Xavier Domènech: “la vaga general de 1976 va ser un capítol extraordinari de la història”

Divendres a les 19h s’ha celebrat a l’Auditori del Centre Cívic de Sant Oleguer la taula rodona sobre la Vaga General de 1976 organitzada per la Comissió per a la commemoració dels 40 anys de l’esdeveniment i que va comptar amb la participació d’alguns dels seus protagonistes.

A l’acte, moderat per l’arquitecta Teresa Mira, han intervingut Juli Fernàndez, alcalde de Sabadell, Xavier Domènech, historiador i portaveu al Congrés dels Diputats d’En Comú Podem, Ramon Vallbé advocat i els sindicalistes Tania Mercader, Juan Ignacio Valdivieso i Rafael Aguilera que van participar activament en la vaga. Abans de començar les intervencions s’escoltaren les “veus misterioses” del missatges per ràdio de la Policía Armada durant la vaga proporcionats per Esteve Argemí.

Fernàndez: cal reivindicar la memòria antifranquista i obrerista

Juli Fernàndez ha defensat la necessitat de realitzar actes com aquest que reivindiquen “des del sabadellenquisme” la memòria “antifranquista i obrerista” de la ciutat. De la mateixa manera que Sabadell havia estat llavors el “far de l’antifranquisme”, ara és el “far i capital del republicanisme transversal”. Així mateix va retre homenatge a la memòria dels desapareguts Antoni Farrés i Xavier Vinader.

Domènech en versió historiador

Xavier Domènech ha realitzat un extensa exposició sobre un “capítol extraordinari de la història de Sabadell, Catalunya i l’Estat espanyol” que va fer de la nostra ciutat “capdavantera de les llibertats democràtiques”. Sabadell abans de la Guerra Civil havia estat republicana, d’esquerres i obrerista com demostra que Pi i Margall, Francesc Layret i Lluís Companys fossis elegits diputats pel nostre districte i que l’alcalde Josep Moix fos ministre de la Segona República durant la Guerra Civil. Després d’apuntar a la gran duresa de la repressió als primers anys del franquisme, ha incidit en els efectes positius de la immigració de 1940-50 que no va ser una immigració econòmica, doncs a Sabadell hi havia fam, sinó “sòcio-política”, protagonitzada per aquells que estaven assenyalats i reprimits al pobles del sud d’Espanya on s’havia esvaït l’esperança de la reforma agrària. Aquests foren els referents dels nous barris a la gran immigració de 1960.

A partir de 1966, amb la fundació de Comissions Obreres (CC.OO), es comença a donar la confluència entre el moviment obrer, veïnal i estudiantil que explica la potència de l’antifranquisme a la ciutat. Un moviment que va crear “espais de llibertat”, que va combatre el terror paralitzant de la repressió, disputant-li al franquisme l’espai públic i que va generar una “cultura de la protesta” on es va imposar l’idea que ho hi havia solucions individuals, sinó col·lectives. Domènech ha subratllat l’importància del moviment vaguístic que no només afectà les fàbriques, sinó a la banca i l’ensenyament. Així, en aquells anys, Espanya fou el país europeu amb més hores de vaga, dintre d’Espanya la major conflictivitat es produí a la província de Barcelona i en aquesta a Sabadell i el Baix Llobregat.

La Vaga General Política esclatà durant al primer govern de la monarquia, presidit per Carlos Arias Navarro, “el carnicero de Málaga” que s’enfrontà a tres reptes: el control del carrer, la demanda d’amnistia i retardar les eleccions municipals per evitar la victòria de les esquerres. La repressió policial contra la pacífica manifestació de pares, alumnes i professors, on diversos menors van resultar ferits, fou la guspira que desfermà una mobilització que paralitzà la ciutat i que continuà amb extrema duresa amb les greus ferides al sindicalista Rodríguez Arcos i la mort dies després el professor de la FIAC David Wilson.

La Vaga General, va concloure amb una gran victòria, ja que aconseguí que tots els detinguts fossin alliberats, que mai més es desfermés un repressió policial tan brutal i la dimissió de l’alcalde franquista Josep Burrull.

