No ens enganyem: Sabadell no és una ciutat per a passejar. Ni tan sols per a comprar. La nostra ciutat és i no és tantes coses a l’hora que és força difícil definir-la, positivament o negativament, categòricament. De fet, els refranys que ens acompanyen fan referència a la individualitat i a la personalitat una mica maligna dels sabadellencs i, per tant, això estimula les poques ganes d’implicar-s’hi en el bé de la comunitat.
Un dels aspectes rellevants a la capital del Vallès és la dificultat per a trobar llocs de passeig urbans. Els carrers del centre són força estrets i a les hores on la gent decideix donar una volta, hi ha veritables dificultats per a passar. Les diferents reformes de la Rambla no van tenir en compte el ciutadà i més aviat el transport particular, dubtant i molt si el transport públic devia o no creuar tot l’eix central des de la Plaça Marcet fins el creuament amb la Gran Via. Al nord no hi havia tanta dificultat, i l’Avinguda Matadepera va esdevenir una veritable zona de passeig amb forta incidència comercial, que es va allargar anys després fins al final, per a connectar amb els boscos de Sant Julià i Can Deu.
Malgrat això, no hi ha hagut mai una sensibilització per tal de garantir que aquest passeig fos mínimament agradable. No parlo ja dels sorolls dels vehicles i de l’aire fortament contaminant que s’hi respira, evitable si s’haguessin fet les coses amb el cap. Em refereixo a la poca presència d’arbres, especialment de fulla perenne, per a poder gaudir del verd tot l’any, al color de les rajoles del terra, als fanals de tristos colors i tristos dissenys que ens fan mirar cap a una altra banda i, en general, a tots aquells elements que ens haurien d’alegrar la vista durant el nostre passeig.
El desgavell no només acaba aquí, sinó que s’agreuja. A l’estretor de les voreres s’afegeix des de fa més o menys un lustre la presència de taules, cadires, estufes i tota mena de petits o grans estris per tal que el consumidor pugui tenir una mínima comoditat quan és servit pels cambrers o cambreres. La Rambla, particularment, esdevé llavors un enorme caos on passejar deixa de ser l’objectiu principal, passant aquest a ser una lenta carrera d’obstacles, plena de carros de quitxalla, cadires i taules, gent i més gent caminant, entrant i sortint de les botigues i cambrers esquivant el pas indeterminat dels vianants. La presència d’algun element no habitual, com ara cadires de rodes, encara entorpeixen més la mobilitat de tothom, creant-s’hi veritables embuts humans que només s’atenuen amb la paciència de tots. I no oblido els diumenges, que sense trànsit, no és molt millor. Si hagués de passar una ambulància, caldria fer aixecar a centenars de persones…
A l’Eix Macià, es produeix una més de les incongruències paisatgístiques que inunden la nostra ciutat. El passeig central ha estat envaït per peixeres que simulen ésser bars i que amb les seves respectives xemeneies i aparells d’aire condicionat, entorpeixen la visió del Parc Catalunya. Les males llengües diuen que les adjudicacions d’aquests locals van ser fruit de l’amistat i de la corrupció generalitzada a l’Ajuntament de Sabadell, però el cas és que, una vegada més, dificulten el pas i la visió dels passants.
Més amunt, a l’Avinguda Concòrdia, es produeix un cas insòlit, ja que poc després de la rehabilitació dels seus emblemàtics porxos, aquests van ser ocupats per les terrasses de dos bars, que impedeixen el pas normal dels vianants, ja que els obliga a zigzaguejar o a baixar a la vorera més propera a la calçada, que, per cert, ja es troba ocupada pels estris del bar en un cinquanta per cent. Pujant cap al nord passa exactament el mateix, ja que el fet de la presència d’una vorera ampla no significa més facilitat per al vianant, sinó més aviat al contrari, més espai per a les terrasses. Tot plegat i amb el descens de les temperatures, apareixen dos nous instruments visuals que retallen l’espai, les estufes i aquella mena d’embolcall tipus cortina de dutxa que, com dic, encara estrenyen més la pobra petita vorera que quedava.
És evident que cal tenir en compte diversos factors per saber com i perquè s’ha arribat a aquesta situació. En primer lloc, la manca d’idees clares sobre quin centre es volia; més tard, la llei del tabac, que obliga als establiments de restauració a treure les cadires i les taules a fora; finalment, i lligat amb l’anterior, la crisi que ens afecta que els força a mantenir-s’hi a l’exterior, esperant guanyar o mantenir la clientela. No obstant això, el comerç no es veu afavorit per aquesta estretor, al meu entendre, i els clients fugen a centres comercials, més tranquils i espaiosos. L’Ajuntament de Sabadell, amb un afany recaptatori desmesurat que el situa com a únic objectiu, mira cap a una altra banda, inspeccionant i multant aquells bars que surten de l’espai contractat, però ampliant-lo si aquests paguen el que és, deixant al vianant completament indefens i orfe d’univers passejador.
No hi ha solució immediata. Tot seguirà igual i les persones queden relegades a la mínima expressió. Per tant, cadascú serà finalment lliure de triar on caminar, on ramblejar, o si prefereix jugar al joc de no tocar-se. Serà difícil guanyar.
