Els resultats de les eleccions municipals del 26 de maig de 2019 van donar la clau de l’alcaldia a Podem, la formació liderada per Marta Morell que havia entrat amb un sol regidor i superant per poc el 5 per cent de vots a l’Ajuntament per primer cop en la seva història. El 7 de juny, tot just ara fa un any, Podem va decidir que l’alcaldia seria socialista i Marta Farrés la primera dona alcaldessa de la història de la ciutat.
Alguns sectors del PSC local tenien clar que guanyarien les municipals i van considerar que calia fer maniobres d’aproximació a Marta Morell ja abans dels comicis. La formació havia partit peres amb els comuns i havien retingut la marca, un fet bàsic en unes eleccions amb 16 llistes i en una ciutat de tradició continuadament esquerranosa. La van encertar: el PSC va guanyar amb claredat i Podem va decidir l’alcaldia.
Entre el 26 de maig i el 7 de juny delegats del PSC, amb Pol Gibert al capdavant, van negociar a dues bandes per configurar un govern estable i garantir l’alcaldia per a Farrés. Ho van fer amb Junts per Sabadell i també amb Podem. Però si Junts compartia sintonia i bona part del programa amb Farrés, i tant el PSC com l’ànima postconvergent comparteixin també el pragmatisme i les ganes de governar, els puigdemontistes ho tenien molt difícil per tancar un acord ràpid quan el mateix dia que acabava la campanya electoral s’havien compromès a donar el vot a favor del partit independentista més votat si sumava majoria. En aquell moment, ni la Diputació tenia un govern PSC-Junts ni a Sant Cugat PSC, Esquerra i la CUP s’havien posat d’acord per desallotjar Junts de l’alcaldia. En aquell moment, abans del 13 de juny, els blocs pesaven més que mai entre les diverses faccions de l’independentisme.
En canvi, Farrés i Morell compartien una certa sintonia personal, trajectòria (havien estudiat el mateix) i barri, ja que s’havien criat a la Concòrdia. I els dos partits s’anaven aproximant, lluny de les batusses del 2016 a nivell estatal o les que encara havien de venir entre Sánchez i Iglesias. L’enfosament de Joan Berlanga i els comuns després de governar quatre anys amb partits independentistes va pesar en la decisió de Podem. Fonts consultades per Morell aquells dies la van alertar: si pactava amb partits independentistes quan el seu electorat no ho era, podia acabar com Berlanga en quatre anys: fora de l’Ajuntament. En canvi a l’esquerra del PSC, els números canten, sempre hi ha hagut espai a Sabadell. Un altre element encara a favor del pacte entre Martas: Podem havia basat la seva campanya en el feminisme i tenien l’oportunitat de ser claus per escollir la primera alcaldessa de la història de la ciutat.
Aquell pacte natural es va consolidar el 7 de juny en el que es va voler dir el ‘Pacte M&M [Marta i Marta]’ o ‘Pacte de la Concòrdia’. S’acabaven les il·lusions d’Esquerra per coordinar un nou quatripartit (ERC, Crida, Junts i Podem). Amb Podem, la socialista Farrés tenia l’alcaldia coll avall i de la mà del PSC Morell començava a ser una de les bèsties negres dels anteriors inquilins de l’alcaldia. Al cap d’uns dies van aparèixer pintades contra ella prop del seu domicili Aquell gest, el pressing Morell, va ser interpretat per la candidata lila com una ofensa, com també els fets de la investidura, quan tant Farrés com Morell (però també Lourdes Ciuró i tots els representants de Ciutadans) van sortir escridassats i escortats de l’Ajuntament a causa de la ira d’alguns concentrats contra el pacte de govern. Les pintades a Morell i l’escrache a tothom menys a Esquerra i la Crida va tenir un efecte secundari: van aproximar encara més PSC i Podem, consolidant la unitat d’acció del nou govern fins i tot amb el lleig afer Juanjo Cáceres, que va fer arrufar el nas a alguns socialistes. I dins l’oposició, els fets de la investidura també van allunyar Ciutadans i Junts de les formacions que havien governat anteriorment. D’aquell dia encara viu la política municipal: acabi entrant algun dia Junts a l’executiu o no ho faci mai, el PSC trobarà aliats lluny de la crispació amb facilitat durant tot aquest mandat.
Aquell 7 de juny, el dia del pacte, el PSC i Podem van acordar formar un govern de coalició. Podem va poder escollir regidories però on, en honor a la veritat, el PSC manté el timó de l’executiu. Així els compromisos per les municipalitzacions de Podem es van diluir i també, ja a l’acord de programa, el seu compromís històric a fer dimitir els càrrecs electes quan són imputats per presumpta corrupció. Podem va ‘comprar’ la tradició del PSC: els investigats dimiteixen quan s’obre judici oral contra ells, però no abans.
L’acord es va segellar al grup municipal del PSC a l’Ajuntament. Més aviat es tracta d’un decàleg amb compromisos genèrics. D’aquest acord s’havia de derivar un pacte programàtic o programa de govern del qual ja no s’ha tingut notícia. Malgrat la manca de concreció, hi ha alguns compliments: ara hi ha una àrea de Feminismes i LGBTI al cartipàs i una regidoria estratègica, anomenada Sabadell 2030. També s’ha exigit, sense cap resultat, el retorn de l’oncologia infantil a l’hospital Parc Taulí. En un any el decàleg acumula alguns incompliments: prometia un pla de xoc als barris del que, almenys com a tal, no hi ha ni rastre, i tampoc hi ha hagut més moviments pel que fa a contrucció d’habitatges dels que marcava el Pla d’Habitatge aprovat en les acaballes del darrer mandat.
Més info:
