carrers promouen d’alguna manera la uniformitat i tenen una manca total de respecte cap a la ciutadania en general. Amb l’excusa de la festa, pretenen adoctrinar-nos i ficar-nos pels ulls i per les orelles una única idea. Si bé també és veritat que una gran part d’aquestes processons són pur folklore, més proper al transvestisme i al carnaval, no deixen de tenir un component religiós que, naturalment, no hauria de sortir al carrer. De fet, moltes vegades em pregunto si d’altres confessions demanessin fer la seva processó, si les autoritats municipals donarien els permisos corresponents. Molt em temo que no, perquè, per posar-hi un exemple, quan els musulmans han de fer la seva festa del xai, se’ls envia a llocs on ningú no els pugui veure.
La societat catalana no escapa a aquest parany i encara s’identifica a la Moreneta com a símbol de Catalunya i no com a símbol dels catòlics catalans, cosa molt diferent. L’escola catalana tampoc ha sabut desprendre’s de la simbologia catòlica malgrat els esforços de persones i entitats que pensen que la religió fora dels centres educatius no és ni molt menys un menyspreu cap a les persones amb creences religioses, molt al contrari significaria l’encaix definitiu entre totes les maneres de pensar i el respecte entre elles i la societat en el seu conjunt.
La cosa no pinta bé, perquè als dirigents polítics actuals semblaria que el tema no els interessa, però amb la nova Llei d’Educació del ministre Wert, la matèria de religió passaria a tenir una importància cabdal, per sobre de les de música i dibuix. A més de tot això, s’afegeix el poc interès de la societat per canviar les coses, per respectar-nos tots plegats i sota el paraigua del mercantilisme o de la bogeria aplaudim verges sortint de les esglésies, cops de puny al pit i cadenes arrossegant-se plenes de sang. I no oblido l’alcalde i la Guàrdia Civil recolzant l’espectacle que, ara sí, ens fa pensar més a les pel·lícules de Luís García Berlanga que a la societat del segle XXI on ens hi trobem.
