Desirée Bela (‘Ser mujer negra en España’): “la majoria d’homes percep el feminisme com una pèrdua de privilegis”

Desirée Bela-Lobedde és una activista i comunicadora nascuda a Barcelona, coneguda pel seu projecte La NegraFlor. Aquesta iniciativa té l’objectiu d’empoderar les dones negres mitjançant un blog i un canal de YouTube, com a eines principals. El passat 23 de febrer va presentar el seu primer llibre, Ser mujer negra en España, a Can Capablanca per donar la benvinguda a la IV Edició del Llibre Feminista. 

Ella es defineix com una activista estètica i, com a tal, ajuda a recuperar l’autoestima, respectant la naturalesa dels seus trets afros i el color de la seva pell. Desirée Bela també lluita contra el racisme des d’una perspectiva feminista. Fa sis mesos va publicar un llibre i ha col·laborat amb mitjans com Público i Locas del Coño.

Actualment, atès que en el seu compte d’Instagram acumula prop de 26.000 seguidors d’arreu d’Europa i d’Amèrica i el seu canal de YouTube supera les 15.000 subscripcions, se la podria considerar una influencer o personatge de referència. Com ha esdevingut tan coneguda?
A mi em fa molta por que em designin com a persona de referència. És quelcom que jo no diria mai de mi mateixa; és clar que tinc un missatge que arriba a un nombre determinat de persones que s’hi senten identificades, però jo no em considero referent.

Sobre el fet que hagi esdevingut coneguda, crec que s’ha degut a la meva col·laboració amb diversos mitjans i a la temporada que vaig formar part com redactora de Locas del Coño. També es va donar molta difusió de la denúncia que vaig presentar contra YouTube per permetre comentaris racistes en un dels meus vídeos.

Les seves aportacions (tant digitals, escrites com audiovisuals) ensenyen grans lliçons, i així li ho han assegurat la majoria dels seus seguidors. Tanmateix, segurament que amb tot això vostè també ha après alguna cosa…
Jo aprenc constantment. El fet d’oferir continguts m’obliga a llegir i aprendre constantment sobre racisme i feminisme; però més enllà, en l’àmbit personal i d’interactuació amb les persones, aprenc molt cada dia.

En la mateixa línia, ser una font d’informació per a milers de persones a escala internacional deu suposar una càrrega important de responsabilitat. La setmana passada, va publicar en el seu compte d’Instagram un missatge on comunicava que “deixava de contestar qualsevol mena de dubte o pregunta perquè se sentia malament i no volia continuar així”. Què va passar?
Més que fets concrets, en el meu cas es tracta d’acumulació de petites coses. Hi ha molta gent que dia rere dia em demana que li resolgui dubtes molt concrets, a més de tot el que ja comparteixo a xarxes; després també hi ha gent que envia missatges de reprovació molt agressius. Encara que no contesti, ho he de llegir tot, i això desgasta.

Per a mi les cures són molt importants dins l’activisme, i això implica posar límits i retirar-me i descansar quan ho considero necessari.

Fent memòria, l’any 2017 també es va veure obligada a realitzar una aturada i a tancar els seus comptes socials com a resultat d’una campanya d’assetjament a les xarxes. Creu que el que es va iniciar com una crítica al seu treball es va acabar convertint en una campanya d’assetjament a la seva persona?
Jo ho vaig sentir exactament així. Es va començar qüestionant el meu treball i, d’aquí, van sorgir atacs masclistes i racistes. Per què? No ho tinc molt clar i no ho vaig analitzar gaire. Crec que, en part, a Espanya les persones estem avesades a obtenir molts continguts de forma gratuïta i, quan algú posa preu a una formació/taller/jornada, de vegades no agrada i es critica.

El seu llibre presenta dues polèmiques molt aflorades actualment: el racisme i el masclisme. Creu que ambdues ideologies estan igual d’arrelades en la societat actual?
Sí, el racisme i el masclisme són estructures imposades des de fa segles i que no ens traiem de sobre.

Creu que es lluita més contra el masclisme que contra el racisme?
Sí, sens dubte.

Fa uns dies, aprofitant l’avinentesa del Carnestoltes, també va publicar un vídeo a les xarxes socials criticant el Blackface. Per què “sempre és una pràctica racista”?
El blackface es va originar arran dels espectacles minstrel, als Estats Units d’Amèrica. En aquests espectables, còmics blancs es pintaven la cara de negre per imitar els homes negres, exagerant la forma de parlar i de fer per tal de ridiculitzar-los. Avui en dia, a més, per què pintar persones blanques per fer de negre? Quan et disfresses de persona negra per fer mofa, ridiculitzes un col·lectiu que constantment pateix discriminacions i agressions. Això no és just. La periodista Lucía Asué Mbomío va fer una xerrada a TEDx Manzanares parlant sobre si existeixen les races i què passa amb les disfresses. És molt interessant. La recomano molt. A més, fa anys que persones que pertanyen a etnicitats diverses manifesten que les seves cultures no són una disfressa.

