L’estiu és un període ideal per a agafar un bon llibre. No sempre és possible gaudir de la lectura quan un vol i, malauradament, aquell plec de fulls queda arraconat a la tauleta de nit durant molts i molts dies esperant que el seu amo decideixi algun dia estirar el braç , agafar-lo i obrir-lo. Igualment, si es tracta d’un e-book, doncs el progrés no és sinònim de tenir temps per a un mateix en aquest cas.
Va arribar a les meves mans un exemplar del llibre Islandia, revolución bajo el volcán d’en Xavier Moret, filòleg i periodista que col•labora a El Periódico de Catalunya com a redactor de viatges. També ha escrit a revistes com National Geographic i Altaïr i la seva passió, com la meva, és Islàndia. Ell ha tingut la sort de viatjar-hi en diverses ocasions i és per això que és un gran coneixedor de la seva cultura i de la seva gent, la qual cosa ja va demostrar en un primer llibre sobre aquest país que es deia Islandia, la isla secreta.
Durant la lectura del llibre és inevitable fer comparacions amb la nostra cultura, el nostre país, la nostra ciutat… Ens explica en Xavier Moret que Islàndia és natura pura, la natura en un grau superlatiu, on es barregen els verds més intensos amb els blaus marins del mar que l’envolta. I les fumarades dels guèisers i els volcans en erupció o no, conformen un paisatge inversemblant, gairebé oníric. Perquè, malgrat la petitesa del seu territori, reuneix unes característiques que la fan enormement interessant des del punt de vista no només geològic, sinó també de tots els relacionats amb l’àmbit natural. Creuen els islandesos en els elfs i en els follets i també en els esperits que conviuen i ajuden la seva població i salvaguarden els espais naturals. Podria semblar una broma, però en el caràcter islandès va implícit un sentiment d’afecte i d’estima cap a la natura, atrevint-nos a confirmar, després de la lectura del llibre, que un no és res sense l’altre.
Islàndia ha estat sempre al mapa però després de la seva “revolució” i de l’erupció del volcà Eyjafjallajökull, els habitants del sud d’Europa hem sabut alguna cosa més d’aquest país del qual ignorem gairebé tot i que com a molt ens recorda el fred i la gent banyant-se en unes piscines naturals d’aigua termal mentre a l’exterior hi ha temperatures sota zero.
En Xavier Moret comenta també que el caràcter islandès no és tan tancat com podríem imaginar i com ens diuen els tòpics referents als ciutadans del nord. Explica que una vegada un islandès havia de fer un regal a un parent seu que es trobava a Oslo. Ja no hi havia temps per enviar-lo per correu i va pensar en fer un pastís i traslladar-se a l’aeroport de Reykjavik. Estava segur que trobaria algú que el portaria a destinació. Doncs va ser precisament la presidenta islandesa la que hi va accedir, amb una naturalitat increïble. Aquesta anècdota serveix a en Xavier per a explicar-nos també la unió que hi ha entre els polítics islandesos actuals i els seus ciutadans. No m’imagino jo a cap polític català o espanyol agafant el pastís d’una senyora que vol que el seu fill o filla el rebi ràpidament.
Finalment, una vegada acabada la lectura del llibre en venen al cap les inevitables comparacions amb la meva ciutat, Sabadell. “Som rarets”, deia fa una setmana en Plàcid Garcia-Planas en la presentació de iSabadell. No t’imagines quant en som de rarets! Ni hem tingut cura del nostre minúscul entorn natural, ni creiem en elfs, ni sabem treure partit a la crisi, ni estem a prop dels nostres governants. Tot al contrari: partim el bosc de Castell Arnau en dos per a construir una autopista de sis carrils amb direcció al no res, ens carreguem el bosc de Togores per a fer passar un gasoducte que ja no s’utilitzarà, i malbaratem el nostre conjunt arquitectònic deixant quatre parets mal comptades per a fer bonic. I tot això sota la indiferència de la majoria dels ciutadans que no veuen o no volen veure el què està passant.
Definitivament islandesos i sabadellencs no ens assemblem pas en res.
