Hi ha moltíssimes vegades que la natura ens sorprèn de tal manera que podríem pensar que té vida pròpia. De fet alguns pensen que això és completament cert i creuen en la teoria de Gaia, on sembla que la Terra seria una espècie d’entitat on els oceans, l’atmosfera i la terra formarien part d’un conjunt “amb vida” capaç de buscar la manera d’adaptar-se al planeta per a poder sobreviure, amb capacitat de patiment i de joia.
Molts són també els exemples d’animals que, trencant totes les lleis i totes les normes de la natura, s’adapten a d’altres territoris o inclús a d’altres espècies. Tenim casos de ratolins que conviuen amb gats, gats que són cuidats per gossos i amistats eternes entre animals teòricament salvatges i antagonistes.
Però durant aquest últim més de gener han estat notícia dos dofins, aquells mamífers que adorem perquè sembla que els tenim una mena d’estimació especial, per la seva dolçor, suavitat i comprensió cap als humans. Acostumem a veure’ls en zoos, on fan salts i giravoltes davant del públic. També al costat d’embarcacions, seguint-les tal una cursa, com si volguessin jugar amb nosaltres. Malauradament també agonitzant i finalment morint a les platges, envoltats de xarxes i hams o sense cap mena d’explicació. Sempre molt al costat de l’home.
El nostre primer dofí es trobava ferit en aigües de Hawaii. Uns bussejadors s’adonen clarament que l’animal se’ls acosta per demanar-los ajuda. El fet de recolzar-se en un dels submarinistes, la manera com ho va fer, no deixa cap mena de dubte. Tenia un ham clavat en una de les aletes pectorals i com hagués fet qualsevol persona, s’hi va atansar per veure si li podien treure allò que l’impedia nedar amb facilitat. Pacientment va esperat que el bussejador arrenqués l’ham, però després de retirar el fil que també el molestava, fa sortir a la superfície per a agafar aire, tornant de seguida perquè pogués acabar l’operació d’extracció de l’ham.
El segon dofí té una malformació en la seva columna vertebral i és de les Açores. Creuen els estudiosos que el més probable és que, degut al seu defecte físic que l’impedia nedar amb rapidesa, no va poder integrar-se amb la resta de dofins i va trobar una “família” alternativa. Però aquests eren ni més ni menys que uns depredadors molt perillosos, catxalots. De fet era la primera vegada que es veia aquesta relació entre aquestes dues espècies. El dofí, completament integrat i feliç amb els seus nous amics, nedava entre mig de tots ells, que l’havien acceptat tal com era.
Naturalment, i segurament com era previsible, els comentaris no s’han fet esperar i van en la línia de la maduresa dels animals en contraposició als humans. Els humans som animals i els animals gaudeixen d’una humanitat indescriptible. Ens matem els uns als altres, ens odiem, ens tornem fortament individualistes i rebutgem la diferència i el diferent, amb una maldat increïble. Els animals, en canvi, són solidaris, acollidors i ens donen exemples de com hauríem d’actuar nosaltres. “El problema és que els animals tenen més humanitat que nosaltres”, deia un comentari.
Penso que el problema és magnificar els exemples. Aquestes dues històries de dofins són reals però també pròpies d’un conte i com la majoria dels contes, han de servir per veure la part bona de la vida. Ni els animals són humans ni els humans som animals. Cada espècie té el seu rol i, malgrat la poesia i la metàfora que porten implícites aquestes dues històries, tampoc en són les majoritàries dins el món animal.
Malgrat tot, cal tenir-les en compte i traspassar-les fora del món periodístic perquè no romanguin meres anècdotes. Al cap i a la fi ens volen demostrar que la unió entre tots els éssers vius del planeta és més intensa del que podria semblar. Igualment que no podem viure d’esquena a les altres espècies que habiten la Terra doncs ells existeixen gràcies a nosaltres i a l’inrevés. Salvaguardar el món animal ens converteix en més humans, no només en el sentit de bonhomia, sinó també en el seu vessant d’Humanitat amb majúscules. No hauria d’impactar-nos tant el fet de l’aproximació del món animal cap a l’home. Hauria de ser fins i tot normal i ja s’hi fan estudis que corroboren l’acostament entre aquests dos móns. Potser algun dia podem comunicar-nos amb ells sense problemes. Fins llavors, n’hi a prou amb respectar-los.
