Foto portada: la torre de l'aigua, en una imatge d'arxiu. Autor: David B.

9 coses que no sabies sobre la Torre de l’Aigua

La Torre de l’Aigua va néixer com a dipòsit d’aigua però es va convertir ràpidament en més que un dipòsit, un símbol de Sabadell que un segle després es manté igual que el primer dia. Com va sorgir? Quant va costar? Qui la va idear? Com era llavors Sabadell?

Una setantena de persones s’han acostat a la construcció més estimada de Sabadell en una conferència al Gremi de Fabricants. Ha anat de la mà de l’historiador Josep Alavedra, el vitraller Joan Serra i el físic Marià Baig en el marc del programa d’activitats del cicle Sabadell i la Gran Guerra. Aquestes són algunes de les curiositats.

1. Una ciutat que teixia de dia i de nit

La Torre de l’Aigua es va construir en el context de la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra. Espanya va ser país neutral, cosa que va anar molt bé a la indústria local. “Les fàbriques no paraven de funcionar i es teixia de nit i dia ja que els països combatents tenien mancança de roba i de llana”, recorda l’historiador Josep Alavedra, qui recorda una entrevista de Joan Oliver on deia que “mantes era el que es fabricava a Sabadell, sobretot per als soldats francesos”. Així la producció de quilos de teixits es va multiplicar per 20 entre 1913 i els anys de la Gran Guerra, quan es van fabricar més de sis milions de quilos. Els beneficis de les principals empreses també van pujar un 90 per cent, malgrat que no van servir per reinvertir ni modernitzar les fàbriques. En resum, Sabadell vivia una certa febre d’or.

2. El problema de l’aigua

Com hi havia diners, l’Ajuntament es va arremangar per resoldre un problema històric: la manca d’aigua. Entre 1911 i 1913 es va patir una sequera que va reduir el consum per habitant a la mínima expressió.Un repte que s’havia incrementat amb l’annexió de la Creu Alta, en terrenys més elevats que la resta de la ciutat, i el creixement de població. El consistori es llença a fer prospeccions a la llera del riu Ripoll, buscant-hi pous i pensant en elevar les aigües i bombejar-les fins un dipòsit elevat.

3. Una zona estratègica

El dipòsit s’ubicaria en una zona en expansió. Al costat del nou hospital (l’actual Pavelló Victòria Eugènia del Parc Taulí, també conegut com ‘Els Eucaliptus’), prop de la nova caserna de la Guàrdia Civil i al costat de la via del ferrocarril. Una zona simbòlica per a una ciutat en expansió.

4. Ciment armat

El projecte inicial s’adjudica a l’empresa Construcciones y Pavimentos, que juga fort a favor del material que té patentat: el ciment armat. El seu màxim dirigent és Joan Miró Trepat, vinculat al pistolerisme durant els anys 20. L’arquitecte i director tècnic de l’obra és Lluis Homs Moncusí, qui signa els plànols de la Torre de l’Aigua i en sentit estricte en figura com l’autor. Es tracta d’un dipòsit senzill, de tres pisos, sense escales, sense cúpula i amb una decoració austera.

5. El paper de Josep Renom

En aquella època, Josep Renom era l’arquitecte municipal. L’arquitecte del Mercat Central o del desaparegut quiosc modernista dels jardinets de la plaça Doctor Robert, entre molts altres espais. Des de l’administració, Renom introdueix tot un seguit de novetats i embelliments que eleven el preu de l’obra però creen un espai icònic. El vitraller Joan Serra, net de l’arquitecte sabadellenc, reivindica la paternitat de Renom, no oficialitzada en els documents però generalitzada a peu de carrer i entre els estudiosos. “Homs va fer els càlculs d’estructura però la resta de la torre és Renom 100 per cent”, diu Alavedra. “Els plànols són d’Homs però la direcció d’obra és de Renom”, ha afegit Serra. Cal destacar el paper de l’enginyer Francesc Izard.

6. El preu es dispara però no importa

Del pressupost inicial de Construcciones y Pavimentos al preu final que va costar la Torre de l’Aigua, el pressupost es multiplica. El primer projecte costava 46.000 pessetes de l’època. Una primera ampliació incorpora elements estètics de millora. Es busca un conjunt “més artístic”, un edifici singular. El preu ja puja a 82.600 pessetes. “A l’Ajuntament ja li està bé. Hi havia diners”, diu Marià Baig, qui recorda que encara hi hauria un altre increment, com mostra la liquidació final, que s’eleva fins les 104.000 pessetes, bàsicament per la “incorporació de més millores estètiques”, entre altres. Així de l’inici al resultat final el cost s’eleva de les 46.000 pessetes a les 104.000, més del doble.

7. Inspiracions

Baig elucubra al voltat de les influències que podria haver tingut l’edifici final. En primer lloc, el propi campanar de Sant Fèlix al projecte original. En aquella època l’església s’estava reconstruint, ja que havia cremat durant la Setmana Tràgica, però el campanar s’havia mantingut. En segon lloc, les torres de castells alemanys, espais per on havia viatjat Renom. En tot cas, Baig assegura que “és una torre de castell, de fades, de Disney”. En tot cas, “més que un dipòsit”.

8. Inaugurada el 1918, entrada en servei l’any 1922

Finalment la Torre de l’Aigua s’inaugura l’agost de 1918 amb una capacitat de 300 metres cúbics d’aigua i salvant un desnivell de 25 metres. Malgrat que la Torre de l’Aigua va ser inaugurada l’agost de 1918, i per això se’n celebra ara el centenari, les obres no van acabar del tot fins gener de 1919. I la realitat és que el dipòsit no va començar a funcionar fins quatre anys més tard.

9. 100 anys de vida; 45 de servei com a dipòsit

La Torre de l’Aigua va fer les seves funcions de dipòsit d’aigües entre els anys 1922 i 1967. Quatre dècades i mitja. Des de 1949 l’ús el tenia la Companyia d’Aigües de Sabadell, creada en aquell moment. L’any 1987 va ser restaurada i un any després CASSA la va retornar a l’Ajuntament, qui ara en disposa de l’edifici i l’obre en dates assenyalades.

La conferència sobre el centenari de la Torre de l’Aigua forma part del programa de commemoració del centenari de la Gran Guerra a Sabadell, que es duu a terme sota la coordinació de la Fundació Bosch i Cardellach. 

Foto portada: la Torre de l’Aigua, en una imatge d’arxiu.