El religiós i missioner abans que bisbe Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres, anirà sempre associat al Brasil i els indígenes del Mato Grosso. Però Sabadell el va marcar fortament. El religiós va començar el seu sacerdoci a la ciutat vallesana, on va passar gairebé sis anys i va assentar els fonaments del seu ideal. Sabadell va marcar Casaldàliga, i el bisbe dels pobres també va marcar en certa manera Sabadell. Una mostra va ser l’exposició que se li va dedicar 50 anys després de deixar la ciutat, l’any 2008, Pere Casaldàliga, una veu compromesa, on es van bolcar particulars i entitats.
El llavors jove sacerdot Pere Casaldàliga va arribar a Sabadell l’any 1952. Tenia 24 anys. S’hi estaria sis anys. Fins la trentena. Va ser professor del col·legi del Cor de Maria (el que ara vindria a ser el col·legi Claret). Va començar com a docent però el ventall de les seves activitats es va anar ampliant mica en mica. Va fundar una revista, Eufòria, que va alertar la censura després de nou exemplars. Va sentir el batec de les perifèries. Es va acostar, va dinamitzar i va evangelitzar als joves. I fins i tot va fer ràdio i una peregrinació amb motos.
“Sabadell fue mi primer amor en el ministerio, mi primera forja en muchos aspectos de la vida. El Sabadell de las fábricas de tejidos y las calles interminables, de las barracas de Can Oriac, de Torre Romeo, de can Puigjaner, de las familias ‘murcianas’ y de los muchachos aprendices y del mundo obrero y de la migración. El Sabadell de las clases, del confesionario angustiante, de la dirección espiritual prematura, del tinglado de las colocaciones y de los pisos, de los antiguos Congregantes Marianos y de los novísimos y excomulgados Cursillistas de Cristiandad”, diu al llibre Yo creo en la justicia y en la esperanza.
A Sabadell qui passaria a la història com el bisbe dels pobres va ser també conegut com “el padre de los golfos“, per la seva comprensió i proximitat als oprimits no encara del Brasil sinó dels suburbis de Sabadell.
Casaldàliga feia classe als claretians durant bona part del dia. Era la seva principal ocupació. Però fora d’hores visitava la guarderia de Santa Teresita, d’orfes, al carrer del Sol, i tenia temps per a tothom: benestants i humils, sabadellencs de soca-rel i ‘murcians’ acabats d’arribat. “Feia de tot, No parava mai quiet. Donava classes, portava grups de joves, de treballadors, confessava conversos”, recorda Jaume Cusidó, una de les persones que més el va tractar en una entrevista l’any 2008 amb motiu de l’exposició que se li va dedicar.
A través dels “cursillos de cristiandat” i el moviment De colores atreia congregants i s’acostava als sectors juvenils. Hi va destinar molts esforços. Però a la vegada confessava conversos des de la finestra del convent a la plaça Doctor Robert, va muntar una escola nocturna d’habilitació professional o visitava els més necessitats entre els necessitats a Can Puiggener o Ca n’Oriac i els mirava d’ajudar en els mil problemes que podien tenir: habitatge, barraquisme, desnutrició, manca d’instrucció, manca d’aigua…
Ràdio Sabadell EAJ 20
Casaldàliga també es va lligar a Ràdio Sabadell EAJ-20 des de gairebé l’inici. Feia programes a la matinada (“programazos de Radio, escritos a las dos de la madrugada en la sacristía sigilosa”) que s’emetien els diumenges al matí dins el magazin Regina pacis. Per la posteritat han quedat alguns dels seus guions radiofònics, alguns en català. Dios busca piso en Sabadell és el títol d’un d’aquests guions.
Fundador i director de la revista Eufòria (1957)
Autor de diversos llibres, amb facilitat per la prosa i la poesia, Casaldàliga va fundar i dirigir l’any 57, amb un grup d’alumnes la revista religiosa Eufòria, en principi religiosa i editada per la Congregació Mariana, però que parlava de diversos temes (la construcció del teatre La Faràndula, l’agregació de la Creu de Barberà a Sabadell o l’encès debat sobre l’enderroc o no de la Casa Duran). La publicació parlava de religió però també d’art (l’historiador i crític d’art Andreu Castells signava), teatre (Salvador Fité) i tenia alguns dibuixos d’Alfons Borrell. En la seva curta trajectòria de nou mesos, va mostrar alguna tímida crítica a l’alcalde de l’època, Josep Maria Marcet. Hi havia ironia i un cert bon humor. Abans de ser publicar, el novè número, que seria l’últim, ja va passar censura i ja va sortir mutilat.
