L’Auditori del Casal Pere Quart ha estat el marc de la taula rodona organitzada Federalistes d’Esquerres del Vallès Occidental. L’acte ha estat a càrrec de Xavier Arbòs, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona i Joan Coscubiela, ex secretari general de CC.OO, ex diputat al Congrés de Diputats per ICV i del Parlament per Catalunya Sí Que Es Pot. El debat ha estat moderat pel periodista i escriptor sabadellenc Antonio Santamaría.
La taula rodona s’ha desenvolupat al voltant de tres qüestions. La primera relativa a la caracterització del model territorial de l’actual Constitució i si aquesta compleix els requeriments per a ser considerada federal. La segona, sobre les reformes que s’haurien de fer per tal que Espanya esdevingués un Estat federal i quin model de federalisme seria el més adient per les seves peculiaritats històriques i territorials. La tercera respecte a quines dificultats s’haurien de superar per a dur a terme aquestes reformes.
“Espanya no pot ser considerat un Estat federal”
Sobre la primera qüestió Arbòs va exposat que, primer tot, les constitucions federals es denominen com a tals a les seves cartes magnes i han de complir amb tres condicions. En primer lloc, una clara “distribució territorial de les competències”. En segon lloc, un “tribunal que dirimeixi els conflictes de competències”. I finalment una cambra legislativa, el Senat, formada pels representants de les entitats federades. La Constitució espanyola no compleix amb el primer requisit, sí que ho fa amb el segon, via Tribunal Constitucional, i tampoc ho fa amb el tercer ja que el Senat és una cambra de segona lectura de les lleis i la seva composició només respon en part a la representació de les comunitats autònomes. Per tant, “Espanya no por ser considerat un Estat federal”. Arbòs ha assegurat que el sistema federal consisteix en una tècnica de distribució territorial del poder i no únicament en un determinat nivell de descentralització. Així pot donar-se la paradoxa que un Estat federat tingui menys competències que un ens autonòmic com ara succeeix el País Basc.
En aquest punt, Coscubiela ha defensat la “cultura federalista de cooperació i fraternitat” i ha realitzat un balanç del funcionament de la Constitució en aquests 40 anys. Ha qualificat la Carta Magna espanyola d’un “pacte d’impotències compartides”, atès que el franquisme no va poder reproduir-se i l’oposició democràtica no va poder enderrocar la dictadura. “Franco va morir al llit, per el franquisme ho va fer als carrers”, ha sentenciat. Coscubiela ha defensat els aspectes positius de la Constitució en allò relatiu als drets individuals i col·lectius i ha indicat una sèrie de “possibilitats no explorades” -que no s’han desenvolupat per què la correlació de forces no ho ha permès- com les relatives a articles com el 33 que limita la propietat privada i les herències en funció de les necessitats socials o el 129 que permet als treballadors accedir als mitjans de producció. De tota manera ha considerat que el model territorial la Constitució “està esgotat”.
Quin federalisme convindria més a Espanya?
En resposta a la segona qüestió, tots dos s’han mostrat favorables a un model de federalisme asimètric. A parer d’Arbòs, degut a les diferents aspiracions a l’autogovern de les comunitats autònomes, com indiquen les enquestes del CIS on a llocs com Castella-La Mancha un 38 per cent dels enquestats defensen el manteniment del status quo i un 30 per cent un Estat més centralitzat, mentre que a Catalunya quasi la meitat de la població és independentista. El catedràtic en Dret Constitucional ha considerat “indispensable”que el punt de partida de la reforma passi per a què les comunitats autònomes elaborin un Llibre Blanc que reculli un balanç de les seves experiències. Així mateix s’ha mostrat partidari de la reforma del Senat com cambra de representació territorial i ha emfatitzat en el fet que les forces polítiques federals haurien de deixar d’amagar-se i avergonyir-se de ser-ho i defensar obertament i clara el seu ideari federalista.
Per la seva banda Coscubiela, ha propugnat que la reforma constitucional hauria d’abastar més qüestions que les relatives al model territorial com ara elevar la protecció de drets socials com ara el dret al treball o l’habitatge i incorporar elements que no estaven pressents al 1978 com la sostenibilitat ecològica, les polítiques de gènere o els drets dels estrangers. Sobre la reforma del model territorial ha defensat l’asimetria, tot criticant la manca de projecte d’estat autonòmic per part dels partits polítics i la cultura del greuge comparatiu entre comunitats. Al seu parer, l’asimetria en el terreny institucional és compatible amb la igualtat dels drets individuals. En aquest sentit, ha defensat que, per garantir la igualtat, l’Estat central tingui competències exclusives en matèria laboral i de Seguretat Social.
Quines dificultats caldria superar?
Arbòs ha considerat que l’actual situació política i les tensions provocades pel procés independentista no afavoreixen el clima de consens que hauria de tenir una reforma constitucional. Així abans s’hauria de procedir a una certa “desinflamació”. Per entomar la reforma s’haurien de posar en valor els elements de cooperació interterritorial de caràcter federal que ja existeixen com les conferències sectorials o les conferències de presidents. Així mateix, ha criticat la visió centralista de la dreta espanyola per la qual “l’autogovern és una excepció” i la centralització la norma, com sembla revifar ara amb Pablo Casado i ha manifestat la seva preocupació per què “es possible tornar enrere”. També ha criticat el “dogma unilateralista” de l’independentisme català. El federalisme permetria que Espanya és mirés a sí mateixa en el mirall de la seva diversitat lingüística i cultural. Tanmateix per això cal un canvi cultural de la gent i de les forces polítiques.
En aquest punt, Coscubiela, ha emfatitzat que les reformes no són de caràcter tècnic sinó polític. Donada l’actual correlació de forces s’ha mostrat partidari d’una “reforma de baixa intensitat” consistent en el reconeixement dels fets nacionals, la reforma del Senat i el reforçament de les estructures federalitzants. Per assolir objectius, potser no caldria una reforma constitucional, sinó una “mutació constitucional”, com la que va impulsar José Maria Aznar l’any 2000 però en sentit contrari. Una tasca difícil degut a l’actual primacia de la cultura del conflicte sobre la cultura de l’acord.
