El quintet de vent de la Simfònica i la pianista Rosalía López actuen al Principal.
Una platea a mig gas dóna el tret d’inici al cicle de música de cambra de Sabadell.
El Teatre Principal va ser novament l’escenari per a un nou concert de música de cambra, aquesta vegada amb Quintetíssim, on els solistes de la Simfònica mostren al públic assistent detalls que poden passar desapercebuts en una gran formació.
El concert va ser presentat pel músic Oscar Diago que va anunciar un canvi en el programa per tal de fer-lo capicua, és a dir, començant i acabant amb obres de Francis Poulenc, i sense pausa, prometent una hora de bona música i interpretacions.
La pianista Rosalía López, i la flauta Isabel Moreno, vestides elegantment, la primera amb un vestit llarg vermell i la segona de negre, van iniciar el concert amb la Sonata per a flauta i piano de Francis Poulenc, escrita al 1957. Aquest músic parisenc va rebre moltes crítiques per les seves peces massa agosarades i que, segons deien, no tenien massa a veure amb la música clàssica i sí més amb el music hall. De fet, aquesta sonata recorda boscos plens d’ocells, gràcies a la virtuositat de la flauta, i bé podria servir per a il·lustrar el conte de Hansel i Gretel, especialment en els seus primer i tercer moviments. Es compleix el cinquantenari de la mort de Poulenc.
En acabar, una Isabel Moreno emocionada va confessar que aquesta obra l’havia interpretada en nombroses ocasions però mai davant del públic i això converteix la nit en especial, agraint també a Joventuts Musicals de Sabadell el seu suport.
Amb Mozart i el Quintet per a vent i piano hi ha gairebé 200 anys de diferència amb allò que s’acaba d’escoltar. Música deliciosa, autènticament pomposa i plena de fluïdesa, amb les característiques típiques d’aquest gran compositor austríac que serveixen per recordar l’estil més classicista del concert.
Per acabar, els sis músics ocupen l’escenari per oferir el Sextet per a quintet de vent i piano en do, FP. 100 de Francis Poulenc. És una tornada a la modernitat que recorda a música de pel•lícula, amb un estil proper a Danny Elfman, el músic inseparable de les creacions del cineasta Tim Burton. El primer moviment sona amb força, amb una espectacularitat que només disminueix amb un solo de fagot, acompanyat tímidament pel piano.
És remarcable la bona adaptació de la trompa als altres instruments de vent que, en conjunt, aconsegueixen entrar en un segon moviment més reposat amb un final més melancòlic. En canvi, el tercer, és aquell on tots els instruments s’endinsen en un diàleg melodiós, amb una energia, que, barrejada amb la forta sonoritat, es diria que és una orquestra sencera la que es troba dalt del teatre. El piano troba aquí el seu espai d’instrument dirigent, amb les aportacions d’un clarinet que es doblega a l’ímpetu pianístic. Aquest últim moviment suggereix d’alguna manera la música de George Gershwin, que havia mort només dos anys abans de la composició de Poulenc.
En definitiva, un concert per a descobrir Francis Poulenc, per reconèixer la mestria dels solistes de la Simfònica i per a evidenciar la bona tria de Joventuts Musicals de Sabadell.