Testimonis dels protagonistes

Ramon Vallbé, aleshores treballador de Caixa Sabadell, militant de CC.OO i PSUC, va deixar l’entitat financera per integrar-se al despatx d’advocats laboralistes d’Antoni Farrés. Vallbé ha evocat la “extraordinària generositat” dels militants antifranquistes i la defensa de les llibertats nacionals d’immigrants com Ginés Fernández o Antonio González del PSUC. També ha recordat que, abans del 1970, els militants antifranquistes eren “quatre gats” i que les úniques formacions que s’oposaven a la dictadura foren el PSUC i els partits a la seva esquerra com ara OIC, LCR o PTE. Després de recordar les intenses discussions sobre “com acabar la vaga”, apuntà a que un dels seus efectes va ser que dies després el comitè local del PSUC fes la seva presentació pública la bar La Mata.

Antidisturbios en la avenida de Matadepera. Autor: Pere Farran.
Antiavalots a l’avinguda de Matadepera, durant la vaga. Autor: Pere Farran.

Tania Mercader, llavors sindicalista a Jaeger Ibérica i militant trostkista a la LCR, ha explicat que la Vaga General fou el resultat de l’experiència de moltes lluites obreres anteriors en una “situació explosiva”. Així mateix va puntualitzar que no tots els detinguts foren alliberats, sinó que tres joves simpatitzants trostkistes romandrien tres mesos més a la presó, potser perquè “no eren del PSUC”. Mercader ha apuntat a les diferències ideològiques entre PSUC i LCR, doncs el partit trotskista volia anar més enllà de la recuperació de les llibertats democràtiques. Tanmateix –afegí- malgrat les diferències ideològiques va haver “unitat en la acció”, doncs “unitat no és uniformitat”. Va finalitzar esmentant la feblesa del moviment feminista, ja que malgrat la participació de moltes dones, no van tenir tasques de lideratge al conflicte.

Rafael Aguilera, en aquells moments un dels joves organitzats políticament i militant de la Liga Comunista, ha explicat la potència del moviment juvenil que comptava amb centres a tots els barris de la ciutat i que va participar a la vaga amb “passió absoluta”. Una mobilització que va obrir la “possibilitat d’acabar amb el franquisme” i aconseguir la “llibertat sindical”. Així mateix va esmentar el dilema entre “reforma o ruptura” entre els partits antifranquistes. Tornant al present, Aguilera ha subratllat el fet que hi ha 300 sindicalistes imputats per la vaga general del 2012 i la necessitat “d’acabar amb una Constitució que nega la llibertat dels pobles”.

Juan Ignacio Valdivieso, llavors dirigent de CC.OO i del PSUC, ha afirmat que la Vaga General fou la culminació d’un fort moviment vaguístic, doncs estava en vaga la construcció, els instituts, el tèxtil i moltes empreses del metall. S’ha mostrat d’acord amb l’anàlisi de la immigració de Domènech i com molts immigrants que militaven al PCE contactaren amb el PSUC clandestí de la ciutat. Valdivieso ha subratllat la importància de la confluència entre el moviment sindical i veïnal i del paper de l’Església de base i dels Cristians pel Socialisme. També ha esmentat el suport econòmic i moral del Comitè de Solidaritat format per artistes i intel·lectuals i de l’Assemblea Democràtica de Sabadell.

Al seu parer, va ser determinant la utilització de les possibilitats legals del règim, com a les eleccions sindicals del 1975, on el 80 per cent dels delegats sindicals elegits ho van ser per CC.OO o USO i que va “fulminar” el Sindicat Vertical des de dintre. Un altre element determinat fou la gran força de l’esquerra amb milers militants a la ciutat. Valdivieso va emfatitzar la tasca d’organització a la vaga amb responsables territorials a tota la ciutat i el fet que malgrat la repressió no va caure la seva direcció. Respecte al final del vaga, assegurà que no s’hauria desconvocat si, com ells volien, s’hagués estès a la resta de Catalunya. “Una vaga s’ha d’acabar quan es té força” –sentencià. La Vaga General fou determinant per a la victòria del PSUC a les municipals del 1979 i, encara avui perquè la dreta no tingui una alternativa política a la ciutat.

Després de diverses intervencions del públic, la majoria actors d’aquella mobilització com Marta Campoy o Luis Gallego, Xavier Domènech va tancar l’acte indicant que a la “modèlica” Transició espanyola van haver-hi més morts que a la Revolució portuguesa, assenyalant que 1973-1976 va ser l’únic període de la història del segle XX, a excepció de la Segona República, on els salaris van pujar a costa dels beneficis empresarials i destacant l’enorme solidaritat de les lluites d’aquella època com es demostrà a la Vaga del Metall de l’octubre de 1976.

Foto portada: participants a la taula rodona, aquest divendres. Autor: David B.

Comments are closed.