Aquest dilluns el centre cívic de Sol i Padrís fou l’escenari de la xerrada-debat, impartida per Joaquim Sempere i organitzada per Sabadell en Comú, sobre el reptes derivats de la transició energètica que el ponent considerà com una gran oportunitat per canviar l’actual model econòmic capitalista.
Joaquim Sempere (Barcelona, 1941), professor de Sociologia en la Universitat de Barcelona, fou dirigent del PSUC i director de la seva revista teòrica Nous Horitzons. Actualment és membre del consell editorial de la revista Mientras tanto i des del 2011 soci fundador del Col·lectiu per un Nou Model Energètic i Social Sostenible (CMES). És autor de diversos llibres sobre el tema el darrer dels quals, Las cenizas de Prometeo. Transició energètica i socialisme (2018).
Sempere va exposar que la contemporaneïtat, basada en la revolució industrial i el capitalisme, va ser possible gràcies a disposar de fons energètiques d’alta densitat com el carbó, el petroli i el gas. Actualment ens enfrontem a l’esgotament d’aquestes fons d’energia; així, va citar les previsions de l’enginyer Carles Riba segons el qual aquestes podrien acabar-se al voltant de l’any 2060. Fins i tot, l’urani, base de l’energia nuclear, és un recurs finit. Així mateix va explicar les dificultats tècniques d’altres altres solucions energètiques com ara la fissió nuclear o l’hidrògen.
Amb aquest teló de fons l’alternativa radica en les energies renovables: solar, geotèrmica, eòlica, hidràulica, de biomassa o de les marees; totes elles excepte la darrera provinents en última instància del sol. Aquestes energies tenen l’avantatge respecte a les fòssils o minerals de ser inesgotables, però tenen la limitació de precisar grans espais i les dificultats per a capturar-les, així com de la necessitat d’una sèrie de minerals escassos, com ara el liti, per tal de fer funcionar la tecnologia adequada per aprofitar-les. Els avanços científics i tecnològics poden temperar aquest problema i contribuir a “retardar el calendari de l’esgotament”, a través de l’incrementar l’eficàcia energètica, però no solucionar el problema de fons.
Socialisme ecològic
Davant aquest panorama cal minimitzar l’ús dels metalls, tot impulsant el seu reciclatge, fabricar objectes més durables, combatre “l’obsolescència programada” per les empreses, reduir l’ús de les energies no renovables i incrementar les renovables, així com no “sobreexplotar” els recursos naturals.
Tanmateix, la qüestió de fons radica en un canvi de model econòmic per tal “d’aturar el creixement” i encaminar-se cap uns hàbits de “frugalitat”. En aquest sentit, va glossar les normatives de la Unió Europea segons les quals la transició energètica ha de culminar al 2050, però que s’han de concretar-se en plans nacionals, com ara l’aprovat pel govern espanyol que valorà positivament.
Sempere va mostrar-se molt escèptic sobre la capacitat del capitalisme per afrontar aquest repte d’una “gran urgència” arran dels enormes interessos econòmics que existeixen al voltant dels sector energètic i pel caràcter estructural d’un model econòmic que necessita acumular capital i créixer per generar beneficis; encara que hi ha sectors del capital que s’han adonat que hi ha negoci en les energies renovables Una prova d’això seria el “negacionisme” de Trump o Bolsonaro o de la dreta espanyola en el que respecta, com s’ha vist a Madrid, en les restriccions al trànsit de vehicles privats.
Les energies renovables, particularment la solar, permeten pel seu baix cost “ser finançades pel poble” ja que amb una petita inversió de només tres o quatre mil euros es pot disposar d’un equipament capaç de satisfer per tota la vida les necessitats d’energia elèctrica domèstica amb la qual cosa es pot debilitar el poder dels grans monopolis del sector; especialment si els governs habiliten línies de crèdit i mesures legals per facilitar-ho.
A més, el desplegament de les energies renovables pot ser una font de nous llocs de treball i d’un nou teixit industrial, particularment beneficiós per l’anomenada “España vaciada”. Al seu parer, el socialisme, per la seva capacitat de regular i intervenir en economia, així com per no tenir com màxim objectiu el benefici econòmic, resulta el model econòmic que s’adiu millor als reptes d’aquesta transició energètica. Ara bé, per això cal un rearmament ideològic i la construcció d’una “força popular, obrera i d’esquerres” per impulsar aquesta transició energètica indefugible, enfront la demagògia de la dreta i l’extrema dreta.
