L’anunci de les properes eleccions autonòmiques catalanes -anticipades i plebiscitàries, però constituents?- del proper 25 de novembre ni és notícia ni suposa cap novetat. Podríem dir que és la “Crònica de una muerte anunciada”, de la legislatura més curta de la història recent del Parlament de Catalunya.
Una legislatura que per a molts, segurament per a més d’un milió i mig de catalans i catalanes, serà recordada per les retallades en drets socials i per l’eliminació de l’impost de successions, però també pels 800.000 catalans i catalanes a l’atur, per la petició de més de 5.000 milions d’euros de rescat al FLA, Fons de Liquiditat Autonòmic, o per les llargues cues d’espera i l’empitjorament de la sanitat i de l’ensenyament públics.
Ho recordo perquè aquests dies llegint, escoltant, mirant, sembla que ens trobem davant un moment històric i d’eufòria nacional, el “moment Mas”, el moment del “dret a decidir”. Sense estar en contra d’aquest dret democràtic i patrimoni del conjunt dels catalans i catalanes, crec que hem de recordar altres drets igualment fonamentals per a tots els que ens estimem aquest país i ho estem passant malament: els drets a l’educació i la sanitat públiques de qualitat, el dret a tenir noves oportunitats en el mercat laboral, el dret a no ser desnonats o el dret a les beques menjador, entre d’altres. El dret als serveis públics en definitiva, l’únic patrimoni de la gent més necessitada.
Tots aquests drets socials perduts són el resultat d’un fracàs conjunt, d’Espanya i de Catalunya, dels seus presidents i governs que han estat incapaços de negociar, de dialogar i pactar, que han optat per la ruptura i el confrontament en moments en que cap d’ells estan per gaires aventures i desencontres. La convocatòria d’eleccions anticipades no és més que l’evidència del fracàs de les polítiques econòmiques i socials de Catalunya i d’Espanya, per no arribar a acords, per no trobar solucions al “problema català”.
El president Mas afirmava durant el seu anunci d’avançament electoral que “cal jugar-se-la”. Ho lamento però no hi puc estar d’acord, no és temps d’aventures, no és temps de titulars, és temps de consens, de pacte i de rigor. Seria estúpid ignorar i defugir el debat del dret a decidir després de la massiva manifestació de l’11S, però no menys estúpid és ignorar la incertesa a la que ens duen unes eleccions anticipades en les que també haig d’estar en desacord amb el president quan abandera -novament la bandera- que ara cal “unes regles del joc clares, netes i transparents”. Podria començar per aclarir-nos a què es refereix quan parla d’assolir els “objectius nacionals”, si està o no a favor de la independència i quin serà el seu full de ruta a partir del 26 de novembre.
Faria bé el President i el Govern català d’explicar-nos quin és l’horitzó nacional i de les polítiques econòmiques i socials futures, de posar-ho en el seu programa, amb la transparència que ell mateix demana perquè la gent conegui clarament quines són les regles del joc.
En tot cas hi ha una cosa positiva de tot plegat, que la paraula la tindran el conjunt de catalans i catalanes. I aquesta és la paraula més creïble, i s’hauria de respectar.
Una altra cosa serà que a partir del 26N ens adonem que no anem enlloc, que si la majoria dels catalans i catalanes han optat pel dret a l’autodeterminació no se sentiran enganyats i frustrats quan vegin com als problemes quotidians sumem un de nou, el de la inestabilitat política, el de més fractura i tensió socials, de ruptura i enfrontament institucional, de desconfiança internacional, en una “aventura-epopeia” amb un final imprevisible si fem cas de l’actual ordenament jurídic.
No puc abonar processos que no tenen l’empara de la legalitat si bé les lleis es poden canviar. Masses interrogants i molt poca claredat en les respostes. Tampoc queda clar si el president Mas enceta la seva darrera legislatura. Si “aconsegueix els objectius nacionals” ha avançat que no es tornarà a presentar a la reelecció. Quan i quins són aquests “objectius nacionals”? I si no s’assoleixen i fracassa novament quina serà la nova fugida endavant? Quin nou soci buscarà?
No cal defugir el debat del dret a decidir, però i si em permeten, tampoc cal defugir el debat del dret a uns serveis públics de qualitat, a posar fre a les polítiques de retallades, a que sempre paguin més els que menys tenen, a que no es prioritzin els rèdits electorals als de Catalunya i el conjunt de la seva ciutadania.
Mas s’assegura el suport d’ERC en aquesta nova etapa, trencant no només amb Espanya sinó també amb el seu anterior soci, el PP, amb el que han assolit els objectius d’aquesta legislatura express: el de les retallades socials. Ara, la següent parada és la de la sobirania nacional. I el xoc de trens entre Espanya i Catalunya també està anunciat.
I si en el també “anunciat” referèndum per l’autodeterminació no s’aconsegueixen els resultats que vaticinen? No havien vaticinat també sense cap mena de dubte la creació d’ocupació i la reducció del dèficit?. Masses interrogants, tot Mas agosarat per a una federació històricament conservadora. I el mateix Mas ho ha dit que “ens trobem en un moment històric per a Catalunya”. I l’històric seny català, patrimoni nostre, i la nostra identitat?
En la meva humil opinió crec que “ara no toca”, potser una mica més endavant quan la situació sigui de menys tensió social, però ara ja hi som i no podem defugir ni el debat ni les seves conseqüències. Hi hauran eleccions i una consulta. Ara cal definir com s’ha de fer i en quins termes, perquè els catalans i catalanes puguem expressar lliurement la nostra opinió amb garanties i de forma ordenada.
No m’agrada equivocar-me però en aquesta ocasió ho desitjo amb totes les meves forces i que s’aconsegueixin els “objectius nacionals” dels que parla el President, que en la meva lliure opinió “ara” haurien de passar per definir una nova relació amb l’Estat espanyol i més endavant, el conjunt dels catalans i catalanes diran i decidiran.
Per acabar com començava, tinc una consulta: què és més prioritari “ara” el dret de la sobirania nacional o els drets socials? Assolir amb totes les conseqüències el patrimoni legítim de la identitat catalana o preservar el patrimoni dels més necessitats, el dels serveis públics? La resposta a la meva consulta, pròximament.
