Sempre he pensat que si és que les persones han de tenir alguna mena d’homenatge, de reconeixement o de lloança, aquest ha de ser sempre en vida; però en vida real i no quan la malaltia o la inevitable decrepitud ens mostra la cara més amarga de l’individu. Els nostres carrers són plens d’homenatjats que ni hem conegut ni els familiars dels quals han pogut assistir a tan preuat moment. És per això que reivindico el poder de la presència de les persones que per un motiu o per un altre han de romandre en la memòria viva dels seus conciutadans.
Sempre em va captivar la dolça i sincera mirada de l’Asunción Balaguer. Gràcies a l’origen dels meus pares vaig poder compartir alguns moments amb la família Rabal, però aquests van ser curts i en un període de la vida on no te n’adones de la importància dels sentiments. No és doncs fins que vaig assistir a l’espectacle Queridos poetas celebrat a l’Auditori de Sant Cugat el 26 de febrer del 2000 que vaig sentir-me atret per la personalitat de l’Asunción. El seu marit, Paco Rabal, ja molt afectat per la malaltia que el va portar a la mort un any després, recitava poesies d’en Machado, de García Lorca i de Miguel Hernández; ella, en català, es va atrevir amb textos d’en Maragall, Gimferrer o Espriu. El repte era gran perquè a la mateixa hora hi havia un Barça-Madrid que va fer que l’aforament de la sala quedés una mica pobre. Amb força sentit de l’ humor, Paco Rabal va assegurar al públic assistent que aquí ho passaríem millor.
Una vegada acabada la funció, vam anar a saludar-los i l’Asunción ens va acompanyar fins a un Paco ja molt deteriorat. Ella parlava un català molt bonic, de la Manresa que ella no ha oblidat mai però que si l’ha oblidada a ella:
A Águilas, la ciutat de naixement del Paco, tinc una plaça, i a Manresa només la família”, va declarar alguna vegada.
La desaparició de l’artista per antonomàsia la va deixar molt afectada. Havien compartit moments molt difícils i la tendència política i la rebel·lia del marit complicava sempre les coses. Ella s’estimava el teatre perquè li permetia viure d’altres vides: la seva no li agradava. Cinquanta anys de passió per un home al qual va estimar amb generositat fins al punt d’abandonar la seva carrera artística per a dedicar-se en plenitud a enfortir-ne la del Paco Rabal. De seguida van venir els fills i la solitud de la llar era disfressada pels èxits del gran actor murcià. El premi que ell aconseguia se’l feia seu. Així era la manera de demostrar-li el seu amor, amb una generositat sublim que l’ha portada a no dir ni una paraula contra un home que en moltes ocasions vivia la vida d’un atractiu actor que es deixava estimar per moltes altres actrius que volien endinsar-se en la seva simpatia i el seu carisma.
Però vet aquí que, malgrat els seus 87 anys, la seva carrera com a actriu, aparcada com deia per a no eclipsar, si és que alguna vegada podia fer-ho, la del seu company, és més intensa que mai. La seva actitud i imatge juvenil no sobta perquè sempre s’ha envoltat de joves que li han impregnat aquella vitalitat que no s’ha de perdre mai. Els primers moments de la desaparició del Paco van ser durs, però ella va entendre que no podia quedar-se a casa. Actriu, productora i empresària, en aquests moments presenta a les ordres de Rafael Álvarez El Brujo el monòleg autobiogràfic El tiempo es sueño que és una mena de catarsi on explica la vida que ha tingut i els somnis que s’han acomplert; també ha estrenat la versió teatral de El pisito juntament amb Pepe Viyuela i Teté Delgado i ha participat en el musical Follies. Igualment, la seva impetuosa vitalitat fa que durant aquests últims deu anys hagi participat en pel·lícules i sèries de gran èxit: La familia Mata, Hermanos y detectives, Hospital Central, Los Serrano, Aquí no hay quien viva, El comisario, Siete Vidas, Amar en tiempos revueltos i Médico de familia; i més de 25 films entre els que destaquen Fuga de Cerebros i Pájaros de papel.
No vull oblidar-me del seu petit però interessant paper a una de les sèries de més èxit de la temporada, Gran Hotel; el de Lady, una clienta de la qual se’n sap poc i la vida de la qual és una incògnita, encara que de tant en tant s’entreveuen pinzellades d’una vida apassionant i estrafolària per a una dona d’aquesta època. I encara falta el seu esperat paper a la sèrie La que se avecina, que amplia encara més el ventall artístic d’aquesta dona peculiar. Tot això envoltat de vuit premis que destaquen la seva trajectòria artística.
Divendres, dia 8 de novembre va fer 87 anys. No vol marxar d’aquest món perquè encara li queden moltes coses per a fer. Li fa por la longevitat, la manca de salut i l’envelliment indigne. Mentre pugui pensar per ella mateixa, moure’s i demostrar la seva vàlua com a actriu seguirà endavant. Però l’Asunción ja ha demostrat aquesta vàlua com a persona a la qual l’interès personal ha deixat pas a l’interès comú, on aquest somriure angelical ens demostra una vegada més la força dels sentiments i de l’estima cap a la gent que ens envolta.
Per molts anys, Asunción!
