Foto portada: un dels experiments al Parc del Nord. Autor: Gisela Maza / cedida.

Sabadell, laboratori social sobre l’ús de la llum

Si un dia passejant pel Parc del Nord troben petits grups de gent asseguda entre mantes a terra i amb uns llums, sàpiguen que tot plegat forma part d’un experiment. Una pràctica urbana, un laboratori social, sobre l’espai públic i la seva relació amb la llum que ha estat escollit amb la Beca Leonardo de la Fundació BBVA. El lidera l’arquitecta sabadellenca Marta López Viana, qui investiga l’ús de l’espai públic en relació a la llum. 

López considera que la llum és una de les capes de l’espai urbà. Potser no la més prestigiada o primària. No és ciment, ni vegetació ni aigua. Però és un element que marca la qualitat de l’espai urbà i també l’ús que poden fer els ciutadans de carrers, places o parcs. “L’ús de la llum és un camp poc explorat. No ha arribat al disseny de l’urbà com toca sovint per estalviar diners. Parlar de llum sovint és parlar de la quantitat de llum però sense parlar de qualitat”, assegura.

Marta López. Autor: David B.
L’arquitecta Marta López. Autor: David B.

López estudia la relació entre l’ús de l’espai públic i les possibilitats que podria donar la llum. Així com la ciutat té més que tancat el seu esquelet, encara hi ha marge d’actuació en la musculatura. Si el ciment i el formigó són esquelet, la llum seria múscul. “Les ciutats tenen la llum pensant en el cotxe. Deixen de banda la ‘qualitat’ que poden aportar el vianant: una forma de fer un entorn més habitable, més segur, per marcar recorreguts o per donar identitat a l’arquitectura. La llum ha d’acompanyar l’activitat i no només donar quantitat de llum”, assegura.

Sabadell és epicentre del seu projecte d’investigació. L’arquitecta el centra als barris d’autoconstrucció, com el Torrent del Capellà, La Plana del Pintor, Can Puiggener i una part de Ca ‘nOriac: “tenen una escala molt humana perquè són barris a escala petita”.

En què consisteix l’experiment?

López planteja intervencions “reversibles” i espontànies, sense convocar ni avisar ningú. Planta unes làmpades al Parc del Nord, convida la gent a fer-los companyia i estudia el seu comportament i sensacions.

“Vam escollir primer el Parc del Nord perquè hi ha uns recorreguts naturals molt marcats però hi ha pocs llocs d’estada. Durant el dia falta ombra i quan es fa fosc queden moltes zones a les fosques. Però són llocs amb gespa i arbres, que poden ser agradables. Se’ns va acudir una intervenció que diem Salitas de estar al fresco. Vam dissenyar uns llums similars als d’una sala d’estar, els col·loquem i generem unes àrees. El veí només ha de portar una cadira o una hamaca i prendre la fresca, xerrar o jugar a les cartes. Després els preguntem coses per dissenyar respostes”, assegura. Quines han trobat?

“L’Ana de Can Deu deia que se sentia com al poble. Com quan dormir sobre la palla a l’aire lliure. La Berta, una estudiant de l’institut Joan Oliver, va dir que trobava el parc molt fosc. El segon dia que vam fer la pràctica va venir amb els seus amics, jugant a les cartes o amb el mòbil. A l’acabar ens va dir que era un ambient chill, còmode… Una altra dona ens va anar a buscar la seva mare per venir. A l’hora de marxar la mare no volia fer-ho… tenia calor i aquí estava bé. El Sergi ens va dir: ‘estic com al pati de casa meva; sols que no tinc pati’. Quan parles amb la gent veus que ens falta utilitzar l’espai públic”.

L’arquitecta manté que la pandèmia podria haver prestigiat de nou l’espai públic, com el jardí, la terrassa o el balcó de tots. I és que el confinament va posar de manifest algunes mancances de l’urbanisme, amb pisos petits, tancats, foscos, sovint sense ni tan sols un petit balconet on sortir a aplaudir a les vuit del vespre.

“Quan estàvem confinats, pensava que valoraríem de nou l’espai públic. Però al tornar a la realitat costa molt fer canvis. L’esperança és el testimoni de la Berta, que diu que utilitzaria més l’espai públic si es donessin les condicions adequades. Hauríem de fer tots un esforç perquè sigui realment l’extensió de casa. Els habitatges tenen limitacions, ja no donen més de si, els patits són gairebé inexistents i el que podem fer és recuperar l’espai públic, que és molt i especialment a les zones abans marginals de la ciutat, on hi havia antics torrents o abocadors a l’aire lliure… aquelles zones més perifèriques de la ciutat ara són els grans parcs encara poden ser el pati que no tenim a casa”.

La intervenció al Parc del Nord és la primera que farà al seu projecte, anomenat (Pulsa)ción Urbana. Herramienta para la revitalización del uso de la calle a través de la luz. La segona es farà en un institut per treballar com millorar els accessos a l’edifici, tenint en compte que a l’hivern l’alumnat pot entrar quan encara és de nit i que els protocols Covid han fet incrementar el número d’entrades del centre.

“Sabadell hauria de tenir un Pla Director d’Il·luminació”

El projecte d’investigació va rebre la Beca Leonardo de la Fundació BBVA en la categoria d’Arquitectura i Enginyeria. La recerca es farà al llarg de 18 mesos amb l’objectiu d’acabar bolcant els coneixements a la comunitat.

“Voldria tenir una eina del disseny de l’urbà en la llum. La llum ha d’acompanyar la nostra activitat i calen pautes per veure com ens pot acompanyar. Sabadell hauria de tenir un Pla Director d’Il·luminació com té un d’Arbrat Viari o de Clavegueram. Seria una bona eina, que vagi més enllà de la il·luminació uniforme que es projecta sobre les calçades”.

López insisteix: cal aprofundir i diversificar l’ús de la llum, jugant amb els contrastos. No és pot projectar la mateixa llum en zones residencials que en polígons industrials, zones verdes o grans parcs urbans. López no considera que Sabadell sigui una ciutat especialment fosca, però sí monòtona. “Sovint la llum necessita jugar amb contrastos, resseguir camins, marcar recorreguts, com es fa en algunes zones del parc de Catalunya o de Can Gambús. Això és més interessant que simplement col·locar un sol màstil i enfocar una gran àrea. Igual que els arbres marquen un ritme del camí la il·luminació hauria de marcar el camí quan no hi ha sol”, afegeix.

Qui és Marta López Viana?

Marta López (Sabadell, 1978) és arquitecta, amb un estudi al centre de Sabadell. Coordina el màster en Arquitectura i Medi Ambient de la Fundació UPC i és docent d’Arquitectura i Llum. A més ha comissariat les exposicions sobre els 50 anys del moviment veïnal de Sabadell, els 25 anys del parc de Catalunya i va escriure una monografia sobre la història dels barri sde Can Rull i la Serra d’en Cameró.

Foto portada: un dels experiments al Parc del Nord. Autor: Gisela Maza / cedida.