Un cop passades les eleccions al Congrés i al Senat espanyols, ens trobem ara davant la típica ronda de converses per mirar de formar un govern estable o com a mínim triar el president del govern. Les anàlisis efectuades pels entesos en la política d’aquest país han assenyalat la gran victòria del PP a Espanya i han menyspreat els resultats de tots els altres partits, amb especial virulència cap a Podemos i les seves confluències i en menor mesura cap a Ciutadans, tot i ser la força que comparativament ha perdut més representació. No deixa de sorprendre que, després d’una forta campanya mediàtica favorable als partits “responsables”, és a dir, aquells que callen i atorguen davant les mesures criminals imposades pels mercats, els mateixos analistes posen ara l’accent en la necessitat de mantenir Mariano Rajoy com a líder indiscutible, amb l’argument de que ha tingut una majoria no suficient però aclaparadora. Molts dels articles que trobem a la premsa nacional espanyola posen l’èmfasi en aquest detall, tan manipulador com fals.
De fet, la nostra imperfecta democràcia, ha tingut molt en compte la representativitat de les diverses formacions, tot i que la llei d’Hondt s’ha encarregat després d’afegir-ne l’aspecte més diferenciador i deficient. En les últimes eleccions municipals, les grans ciutats van aconseguir canvis gràcies no precisament a la força més votada, sinó als pactes entre “perdedors”, com agrada anomenar-los a la premsa més reaccionària. Un clar exemple el tenim a Sabadell, una important ciutat que ha pogut esborrar l’etapa de corrupció gràcies a l’enteniment de forces diverses. En canvi, a França, per exemple, els petits partits no tenen mai la capacitat d’accedir a quotes de poder i han de conformar-se amb recolzar el gran que més s’acosta als seus postulats. Als ajuntaments francesos, qui guanya, ho guanya tot i qui perd passa inexorablement a l’oposició.
Penso que s’ha de repetir una i mil vegades que en el nostre sistema electoral qui queda primer no ha de ser precisament el guanyador.
Aquells que apel·len a l’ètica i a la moral per tal de conservar els seus privilegis són uns autèntics mentiders i és certament el que estan fent tertulians i periodistes de mala vida induint els ciutadans a creure que l’única via passa pel PP i Mariano Rajoy. Si bé es cert que gairebé vuit milions de vots refermen el seu liderat, més de 15 milions de persones han votat contra les seves polítiques i per tant, tenen una base molt sòlida per tal de demanar al seus representants que facin el pas cap a un govern alternatiu.
La meva proposta sembla una proclama en el desert perquè traspassa el que en aquest moment és políticament correcte, però les primeres passes efectuades per Mariano Rajoy i el silenci sepulcral de Pedro Sánchez no asseguren, de moment una investidura fàcil. El PSOE sembla que referma la seva opció de no fer president a un rival envoltat de casos de corrupció, l’últim aquesta mateixa setmana al PP de Palma, i Ciutadans, encara que ho volgués, no té els diputats necessaris per alçar Rajoy al tro del poder. Així doncs, i tenint en compte la poca capacitat dels partits nacionalistes, només queda un camí i és explorar la capacitat d’enteniment i de síntesi dels tres partits que en les dues últimes campanyes proclamaven la urgència d’una regeneració democràtica. No sembla que aquesta possibilitat estigui a les agendes dels “perdedors”, però no podem descartar que intentin guanyar temps per posar-la damunt la taula quan Mariano Rajoy tingui l’encàrrec del Rei per a formar govern i fracassi en el seu assaig. De moment, ningú no ha mostrat interès en recolzar la candidatura del gallec; només periodistes de dubtosa ètica professional i alineats als poders fàctics i econòmics pressionen al PSOE perquè s’abstingui i res no canviï. Les files socialistes saben de sobres que aquest pas és la seva mort definitiva i difícilment podrien fer una oposició contundent i creïble, que quedaria en mans de Pablo Iglesias.
La societat espanyola en el seu conjunt no ha recolzat les polítiques austericides del govern del PP. Que quedi clar malgrat el que ens vulguin dir. Brussel·les reclama, per la via de l’amenaça, 8.000 milions de retallades que, un nou govern del PP accelerarà sense replicar, ja que abans de les eleccions va certificar que les faria i pagaria el deute demanat. Mentre un esperpèntic i ridícul Felipe González reclama sense vergonya un recolzament a un PP ofegat per les imputacions de centenars dels seus càrrecs, el document base que Pedro Sánchez va pactar amb Albert Rivera al desembre i que Pablo Iglesias no va voler signar té en aquests moments més vigència que mai, doncs parteix d’una base intrínseca de regeneració i d’aposta per les necessitats de les persones i, el més important, té una solidesa que el converteix en creïble al cent per cent, amb punts plenament factibles. Potser caldria retocar-ne alguns per a aconseguir el màxim consens possible i fer visible el canvi que la societat exigeix. Si els tres dirigents es tanquen dins els seus despatxos, enfilats als seus pedestals, seran còmplices i encobridors de les polítiques que han posat a Espanya com a líder en desnonaments, precarietat laboral, pobresa infantil i suïcidis. L’estafa anomenada crisi retorna els índexs de desigualtat a nivells de fa tres dècades. Si poden canviar-ho, perquè no ho fan?
One Comment