“És lamentable descobrir que la seva actuació política amagava maneres de comportar-se indignes d’una persona que havia fet bandera de la seva honestedat”
Joan Tardà, sobre Jordi Pujol
Sembla que uns amiguets d’en Jordi Pujol han obert una pàgina web per felicitar-lo amb motiu del seu 90è aniversari. No gosaré entrar-hi, perquè és evident que és feta pels nostàlgics d’una època fosca i allò només ho trepitgen sectaris i amants dels copets a l’esquena. A més, seria de molt mala educació accedir-hi per insultar o simplement dir el que es pensa. O per recordar-li que la Rosa Maria Sardà va ser valenta i li va tornar la Creu de Sant Jordi “perquè el que me la va entregar era un corrupte i perquè, si no penses com ells, et consideren un mal català”. Ara, amb la desaparició de l’actriu, la Generalitat s’estalviarà l’esquela que acompanya la Creu. No m’imagino ningú escrivint: “Felicitats, president, és vostè més lladre que en Serraller”, en una inequívoca locució carregada de cinisme i de contradicció (felicitats i lladre en la mateixa frase?). Així que el millor és deixar-ho córrer i que els seus acòlits encobridors de corruptes participin de l’espectacle i puguin dir que en Jordi Pujol ha estat el millor president que Catalunya ha tingut mai. Com diu el periodista Luis Mauri:
“Com es calibra el patriotisme? Sembla més equànime mesurar-lo amb els impostos que pagues que amb els metres de bandera amb què ocultes els que sostreus”.
És ben estrany que aquesta tipologia de personatges encara resultin atractius per a ciutadans que, malgrat les evidències, no volen acceptar la realitat. Ja als anys 80, quan l’afer de Banca Catalana, era molt clar l’espoli que començava, però van tenir la intel·ligència i la gosadia de treure la bandera com a símbol de força contra un estat que ja començava a donar cops i a maltractar-nos. Allà va començar-hi tot. I aquest estira i arronsa, aquesta juguesca de la puta i la Ramoneta, va donar bons resultats a un partit, Convergència i Unió, a famílies benestants de la burgesia catalana i, de rebot, a uns barris marginats que rebien visites, però també regals en forma de rehabilitacions i acceptació de fires i folklore per part d’una elit que havia d’empassar-se algunes misèries. Un menyspreu absolut al llegat d’en Josep Tarradellas que, al 1985, va dir el següent:
“La gent s’oblida que a Catalunya governa la dreta; que hi ha una dictadura blanca molt perillosa, que no afusella, que no mata, però que deixarà un llast molt fort. La filosofia d’en Pujol és: nosaltres som formidables i Madrid sempre s’equivoca”.
35 anys després, les paraules de Tarradellas adquireixen valor profètic. La dictadura blanca reclama el dret a la impunitat al·legant que han estat triats pel poble. Què diria en Tarrradellas?
El camí és ben sabut. 3 per cent, espoli del Palau de la Música, pujada al cel i baixada als inferns d’en Fèlix Millet, comissions a dojo, viatges a Andorra per deixar ben custodiat allò que es robava (presumpta però improbable herència paterna), delicte confessat però prescrit, omnipresència de Marta Ferrusola i també atacs de racisme incontrolats, xarxa de pagaments al partit, silenci còmplice de la burgesia barcelonina, milions i milions a TV3 amb el clar objectiu del silenci. I bé, retallades, la bandera una vegada més per tapar la corrupció, i el dofí, Artur Mas, l’encarregat de donar un pas més per tal de seguir mentint i oferir la independència com a començament d’un país millor.
Un objectiu clar amb la gran ajuda de la manipulació, de la presència del totpoderós Artur Mas que, tot sigui dit, no descarta la seva tornada a la política. Un Artur Mas que ha jugat també amb aquesta ambigüitat, la mateixa que la d’en Jordi Pujol, dient que la independència no és possible i l’endemà el contrari. Un Artur Mas que sempre ha blanquejat les actuacions de CDC i que no ha criticat mai el líder suprem. Autarquia pura i dura per a un partit que va decidir immolar-se per tal de sobreviure, per tal de desempallegar-se dels milions d’euros que la majoria de la societat catalana esperem que es paguin alguna vegada. Un deute de més de sis milions d’euros i que tots els hereus d’en Pujol asseguren que això no va amb ells. Com diu el periodista Pere Rios: ” La millor manera per tal de saber què ha passat amb el llegat és que la família Pujol aixequi el secret dels seus comptes bancaris”. Només així podrem creure en la seva honradesa. Molt em temo que ja és tard per això.
De fet, aquesta nissaga de polítics que ens van governar a Catalunya i que gaudeixen de grans beneficis (entre ells la no entrada a la presó), ens arrosseguen a tots i a totes durant dècades. Influeixen de tal manera en la política i en la societat actual, no ja amb el mal declarat, que impedeixen una real i desitjada regeneració democràtica. Aquells que ara reneguen de l’esperit de la Constitució Espanyola, de l’esperit del 78, han de saber que en Jordi Pujol va saber aprofitar i molt els vincles de la monarquia amb els poders fàctics catalans i espanyols per tal d’omplir el seu compte corrent i el de la seva família a Andorra. Alguns podrien pensar que aquest xantatge perpetu als diferents governs espanyols, de PP i de PSOE, van ser útils per a Catalunya. Res més lluny de la realitat.
Jordi Pujol podria celebrar el seu 90è aniversari a Queralbs, envoltat dels seus partidaris, ara dispersats, barallats i enquadrats en diferents partits i faccions on en destaquen els personalismes i els egocentrismes. Així podria, també, rebre l’estima d’aquells que potser esperen la seva partida per poder ser lliures.
Podria també convidar el Rei emèrit Joan Carles I, company de fatigues, company de corrupteles i tripijocs: el rei emèrit i el virrei emèrit. Tenen tantes coses en comú, que seria una pena no estar junts en una data tan assenyalada. Amb un bon menú, català, per suposat: sopa de peix, canelons i crema catalana. Que no falti la reposteria i el bon cava! I podrien fer una copeta de ratafia (casolana, portada per en Torra), tan de moda últimament, i podrien riure, sobretot riure’s de nosaltres. Això sí que han sabut fer-ho bé durant tots aquests anys!
I que no falti la Rahola (una celebració sense la musa adulterada no té sentit), que després rebrà un bon sou per explicar-ho tot a TV3 i intentar la resurrecció del virrei despullat. De fet, ella ja ha admès que és un lladre i un farsant, però què caram, és el nostre lladre! Què més en dona que l’instrument es digui Palau de la Música o AVE a la Meca si l’important és que mengen del mateix plat? Dos estereotips que nodreixen una ciutadania cega i que aplaudeix amb banderetes al pas de la comitiva. Dos intocables, dos mestres del malabarisme que, malauradament, encara desperten passions. La sort que en tenim és que ja han esdevingut cadàvers polítics i que, malgrat els intents de resurrecció i de construcció d’un llegat políticament correcte però fals, romandran per sempre en el calaix de la indiferència i del menyspreu. A veure si l’any que ve (o molt abans) celebren l’aniversari junts a prop de Manresa. Hi ha una finca amb magnífiques habitacions individuals. Podria estar bé. Jo, posats a triar, em quedo amb el llegat de la Sardà i d’en Tarradellas. No en tinc cap dubte.
