Dia de la discapacitat: “Amb els estranys, la societat no perdona”

Aquest dijous 3 de desembre se celebra el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Es tracta d’un col·lectiu que agrupa des de perfils amb un grau de dependència molt alta fins a persones absolutament independents. El segon és el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual del servei d’inserció laboral (SIL) Taina, pertanyent a la fundació Atendis. Què significa per ells la discapacitat? Reivindiquen la necessitat de tenir les mateixes oportunitats que les persones que no la pateixen.

Cristina Merlos té 22 anys, és de Sabadell i pateix discapacitat intel·lectual, dislèxia i hiperactivitat. També és treballadora, empàtica i lluitadora. “Em costa més que als altres aprendre les coses. Però un cop les he après, les recordo”, explica. Considera que algunes persones la veuen “com una cosa rara”, i els hi vol transmetre un missatge: “ens costa més, sí, però som capaços. Volem que la gent ens miri i pensi que ens estem esforçant”, diu. Merlos va patir abús escolar. Ho explica amb naturalitat: “ara sóc més forta”, assegura. De fet, els usuaris sovint arriben a SIL Taina amb l’autoestima molt tocada, segons el director del servei, Pere Costa.

“A molts els han fet bullying molt intens, sobretot en les etapes de finals de primària i durant tota la secundària. Perquè físicament no s’evidencia que tinguin una discapacitat i molts tampoc la mostren a l’hora de parlar. Els consideren estranys. I amb els estranys, la societat no perdona”.

Tant el director com el preparador laboral i voluntari, Toni Gonzàlez, defensen que les persones amb discapacitat intel·lectual són un col·lectiu invisibilitzat. Molts d’ells també han patit abusos laborals, i fins i tot sexuals. A Taina, els psicòlegs del servei els atenen i els preparadors els formen per convertir-los en candidats aptes per a les feines d’empreses ordinàries. “Quan derivem un usuari a una oferta és perquè sabem que és perfectament capaç de realitzar-la”, diu Gonzàlez. Els preparen per poder competir amb altres candidats i els donen eines perquè l’aprenentatge de la futura tasca sigui més ràpid. Els usuaris “tenen unes ganes enormes d’aprendre, de treballar, d’agradar”, continua Gonzàlez, però “si no hi ha una entitat darrera, costa superar el període de prova”.

Un valor afegit

Merlos treballa a una pizzeria de la marca Papa Johns, al costat de la Sagrada Família de Barcelona des de fa vuit mesos. La seva mare i la seva àvia es van contagiar amb la Covid-19 durant la primera onada i ella va haver de quedar aïllada a casa. Però tan bon punt va poder, va tornar a la feina. Li agrada treballar, i s’avé amb el seu equip; ha fet amics. S’autodefineix com una persona molt responsable que hi dedica molt d’esforç i no suporta la gent que arriba tard. De fet, Merlos sovint fa hores de més perquè no vol que la seva encarregada hagi d’assumir tanta feina. El preparador, Gonzàlez, creu que aquest tipus de conductes es repeteixen en molts usuaris. I és precisament el sentit de la responsabilitat i la motivació per la feina el que els aporta un valor afegit com a candidats.

“Moltes empreses ens diuen que des que ells han entrat a treballar fan sopars d’empresa, quan abans no en feien. Han fet d’enllaç als equips. Són indubtablement un valor afegit. La inclusió d’una persona amb discapacitat genera una sèrie de sinèrgies. Milloren l’ambient laboral. Primer és una persona amb discapacitat intel·lectual, després es converteix en un company.”, argumenta Gonzàlez.

Tot i que, segons afirma el preparador, les empreses estan cada cop més acostumades i fins i tot interessades a contractar perfils amb discapacitat, encara costa quan els usuaris no tenen una entitat darrera. Merlos comparteix la seva experiència. Volia “buscar feina i poder treballar amb gent normal”. Però quan ho va intentar fer per la seva banda, no va tenir gaire èxit. “És una mica complicat quan poses al currículum que tens discapacitat”, lamenta. Tots recorden els cops que han rebut un ‘No compleix amb el perfil’ com a resposta a una sol·licitud laboral. I això els genera un sentiment de frustració. “Ells entenen el món de forma molt diferent”, explica el director, Pere Costa. “A vegades els costa acceptar que s’hagin preparat per fer una feina i no puguin treballar-hi”.

