Dret a decidir

Opinió de Josep Asensio: ‘Pel dret a decidir’

Diem en català que “qui dia passa, any empeny”, expressió que significa que anem ajornant les dificultats diàries, sense pensar en les conseqüències que ens poden afectar més endavant. Per tant, ho lligaria amb la dita castellana “no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy”, per a mostrar el meu astorament davant pràctiques completament abusives dels nostres gestors de la cosa pública.

No es nova la notícia que el ja ex-president del Parlament de Catalunya i retirat de la política activa, el Sr. Ernest Benach, està cobrant una “jubilació” d’escàndol per set anys de treballs a Catalunya, com ell diria. 100.000 euros anuals els quatre primers anys i una pensió vitalícia de 78.000 euros quan faci els 65 anys. Segurament se li omplirà la boca del gran servei que ha fet a Catalunya, de la responsabilitat que ha tingut, de la del poble català cap a les institucions democràtiques i bla, bla, bla.

Les xarxes socials en van plenes últimament d’aquests individus que, emparant-se en la ignorància i la incultura del poble, fan el que els dóna la gana amb els impostos dels treballadors. Mentre uns sí que aixequen Catalunya (mestres, metges, bombers, infermeres, treballadors de veritat), els altres fan veure que l’estimen; mentre uns intenten estirar la minsa nòmina, els altres juguen amb els sentiments dels catalans fent-los veure que ells sí que tenen drets que la majoria no en tindran mai.

Jo també estic pel dret a decidir; però pel dret a decidir el sou de diputats i diputades, de regidors i regidores i de càrrecs que només mereixen la confiança d’uns quants. Vull decidir la nòmina de qui en teoria em vol representar i que es jubili quan toca i no quan ell mateix ho decideixi. Vull que aquests aprofitats segueixin les normes de tots i no que es beneficiïn del meu vot i del seu càrrec per a fer-se les lleis al seu gust. Vull decidir amb el meu vot que els drets i deures siguin per a tots iguals; i que em preguntin sobre qualsevol canvi que suposi un privilegi per a un sector ja molt desprestigiat.

Però el meu dret a decidir també vull aprofitar-lo per criticar aquells que, podent canviar les lleis i les normatives, callen i atorguen, miren cap a una altra banda i despisten el personal amb temes que ens importen un rave. Vull decidir molt més que triar una papereta cada quatre anys; vull tenir el dret a decidir la democràcia real, que no és aquesta amb la qual el senyor Benach està tan content. El meu dret a decidir no té res a veure amb el seu, senyor Benach i amics; vostè, els seus i gairebé tots els que s’asseuen a l’escó del Parlament de Catalunya tenen clar que poden decidir el que vulguin però que poc té a veure amb el que vol la majoria. Ja els va bé que votem cada quatre anys! Ja els va bé que no puguem protestar i que només ens quedi el poder de les urnes.

Malgrat tot, val a dir que les xarxes socials posen en evidència aquestes actituds completament antidemocràtiques i dictatorials on les lleis es dicten a esquenes dels ciutadans. Com he dit alguna altra vegada, la bandera, que és de tots, és aprofitada una vegada més per dirigents sense escrúpols per a tapar els ulls als veritables problemes que assetgen Catalunya. No hi ha com desviar l’atenció del poble per a que els suposats líders puguin colar-nos legislacions arbitràries però que només emparen castes, estaments i nissagues d’un determinat status. Per tant, només l’acció coordinada d’internautes, xarxes veïnals i afectats de tota mena, que som tots, pot fer que el dret a decidir de la majoria, de la majoria real, passi a ser autèntic i tangible. Però del dret a decidir el que volem; no allò que ens volen imposar.

Foto portada: Cimera dels partits catalanas pel dret a decidir, fa unes setmanes. Autor: Generalitat.