Passa el mateix amb les disfresses del gènere contrari? Els nens que es disfressen de nena, per exemple?
Que un nen es vulgui disfressar de princesa, per exemple, ni tan sols està ben vist. Si vol disfressar-se, tindrà la pressió del seu entorn per intentar convèncer-lo que es disfressi de quelcom més masculí. En canvi, els homes (cisheterosexuals) que es disfressen de dones, normalment també estereotipen molt: acostumen a vestir-se amb roba curta, posar-se molts pits i comportar-se de forma cridanera. Això és despectiu i discriminatori.

Dins el feminisme, podem percebre dues actituds diferents: la que concep l’activisme com una lluita mixta, i la que considera que el feminisme és una lluita exclusivament de dones. Vostè en quin bàndol es situa?
Evidentment que el feminisme és una lluita mixta. El què passa és que, de moment, la majoria d’homes percep el feminisme com una pèrdua de privilegis. A mi em sembla positiu que els homes se sumin al moviment feminista. Ens beneficiarem totes les persones.

El Dia de la Dona se celebra des del 1911. Tanmateix, no ha tingut mai tanta importància fins als darrers tres anys. Creu que aquesta efervescència és deu a una moda o realment la societat ha obert els ulls i necessita actuar?
Crec que és una barreja dels dos fets, però evidentment la societat va obrint els ulls i va prenent consciència.

L’any passat, múltiples mitjans van qualificar el 8-M com una diada històrica. També té aquesta sensació?
Sí, definitivament el què es va moure l’any passat pel 8-M, crec que no va tenir precedents; mai una manifestació feminista havia involucrat tantes persones.

Quines expectatives té per enguany?
Crec que aquest any també serà multitudinari.

Com creu que afectarà un 8-M massiu per segon any consecutiu, doncs, a les portes d’unes eleccions generals?
No crec que hi hagi gaire afectació. Els partits polítics continuen sense dedicar massa temps a les reclamacions feministes. Tant de bo m’equivoqui.

Desirée Bela
Desirée Bela, activista estètica. Font: Aina Pazo Hervera.

 

Ser mujer negra en España és un llibre que combina la seva experiència personal amb dades històriques. Tanmateix, tot ell està molt lligat al cabell. Per què? Què significa?
Per a mi el cabell afro és un tret identitari molt característic de les persones negres; i, en el cas de les dones, hi ha una pressió estètica molt forta per transformar-lo. A més, al llarg de la història, el cabell afro ha estat quelcom que s’ha intentat utilitzar com a element d’opressió contra les persones negres i, en resposta, les persones negres l’hem fet servir com a forma d’oferir resistència davant aquesta opressió.

Com a activista estètica, no només reivindica la descolonització de la ment, sinó també la del cos. Quins danys rep el cos de la dona a causa dels cànons de bellesa que hi ha implantats?
La descolonització del cos és important per aprendre a atorgar i veure la bellesa dels nostres cossos, per molts que se’ns hagi negat.

Els cossos femenins estan contínuament exposats a una violència terrible a causa d’aquests cànons: hem de ser primes, joves i estar en forma eternament. Això causa problemes des que som molt joves en un sentit físic, però també psicològicament i emocionalment. Mai no ens veiem prou bé, perquè mai ens assemblem prou a les dones que apareixen als anuncis i a les passarel·les.

Les dones negres estan exposades a un risc major estèticament?
A més del què he comentat en la resposta anterior, les dones negres no entrem en un cànon que enalteix la pell blanca i el cabell llis o allisat. Per encabir-nos hem de transformar el nostre cabell amb productes molt tòxics que no només causen dany extern provocant cremades a la pell o la caiguda del cabell, sinó que, internament també poden arribar a provocar malalties; passa el mateix amb l’emblanquiment de la pell al qual se sotmeten moltes dones (no només negres).

Tornant a la publicació del seu llibre, que n’espera? S’estan complint les seves expectatives?
Espero que ajudi moltes dones negres a veure que no estan soles en el què han passat (si són de la meva generació) o el que estan passant (si són més joves). Moltes hem estat (i som) l’única persona negra en els espais que habitem normalment, i això genera unes vivències semblants; això és el que he volgut explicar en el llibre: la meva història, que és també la història de moltes dones com jo. De pas, si algú aprèn alguna cosa nova, també me n’alegraré.

Fa pocs dies el meu editor em va dir que s’està començant a preparar la quarta edició, però no puc parlar en termes numèrics. Espero que sigui un degoteig constant i que vagi arribant a moltes persones.

Per acabar, té intencions d’escriure un altre llibre?
Sembla que faci molt que ha sortit, però dintre de poc farà sis mesos. És com si a una mare amb un nadó li preguntes quan tindrà el segon: no sabrà què dir-te, però segurament se senti tan afeixugada amb el bebè que no vulgui ni sentir a parlar de tornar-se a quedar embarassada.

Foto portada: l’activista estètica Desirée Bela. Font: Aina Pazo Hervera. 

Comments are closed.