Xavier Rius (expert en ultradreta): “l’extrema dreta ha irromput pel tema català, no pel migratori”

Xavier Rius Sant és un periodista i escriptor especialitzat en temàtiques de seguretat, drets humans, conflictes internacionals, immigració i ultradreta. Com a escriptor, l’any 2011 va publicar el llibre Xenofòbia a Catalunya i, com a periodista, ha col·laborat en mitjans com El País, Nació Digital, El Observador, El Independiente, El Mundo i l’antiga COM Ràdio, entre d’altres.

Rius Sant ha estat aquest dijous a Sabadell, fent una ponència convocada per l’Entesa per Sabadell sobre l’auge de l’extrema dreta. Abans ha conversat, per via telèfonica, amb iSabadell.

Com explicaria, vostè, que al segle XXI, una era on es pressuposa certa igualtat social i la coexistència de valors heterogenis, pugin al poder personatges com Trump, que està acusat d’abús sexual per cinc dones com a mínim; o aquí mateix, amb Santiago Abascal, qui pretén derogar la llei “totalitària” de violència de gènere i el matrimoni homosexual?
Perquè pel populisme tenir adversaris clars, uneix. És a dir, davant de problemàtiques complexes, si tu agafes un conjunt d’enemics i aboques en ells tota la culpabilitat o responsabilitat dels fets, dones solucions fàcils. Això t’uneix, sobretot, si els enemics no poden votar-te i els que presentes com humiliats per aquests enemics, sí que et voten. Plantejar solucions fàcils als problemes complexos.

En aquests lideratges hi trobem persones carismàtiques i que xerren bé i són ensarronadores en la manipulació dels mitjans de comunicació i, aquí, troben el seu espai. Aquestes persones creixen quan la resta, enlloc de contradir els seus arguments, els hi dóna la raó.

És això el que explicaria l’auge de l’ultradreta a Espanya?
És un clar exemple del que hem dit abans. Vox deia una cosa i el PP del Casado deia “hay que hacer un 155 hasta el fondo“. En lloc de contrarestar-lo, li dóna la raó.

A què es deu aquest conformisme de no voler imposar les idees pròpies i donar la raó a l’adversari polític?
Perquè creuen que abans de complicar-se anunciant que no hi ha cap solució fàcil per al problema, o que directament no en té, és més fàcil donar-los la raó i agafar el mateix argument. Això és el que va passar a Espanya amb la immigració: “hemos tocado techo y ahora tendremos que hacer que cumplan sus obligaciones“. Així és com legitimes el discurs de l’altre.

A escala mundial, la gent aposta per guanyadors, i surten com a guanyadors machos alfas i persones que parlen clar. La gent els vota al marge de si les seves propostes són aplicables o són absurdes. Però l’ésser humà és així.

Crec recordar que en un dels seus articles a El País contextualitza aquest conformisme polític…
Sí. Això passava quan Celestino Corbacho, l’ex ministre de Treball, va acabar dient que “hemos tocado techo” i que “a partir de ahora que cumplan sus obligaciones“. Llavors, estava donant la raó als que diuen que “solo les damos derechos y ayudas y no les exigimos nada“. Estan contaminats pel seu discurs. En lloc de dir “per temes laborals i demogràfics, han de venir més immigrants”, repeteixen “el a partir de ahora…“. Aquí està el problema: quan els altres es contaminen del mateix discurs polític.

El que passa és que a Catalunya i Espanya, afortunadament, el tema migratori no ha sigut mai rendible electoralment. Fixa’t que ara l’extrema dreta ha irromput pel tema català, no pel migratori.

Per exemple, després dels atemptats de l’11-M amb els trens a Madrid, no va haver-hi cap resposta islamòfoba ni antimarroquina a Espanya. Afortunadament, la dreta amb el tema immigració no s’hi ha ficat gaire. L’Aznar va ser qui va dir “basta inmigración” i va fer les majors regularitzacions de l’any 2000-2003. Tot això va ser quan arribaren gairebé un milió de llatins a Espanya. Qui va fer totes aquelles regularitzacions massives va ser l’Aznar, encara que després deia que “habíamos tocado techo“.

En canvi amb Zapatero, es passa amb el catàleg de difícil cobertura, el Catálogo d’Empleos, que quan tu deies que volies portar alguna persona, que de fet ja estava aquí…, per tot tipus de feines (construcció, hostaleria…) a vegades els obligava a anar al Marroc i tramitar els papers des d’allí. Zapatero va fer això perquè ja que havien de venir… però per la dreta sempre és millor dir “hemos tocado techo“.

Afortunadament, a Espanya ETA no va sacsejar gaire el tema immigració, tret d’Aznar en alguns moments. Però fixa’t que a Espanya l’extrema dreta no ha arrencat per la immigració, sinó que l’ultra dreta ha sortit per la unitat d’Espanya.

Com conceben la immigració les diferents ideologies?
Podríem dir que l’esquerra té una posició de la immigració a favor de que vinguin bé i amb papers, mentre que la dreta adopta una política de “que vengan pero luego se vayan“. Per exemple, a El Ejido, un poble d’Almeria on el PP era majoritàri, i ara ha guanyat VOX, l’alcalde Juan Enciso va dir: “los inmigrantes son bienvenidos a las 8 de la mañana para trabajar en los invernaderos, pero a las 7 de la tarde que cojan el autobús y se vayan para Almería“. Una mica també seria la política del PP.

Com a especialista en la ultradreta, què en pensa del programa electoral de VOX?
Doncs que VOX ha fet tot de propostes, però que moltes són un brindis al sol perquè si mires el tema de l’avortament, on posa Sanitat, diu “que se acabe el aborto o cambio de sexo en la sanidad publica“. Llavors, què et diu? Que ho pots fer a la privada? No t’ho diu. Després te’n vas a Família i et diu “defensa de la vida”. Aquestes propostes genèriques no lliguen les unes amb les altres. És un programa totalment d’ultradreta.