Un somni

Jordi Pachón té 42 anys. A causa de la seva discapacitat intel·lectual, mostra dificultats a l’hora de parlar i de memoritzar. Fa quatre anys que treballa a un Burger King de Sants, a Barcelona, i ja té contracte indefinit.  És irònic, li agrada la festa i somia amb ser director de cine.

“M’encantaria dirigir una pel·lícula, encara que fos de sèrie B. Però entrar a una escola de cine és molt complicat. Només hi entren les elits, la gent perfecta. I jo, perfecte, no ho soc”.

Ha fet algun curset i fins i tot es va presentar a un càsting per participar en una sèrie dirigida per Leticia Dolera. Realment, Pachón va captivar l’equip de la productora. Però va rebutjar el paper que li van oferir perquè el personatge no li feia el pes. Tot el grup riu, recordant el periple. Certament, Pachón, que és usuari veterà, sovint provoca aquesta reacció en la gent. “A Sabadell em coneix tothom. Sóc molt estimat”, explica. Però reconeix que hi ha de tot. “Hi ha persones obertes que et volen conèixer. Amb altres t’has d’esforçar tu. I hi ha amb qui no hi ha manera”, argumenta. I reivindica: “volem que els altres ens entenguin. Que no ens vegin com a persones estranyes. Podem treballar”, diu. “I també volem que surti la vacuna de la Covid”, afegeix, com a traca final de la seva intervenció.

Servei perpetu 

El tracte entre ells evidencia que professionals i usuaris són com una petita família. Gonzàlez explica que els usuaris estan molt acostumats a ser al centre. N’hi ha que ja estan totalment integrats laboralment i fins i tot han pogut formar la seva família. Però hi tornen si necessiten algun consell. I els treballadors allarguen infinitament la seva jornada laboral. És, en paraules del preparador, un servei “perpetu”. “Hem anat de copes i de concerts junts”, assegura Pachón. Aquesta proximitat en les relacions permet conèixer molt personalment els usuaris i això els ajuda a saber fins a on poden arribar com a treballadors. Perquè aquesta és la tasca de Taina: el centre es posa en contacte amb les empreses -o viceversa- i presenta l’usuari que millor creu que s’adaptaria a la feina vacant. I, un cop són treballadors, els formadors els ajuden a gestionar les emocions perquè no els afectin en la seva productivitat. “Si hi ha alguna cosa que els preocupa, no rendiran a la feina. Per això ens anticipem”, explica Gonzàlez. “Així són capaços d’encarar el problema d’una altra forma i la seva productivitat continua”.

“Vull tenir un pis. I els mobles, és clar”

Emilia Delgado té 23 anys i li agrada que li digui ‘Emi’. L’autisme que va patir de petita li va causar seqüeles intel·lectuals. Es descriu com una persona molt parladora, bromista i graciosa. Voldria treballar a un forn de pa o pastisseria o ser ajudant de cuina. “Tinc molta traça per fer pa”, presumeix. De fet, ja ha fet les pràctiques a un forn Pa natural de Sabadell, on s’ha sentit molt còmoda. Creu que és treballadora i responsable i té uns objectius a mitjà termini als quals no està disposada a renunciar.

“Sé que la gent ens veu com estranys. Som diferents, però igualment volem treballar. Som bones persones. I quan tingui un treball fix, un que m’agradi, vull estalviar per tenir les meves coses. Vull comprar-me un pis petit, i els mobles, és clar. Vull independitzar-me en un futur”, explica Delgado.

Delgado té por al seu primer dia de feina i a conèixer la gent. “Ho hauré de fer a poc a poc, no els coneixeré a tots el primer dia, clar”, riu. “Però no vull que em jutgin”, acaba.

“Tenim els mateixos drets que tothom”

Daniel Fernández té 20 anys, pateix síndrome de Tourette i Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). És tímid, tot i que no en extrem, i té molt clares les seves prioritats.

“A nosaltres ens costa més. Però tenim els mateixos drets que els altres. Em costa adaptar-me a les coses noves, però quan conec a la gent ja em deixo portar”, assegura.

Està molt il·lusionat perquè ja ha superat les proves mèdiques i les entrevistes i està a punt d’entrar a treballar a Casa Ametller, a Mollet. Les seves expectatives de futur són més aviat a curt termini. “Vull centrar-me en el treball que he de començar. Tinc moltes ganes”, diu. “Però és una cosa nova i penso: ho faré bé o malament?”, conclou.

Foto portada: membres del SIL Taina, aquest dimarts. Autor: David B. 

Comments are closed.