Sánchez

Juan Carlos Sánchez, mitja vida a l’ajuntament de Sabadell

Juan Carlos Sánchez arriba a l’alcaldia de Sabadell després de portar gairebé 20 anys a l’ajuntament de Sabadell. El nou alcalde és regidor des de l’últim mandat de l’alcalde Farrés. Va entrar a l’ajuntament de Sabadell amb 25 anys i ara amb 41 l’haurà de presidir.

Tímid, culte i intel·ligent, Juan Carlos Sánchez s’ha guanyat des de 1999 una merescuda fama de polític plural, obert de mires i pactista. Durant els vuit anys que va ser tinent d’alcalde d’Urbanisme, era habitual que els temes que tocava fossin aprovats amb àmplies majories, i passessin pel Ple sense les polèmiques que provocaven altres regidors amb temes molt menors. Sánchez ha passat per diverses responsabilitats: Via Pública, Seguretat, Urbanisme i Cultura. Des del desembre ha estat, amb Ramon Burgués, al torrador, donant la cara pels companys de partit imputats pel cas Mercuri a costa de perdre crèdit polític i personal.

Bon orador, i amb capacitat argumentativa, ha estat el portaveu del PSC durant 8 anys. Ha defensat pressupostos, plans urbanístics i inversions amb precisió quirúrgica. I, des que va deixar Urbanisme i ha passat a tocar els temes culturals, en pocs més d’un any s’ha guanyat la complicitat de bona part del teixit cultural de Sabadell.

Fa uns mesos, presentant una col·laboració entre els móns de l’Orquestra Simfònica del Vallès i el col·lectiu de grafiters Graffàstics, algú va dir que “segurament sense aquest regidor serien difícil aquestes col·laboracions”. Ha trobat complicitats, i hi simpatitza, des de l’alta cultura fins la cultura més popular. Un fet simbolitzat en dues de les institucions de la ciutat de les que Sánchez, des de la seva arribada, més i millor en parla: l’Orquestra Simfònica del Vallès, i els Castellers de Sabadell (dels quals ell i les seves dues filles ja en són membres).

El nou alcalde, veí del barri de l’Eixample, està casat amb una ex-regidora de l’Entesa per Sabadell, Olga Jiménez, actual cap de l’Oficina de Nova Ciutadania de Sabadell i especialista en immigració. Van iniciar la seva relació mentre defensaven posicions polítiques divergents. El seu sogre participa habitualment de les accions del col·lectiu de Iaioflautes Sabadell i té una germana treballant a l’Hospital Parc Taulí. Persona de contrastos: li agrada el futbol (feia retransmissions del Centre d’Esports Sabadell), és madridista, bon lector i defensa el dret a l’autodeterminació. Respectuós amb el llegat de Farrés, el va deixar de banda al discurs. I va reivindicar, però sense excessos, Manuel Bustos. “Ara hem de caminar sols”, li va etzibar.

No arriba de la millor manera, i amb el risc d’haver cremat en tres mesos de cas Mercuri el seu capital polític acumulat durant anys. Però, ara, ja amb la vara d’alcalde, el temps pot jugar al seu favor. De moment, la presumpta renúncia de Montserrat Costa, una de les principals cares del govern Bustos, facilita la transició cap a una nova entesa amb els grups de l’oposició. “Tenim alcalde per a molts anys”, deia ahir un regidor socialista a les portes de l’Ajuntament, mentre demanava temps per regenerar la política al consistori. No és gaire agosarat pensar que si la resta d’imputats agafen el camí de Montserrat Costa, els anys de Sánchez a la Casa Gran poden ser més de dos.

Amb poc més de 40 anys, intel·ligència i capacitat, Sánchez va trufar el seu primer discurs de referències sabadellenques: Teresa Claramunt, Fidela Renom, Teresa Rebull, els moviments socials durant el post-franquisme, la lluita d’Òmnium Cultural durant els 60 o fins i tot va mencionar el tancament de la PAH a l’oficina d’Unnim fa unes setmanes. També el va farcir de referencies filosòfiques i intel·lectuals, un fet que fins i tot algun cop s’ha permès als plens municipals, que prepara a consciència. També va definir Sabadell com una ciutat de contrastos i, en definitiva, com deixa Joan Oliver un “poble d’estar per casa”.

Sánchez arriba a l’alcaldia per la mateixa porta que ha deixat oberta Manuel Bustos, la de darrera. Però sovint, venint des de darrera, hi ha molt més marge per recórrer i es pot jugar amb l’efecte sorpresa.