ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Un Estat és també un espai mental que ens delimita i un lloc reduït amb molts cops de colze.
A l’Estat espanyol estem sotmesos a l’hegemonia de matriu castellana davant la qual hi contrasten notablement Catalunya i el País Basc. Aquest fou el debat en la Transició i en la redacció de la Constitució. Catalunya no se sentia ni era menys que el País Basc, però varem fer esforços per entendre les circumstàncies de la violència del terrorisme. Fou sota aquesta premissa que es va admetre el concert econòmic foral en base a una voluntat d’ajudar a la pacificació. Però fou endebades i ha costat 35 anys més arribar al inici de la pau.
Podem dir que Catalunya va jugar a la lleialtat constitucional i a la modernització de l’Estat i, alhora, a admetre la singularitat econòmica basca, en funció, per un costat, d’un equilibri de conjunt i de la complexitat del terrorisme, per l’altre. Però aquesta concessió ens ha costat molt cara.
Avui, l’Estatut basc és immensament millor que el català, ja que la superioritat econòmica és clarament una superioritat competencial i de poder real. És més, el fet que Catalunya hagi sempre i radicalment negat la legitimitat de les armes per a la seva construcció nacional la va portar de forma majoritària a marginar durant aquests decennis la hipòtesi mateixa de la independència. Tot plegat en el convenciment que mal objectiu deuria ser aquell que s’encaminava amb un instrument tan moralment inacceptable com era el terrorisme.
I hem pagat aquesta lleialtat a l’Estat amb una devaluació de l’autogovern. El caràcter català de negociadors, de comerciants, de país amb voluntat de pacte, ens ha portat a perdre. Mentre que una dinàmica de posició dura i de trinxera inamovible ha dut els bascos a ser molt més profundament respectats dins Espanya. Catalunya apareix debilitada, quan al País Basc ningú no el tos.
I així, avui Catalunya pot ser alegrament acusada d’insolidària sense ser-ho, mentre que el País Basc no n’és mai citat essent-ho plenament. I, per a més inri, persegueix encara l’aprofundiment i el increment de les seves singularitats fiscals i cap partit d’àmbit estatal, ni cap regió espanyola, en protesta.
En medicina, una síndrome és un quadre clínic o conjunt de símptomes que presenta alguna malaltia amb diverses causes. Els catalans patim la síndrome del País Basc, amb unes diferències mal resoltes i tot un fracàs acumulat comparatiu contra el qual hem de reaccionar assumint la realitat dels fets.
És prou bèstia que les guerres carlines i l’extensió dels drets de les províncies franquistes en la guerra del 1936 siguin la base actual de la legitimat del concert, així com també del reconeixement de les singularitats històriques forals reconegudes a la Constitució, mentre que, pel contrari, la desfeta catalana del 1714 no val per res dins l’Estat espanyol.
Quan s’acusa Catalunya de manca de solidaritat i no se n’acusa mai el País Basc potser és hora que els comencéssim dir, per exemple als extremenys, que la seva solidaritat ha d’anar a càrrec dels bascos…, que els catalans ja ens ocupem de la resta, País Basc inclòs, que també és receptora neta i nostra.
Ja és hora de trencar la nostra paràlisi reverencial de no posar mai en evidència la situació del País Basc, almenys si volem fer-nos respectar dins Espanya. La demanda exagerada de solidaritat per part d’uns territoris i de concert per part dels forals formen una mateixa realitat en la qual Catalunya paga en les dues direccions. El resultat se situa profundament al marge del Dret, ja que falla a la igualtat, a l’equitat i entra directament en el camp dels privilegis, mentre tothom fa veure que ningú no ho veu. Perquè som tant políticament correctes que mai no fem aquesta denúncia?
El Govern i el Parlament haurien de ser objectius i clars. I des de la societat catalana hem de denunciar l’anul·lació d’allò que varem acordar fa 35 anys, precisament a la vista de l’actual fortuna del País Basc. Fortuna en els dos sentits del terme: en èxit i en diners.
Els catalans sempre optarem per una societat integrada, encara que sigui pagant el preu de l’ofensiva centralista contra la immersió lingüística, opció millor que la divisió social estamental entre bascos i espanyols, com es produeix al País Basc. Però el centralisme ha volgut fer d’aquest rigor una debilitat i ens ataca en una línia sensible. Mentre estant, el PNB, davant la topada entre les sobiranies espanyola i catalana, es fa el neutre, però ajuda a l’statu quo, tot escombrant sempre cap a casa. El capteniment de Catalunya respecte del País Basc és massa acomplexat, però aquest és plenament un passiu nostre.
Espanya arriba sovint fins i tot a restaurar les ferides d’ETA amb una subtil exculpació i oblit de les accions de la muchachada…, mentre que amb Catalunya el debat es fa sense concessions de cap mena, amb una plena demanda de rendició, amb línies vermelles que ens rodegen. I així, la fi d’ETA no ha suposat concessions polítiques a aquesta, però tampoc cap càrrec polític als partits del basquisme, tot i les seves freqüents ambigüitats. Molt diferentment hauria estat si l’escenari hagués estat el català. I és així perquè l’espanyolitat no entra en cap contradicció profunda amb el basquisme, però sí ho fa amb la catalanitat.
En un balanç a la basca se’ns pot dir: Catalans, heu perdut!: L’afer no anava de dialèctica, ni de lleialtat, ni de moral. Ingenus: era una guerra de trinxeres, i en totes les trinxeres!
One Comment