L’informe de la censura, sense signar, va ser dipositat per Hermenegild Martí a la biblioteca de l’Acadèmia Catòlica i recuperat l’any 2008 amb motiu de l’exposició general sobre Casaldàliga, i l’annex sobre Casaldàliga i Sabadell. L’informe, d’una plana, troba en un exemplar de la revista una presumpta adscripció favorable a les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), crítiques velades al govern assenyalant el futbol com l’opi del poble, una crònica satírica sobre la peregrinació a Fàtima en la que es destaca el bon estat de la carretera que va a Portugal en contrast amb el mal estat de les carreteres catalanes, o la utilització de “llenguatge marxista” al parlar de “classe obrera”. El censor no es queda aquí: veu una crida a “poc menys que la creació d’un front popular en el que han d’entrar també els catòlics” i en un altre article la proposta d’un sistema democràtic. La conclusió del censor és implacable:
“Puede discutirse si es o no revista religiosa por su contenido, pero lo que no puede discutirse es que es una revista antiregimen”, deia la censura a l’Informe sobre la revista Euforia de Sabadell.
A partir d’aquell informe, si la revista volia seguir, ho havien de fer com una empresa més, abandonant la protecció eclesial que donava un cert marge de maniobra i passar censura prèvia (imperava la llei de censura prèvia de 1938; la llei Fraga de 1966 encara trigaria una dècada en arribar). En aquelles condicions, van plegar. Però el grup impulsor va haver de liquidar el deute amb la impremta. Ho van fer a lletres durant un any, Casaldàliga inclòs (500 pessetes per persona).
La peregrinació Sabadell-Fàtima (1957)
L’any 1957 va ser prolífic i no només per la publicació d’Eufòria. Aquell estiu Casaldàliga va impulsar també una inversemblant excursió en moto: la peregrinació entre Sabadell i el santuari de Fàtima, a Portugal. Una idea a la que es van sumar set joves més, tots homes, vinculats al grup d’Eufòria. Tres van sortir sense el passaport en regla a l’espera de rebre’l a la frontera entre Espanya i Portugal. Vuit joves repartits en tres motos Vespa, una Montesa i un Biscuter, en peregrinació fins a Fàtima. Van sortir el 25 de juliol de 1957 i van tornar a casa el 4 d’agost.
El viatge, que va tenir fins i tot banderí brodat per a l’ocasió, va quedar reflectit, a tall de crònica, en els exemplars d’Eufòria. I algunes consideracions més humorístiques que no pas altra cosa, com l’estat de les carreteres o la borratxera d’un aragonés, van enervar la censura, molesta perquè no es cités la verge del Pilar o el santuari de la gran Promesa a Valladolid i en canvi sí la borratxera de l’home o es fes un joc de paraules humorístic amb els 10 manaments.
La peregrinació va ser un èxit a mitges. No van poder creuar la frontera amb Portugal: els passaports no van arribar. Així que van haver de deixar-se estar d’anar a Fàtima i canviar la ruta. Es van haver de conformar amb la visita a Arantzazu, el Montserrat dels bascos. En total, gairebé 10 dies, 2.500 quilòmetres i moltes vivències a Sòria, la riba del Duero, Valladolid, Oteiza (Navarra), Fuentes de Oñoro (Salamanca), Pola de Siero i Covadonga (Astúries), Santillana del Mar (Cantàbria), Arántzazu i Osca. El pare Casaldàliga va ser el pal de paller del grup.
L’adeu a Sabadell
Casaldàliga va deixar Sabadell un anys després, el 1958, fa una eternitat, 62 anys. Però va deixar petjada. Encara manté un grup de deixebles, la majoria alumnes del Cor de Maria durant els anys 50, que el pas del temps i la biologia va reduint. Però iniciatives com la Roda de la Pau, la coordinadora Un altre món és possible probablement no s’entenen sense la seva influència.
El grup d’amics, o seguidors sabadellencs, va mantenir correspondència amb el bisbe de Sao Fèlix. I li van donar escalf quan a finals dels 80 va ser comminat per Joan Pau II i el cardenal Ratzinger, guardià de les essències ortodoxes i després papa Benet XIII, al Vaticà. Casaldàliga, llavors ja bisbe, no feia les visites obligatòries a Roma cada cinc anys per visitar les tombes dels primers apòstols i informar el Pontífex dels afers de la seva diòcesi. “Soc pobre i els pobres no viatgen”, es disculpava ell, gens interessat en la cúria.
Casaldàliga va deixar Sabadell l’any 58 i va marxar al Brasil una dècada més tard, 1968, després de passar per Barbastre, Madrid o Barcelona. Ser enviar a missions era la seva gran vocació. Va arribar al Mato Grosso. La resta, fins la seva mort el passat dissabte, ja és història general.
Però pel que fa a la història particular de Sabadell, aquella ciutat més dual que mai el va forjar: les fàbriques i les barraques. El religiós començava el seu camí. La seva vida van ser les seves causes i a Sabadell es van començar a formar.
