Manel Larrosa. Autor: David B.

Larrosa, vivència del 79: “Debats oberts pel primer govern encara no s’han tancat 40 anys després”

Alguns debats oberts en el mandat 1979-1983 encara no s’han tancat 40 anys després, assegura l’exregidor i urbanista Manel Larrosa, qui ha traçat una “vivència” d’aquell primer mandat democràtic en una conferència al Gremi de Fabricants que ha aplegat una cinquantena de persones. Larrosa és una de les persones que més ha reflexionat, almenys per escrit, sobre la ciutat. Fa pocs mesos va presentar el seu llibre Sabadell, ciutat fletxada, en el context del qual ha pronunciat la ponència. 

Entre els debats pendents quatre dècades després, dos de clars: el paper de la cultura i la política cultural municipal, que va ser focus de crítica durant el farressisme i ja no cal dir el bustisme. Larrosa, però, defensa que el primer govern Farrés va jugar en aquest debat, fent passos per constituir el futur Arxiu Històric, la seu de l’Escola Municipal de Música o crear el Casal Pere Quart. La cultura va ser més present, diu, del que el temps deixa recordar:

“Va fallar el pressupost, l’enfoc o potser els tècnics i gestors però aquell govern no va ser absent ni molt menys del debat cultural”.

El segon camp encara sense resoldre, i on Larrosa ara té un paper de nou, és en la relació entre l’Ajuntament i la societat. Com dialoguen, interactuen, cooperen o competeixen. La famosa participació que diuen els sectors més populars, la col·laboració en sectors més econòmics. No està resolt per cap cantó. Ni terrorialment ni sectorial. Larrosa creu que aquell 1979 la societat manava, feia encàrrec, i l’Ajuntament era permeable.

Casals, Garriga, Bona i Farrés, el 1976.
Manel Garriga i Antoni Farrés, els dos protagonistes del primer govern PSUC-PSC, l’any 1976.

Ara no és tan així. La societat proposta, però sense la força d’abans, i la corporació disposa. Un exemple del passat: en temps de mancances, amb grans índexs d’atur i una crisi duríssima, la reivindicació d’una dotzena de persones va ser la gènesi de la compra de la Casa Ponsà i la formació de l’Arxiu Històric. “Ara potser es diria que hi han altres prioritats”, creu. Una mostra del present: la proposta per fer el Museu Tèxtil i ubicar la prestigiosa col·lecció Antoni de Montpalau a la municipal nau Artextil no ha tingut el mateix ressò ni de lluny. “Hi havia més relació entre societat i institució”, rebla l’exregidor d’Urbanisme dels primers vuit anys de Farrés. Altres debats pendents, apuntat de forma indirecta per Larrosa: l’habitatge públic, el paper del riu Ripoll i fins i tot el rol que ha de jugar el centre, amb el Passeig de la plaça Major a l’epicentre.

Un govern per omplir espais

Més enllà dels debats pendents, Larrosa ha presentat un primer govern Farrés com molt expansiu, amb ganes d’omplir buits. I sempre en el marc d’una “crisi econòmica”, xifres altes d’atur, episodis de sarna, carrers encara sense asfaltar en alguns barris i centenars d’infants sense plaça escolar. Se sap de l’expansivitat d’aquell govern en urbanisme, Larrosa l’ha defensat també en cultura. I és prou coneguda en Hisenda, on es va aplicar una política de “transparència sense protecció de dades” penjant en un taulell els sous del consistori o la llista, amb nom i cognoms, dels 100 principals deutors. També coneguda també la implicació en educació (l’experiència Font Rosella al capdavant), i el primeríssim desplegament de l’escola en català. Però no ha passat tant al mite de la història local l’expansivitat en ordre públic. El primer càrrec de confiança va ser Ángel Abad, destinat a la Policia i que amb formació militar “es dedica a quadrar el cos”, amb bastants ultres. I als pocs mesos hi ha una operació per ordre directa de l’alcalde que acaba amb la detenció de 56 persones per tràfic de drogues. “L’Ajuntament va adquirir en aquell temps un camp de control de l’ordre públic que potser ara no acceptaríem”, repassa l’urbanista.

Larrosa recorda en positiu la coalició de govern que es va produir: 13 regidors del PSUC i sis del PSC. Un govern amb problemes “que mai va perillar” i que acaba amb la majoria absoluta de Farrés l’any 1983. “El govern de progrés va tenir pros i contres però es va produir un diàleg que va ser molt ric. El diàleg al 83 es va acabar”, recorda.

Foto portada: l'alcalde accidental, Ricardo Royo, i el futur alcalde Antoni Farrés, la nit de les eleccions del 3 d'abril de 1979. Autor: Pere Farran / Arxiu Farran.
L’alcalde accidental, Ricardo Royo, i el futur alcalde Antoni Farrés, la nit de les eleccions d’abril del 79. Autor: Pere Farran / Arxiu Farran.Gremi

El govern del 79 es va estrenar amb una acció laicista. Cap representant va assistir a la missa de l’Aplec de la Salut. I des de l’inici es van canviar de nom 18 carrers vinculats a la dictadura. En pocs mesos es va desmuntar la Creu dels Caiguts al Racó del Campanar. L’extrema dreta va atemptar contra el domicili de Farrés en aquell context. Al poc d’arribar al govern, el GRAPO assassina el policia municipal Joan Bisbal. “Un fet greu”, no relacionat amb la política municipal però que marca aquell moment de gènesi. Després arriben les primeres autonòmiques del 80, la mort de tres persones al túnel dels Ferrocarrils de la Generalitat l’abril de 1980, la crisi interna del PSUC, el cas Vinader, l’estrena de la doble via dels FGC entre Sant Cugat i Sabadell, el cop d’Estat del 23-F, la victòria socialista a les generals del 82 (el PSUC d’un Farrés ja en precampanya).

Tres mesures a llarg termini d’aquells anys fundacions: ja al 1980 es va a Madrid a demanar la construcció d’habitatge públic, es fan les primeres compres de terrenys i es mostra el primer dibuix del futur Parc de Catalunya, i com ara el debat sobre el futur del riu Ripoll marca part de l’agenda.

“Hi havia titulars cada setmana”

En el repàs a aquells anys, molt centrat en informacions del Diari de Sabadell, algunes anècdotes. La Comissió Permanent (ara Junta de Govern) es feia oberta a oposició i premsa. Ara només és oberta als mitjans en els aspectes més intranscendents. “Hi havia titulars cada setmana, se seguia el dia a dia de l’Ajuntament al minut”, rememora. Hi havia grans “guerres” (que ara s’intueixen de nou sotto voce) entre els polítics i el secretari municipal i l’interventor, que podien aturar qualsevol mesura mostrant un simple dubte. L’any 1982 entra la “mecanització” a l’Ajuntament: s’adquireix el primer ordinador central de la Casa Gran. I aquell any, ja de precampanya, segons Larrosa es comencen a fer les primeres accions de propaganda a la que no s’havia prestat gaire atenció, centrades gairebé en exclusiva en la figura de Farrés com a líder absolut. Si les eleccions del 79 le va guanyar el PSUC, les del 83 i totes les que vindran les guanya l’alcalde.

Foto portada: la presidenta del Gremi de Fabricants, Rosvi Moix, Manel Larrosa, i la secretària general del Gremi, Núria Aymerich, aquest dimarts. Autor: David B.