Si fullegem el seu programa electoral, la proposta 59, per exemple, estableix una taxa per a “todos los residentes legales que no tengan un mínimo de 10 años de permanencia en nuestro suelo” en la sanitat pública. Considera adequat aquest termini per poder accedir gratuïtament a la sanitat pública?

Això és absurd perquè 10 anys amb papers ja estàs tramitant la nacionalitat espanyola. Al cap de dos anys continuats amb papers, ja pots tramitar l’espanyola; que després tarda tres anys, però això és una altra història. Una persona que està a Espanya té dret a tenir sanitat pública, i si té papers encara més.

Una altra cosa és combatre el turisme sanitari, que això és un mite perquè tampoc funciona així. El que va voler fer Rajoy fa uns anys, però que va anar caient, era treure part de la sanitat universal als irregulars. Els hi donava que moltes comunitats no ho aplicaven. Ho recordes? Al final, la majoria de comunitats autònomes, fins i tot algunes del PP, van acabar posant la sanitat pública per tothom perquè prefereixen tenir als irregulars al seu CAP i en les seves visites programades que no a Urgències, que aquesta sí que és obligatòria per tothom.

Per tant, no per limitar el suposat turisme sanitari, que és una situació que passa molt poc, has de treure la Seguretat Social a qui està vivint i està empadronat.

Un dels seus llibres més coneguts és Xenofòbia a Catalunya. En quin context l’escriu?
És aquell moment en què Vic i Mataró són la segona força política i coincideix en el moment en què el PP a Catalunya fa amb Albiol un discurs similar. És a dir, l’Albiol anava dient al ple de Badalona que l’Hospital de Mataró estava col·lapsat pels immigrants i l’Anglada deia el mateix de Vic. Llavors, jo recordo que al ple de Badalona, l’Ajuntament va donar les dades d’immigració i l’Albiol va dir que aquelles dades eren falses, i l’Anglada el mateix a Vic.

El discurs d’Albiol va ser un discurs que el PP no el podia agafar a Madrid perquè si el PP de Madrid deia que “los inmigrantes no pagan impuestos, no cumplen las ordenanzas y colapsan la sanidad publica“, i ets tu qui gestiona, a Madrid, la sanitat i els comerços, estàs dient que no estàs fent complir la teva llei. Com que a Catalunya estava tot governat per socialistes o per Convergència, Albiol podia dir que a Catalunya els immigrants no complien els horaris dels comerços, que se saltaven les lleis, etc. perquè aquest discurs per a Catalunya, li anava molt bé a Albiol.

Quin és l’argument principal de l’obra?
Un senyor que ve de l’extrema dreta, que és l’Anglada, munta un partit i treu un regidor, després en treu quatre, després cinc… i esdevé la segona força de Vic. Mentre que a Badalona, García Albiol és la força més votada sacsejant que els immigrants no paguen impostos, que incumplen las normativas i que no deixarà que obrin mesquites. Per compliment dels drets de llibertat de lògica, tu no pots evitar que en el teu municipi hi hagi mesquites. Has de fer que compleixin la llei en termes d’ubicació i insonorització, però no pots evitar que hi hagi mesquites. Tu no pots dir que els immigrants no compleixen els horaris, quan la llei de comerç de Catalunya diu que en les botigues d’alimentació de menys de 145 metres quadrats, això no ho tinc segur… però el que tu li diràs “els paquis” poden tenir obert cada dia excepte per any nou, l’11 de setembre i no sé quin altre, que obren igual perquè també obren els supers a molts llocs. Clar, és impossible no fer propostes com aquestes als seguidors de PxC.

A part, Plataforma va ser una olla de grills, quan expulsen a l’Anglada i formen un altre partit, i es van quedar sense líder i passen de 67 regidors a vuit, fa quatre anys. I ara ha passat el que jo ja vaig dir fa mesos que passaria: aquest dissabte fan el congrés de dissolució i entren tots de VOX.

Creu que els serà favorable l’entrada de VOX?
Doncs, la veritat, no sé si els anirà millor o pitjor. Perquè per exemple, hi havia gent que votava Plataforma per Catalunya, pel tema immigrants, a les municipals i a les generals votava un altre partit. Llavors, el discurs de VOX de tancar TV3 i dissoldre l’estat autonòmic, jo crec que no els hi anirà bé.

Un any després de la publicació d’aquest llibre, l’any 2012, el president d’aquell llavors de la Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, el va denunciar per injúries i calumnies, per incitació a l’odi i violència contra militants i dirigents del partit xenòfob; per les suposades amenaces a un regidor de PxC; per intrusisme professional i per plagi en la redacció i publicació de Xenofòbia a Catalunya. Què va passar entre vostè i l’Anglada? Com va acabar tot això?
L’Anglada només deia que ximpleries. Em va posar tres denúncies i dues querelles, però el Jutjat d’Instrucció va rebutjar l’admissió i, després, l’Audiència Provincial va rebutjar el recurs de Plataforma. És a dir, això no va anar enlloc. Tot era per injúries i calumnies i perquè no citava les fonts; però si jo era a un lloc, per què he de dir que jo hi era? Deia que no ho posava al peu de pàgina… i per què ho he de posar? A més, amb el secret professional tampoc has de dir qui t’ha dit una cosa…

Foto portada: Margarida Massot i Xavier Rius Sant, a la sala d’actes del casal Pere Quart. Autor: @isoler3 via Twitter

Comments are closed.