Esther Vivas. Autora de Mama desobedient. Autor: cedit.

Esther Vivas, autora de ‘Mama desobedient’: “un part a casa és igual de segur que a l’hospital”

La periodista Esther Vivas presentarà a Sabadell el seu darrer llibre, Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat, aquest dissabte 6 d’abril. Serà a la llibreria Macondo, a les 12 hores. El llibre intenta trencar amb els mites que han acompanyat el fet de ser mare, i fa una crida a l’alliberament de les dones, que han de viure la maternitat com elles considerin adient.

Mama desobedient tracta amb naturalitat els sentiments de moltes dones front la maternitat, que molt sovint queden silenciats. També les inseguretats front el part, els dubtes en l’alletament o la difícil conciliació familiar i laboral que la societat exigeix a les mares. Tot vist des d’una òptica feminista que ens fa recordar que la maternitat és responsabilitat de tots: mares, pares, societat i Estat. 

Esther Vivas és periodista, màster en sociologia i activista sabadellenca. Ha publicat llibres com El negocio de la comida, Sense por o Planeta indignado. Durant la seva trajectòria professional, ha publicat articles a mitjans com El Periódico o Ets el que menges, i participa tant en tertúlies de televisió com les del Més 324 o Bàsics Betevé, com a radiofòniques, al Matí de Ràdio 4. Després de donar a llum al seu primer fill, va decidir escriure Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat. 

Al llibre parles del rol de la mare abnegada, sacrificada i confinada a l’esfera privada. Darrera d’aquest tipus de maternitat, hi ha una estratègia conscient del patriarcat per controlar la dona?
Sí, la maternitat s’ha utilitzat deliberadament per controlar la dona i la reproducció humana. Al llarg de la història s’ha imposat un ideal de la maternitat conforme la dona o era mare o no era res. I davant d’aquest model va ser contra el qual, als anys 60 i 70, les feministes s’hi van rebel·lar. Perquè, al llarg de la història, la maternitat ha estat utilitzada com un instrument de control del cos de les dones, per controlar tota la mà d’obra que donaven a llum les dones.

Continua passant avui en dia?
Avui, la maternitat és una elecció. S’ha trencat amb aquesta imposició de que ser mare és un destí únic per la dona. Però, igualment, encara, quan una dona no té criatures, se li pregunta moltes vegades per què no en té. Ha de donar explicacions i encara se segueix associant en bona mesura a la maternitat com una responsabilitat exclusivament femenina.

Amb els homes també passa?
Les coses han canviat, però encara queda molta feina a fer. El que cal fer, en bona mesura, és maternitzar la paternitat, assenyalar que ser mare és una responsabilitat de les mares però també dels pares, així com de la societat en general.

També assegures que a la dona se la titlla de fracassada laboralment si no torna a la feina o bé de mala mare si decideix tornar-hi. És possible conciliar una vida laboral plena amb la maternitat?
Bé, és molt difícil. El nostre entorn social i pel que fa al mercat de treball, és hostil a la maternitat. Si ja conciliar la vida personal amb la feina remunerada és complicat, conciliar la maternitat i la criança ho és igual o fins i tot més. A les dones se’ns vol encasellar entre l’ideal de mare abnegada, sacrificada, que es queda a casa cuidant de les criatures, i la mare 100 per cent disponible al mercat de treball. És contra aquests models inassolibles de maternitat contra els quals penso que és necessari rebel·lar-se i desobeir com a mares.

Esther Vivas, l'autora de Mama desobedient. Autor: cedit.
Esther Vivas, l’autora de Mama desobedient. Autor: cedida.

En relació a això, però, al llibre dius que moltes vegades l’ocupació està sobreestimada. Parles de que les feines molt cops són precàries i dius que això no ens farà lliures. Front aquesta situació de precarietat, quina és l’opció per a les dones mares?
Cal aspirar a la plena igualtat en el mercat de treball. Per tant, cal reivindicar un canvi en les polítiques laborals actuals. No només reivindicar-les en clau de gènere, sinó també en clau social. Que el mercat de treball sigui extremadament precari, amb contractes inestables, amb salaris molt baixos, en particular afecta a les dones. Per tant, el que cal canviar és un mercat de treball que sigui favorable a les cures i a la criança. En l’actualitat el que es fa és amollar la criança i la maternitat al mercat de treball, quan hauria de ser al revés, el mercat de treball s’hauria d’amollar a la maternitat, un element clau per la reproducció de la vida.

El gran problema avui és que si tens criatures, encaixar tenir fills i el mercat de treball és molt difícil i hi ha molt poc suport. Com a mares, i com a societat en general, cal reivindicar un canvi en les polítiques laborals i socioeconòmiques, perquè aquestes deixin de ser hostils a la maternitat. Si no, les xifres de natalitat seguiran caient com ho estan fent a dia d’avui.

Hem escoltat mil cops l’argument de que la dona probablement serà mare, agafarà la baixa, i és per això que s’estimen més contractar un home, que no tindrà aquests problemes. Quina responsabilitat tenen els contractants en qüestions de gènere i maternitat?
Hi ha responsabilitats a diferents nivells. A l’àmbit privat, per part de les empreses, que tinguin més en compte la dona. I també una responsabilitat per part de l’Estat i el govern, que no penalitza aquesta discriminació. La desigualtat laboral, pel que fa les dones, no només té a veure amb el fet de ser mare. Pel sol fet de ser dona, hi ha una discriminació que existeix. Per tant, la igualtat no només s’ha de reivindicar en clau de quedar-te embarassada o no, sinó en clau de gènere. Aquesta discriminació va molt més enllà de la nostra maternitat.

Aquesta setmana coneixíem la notícia de que els permisos de paternitat augmentaven de cinc a vuit setmanes. Què et sembla l’equitat a la que es vol aspirar en els permisos laborals?
D’una banda, en la mesura en que avui s’instauren les vuit setmanes de permisos de paternitat, això vol dir que en poc més de tres anys el permís de paternitat ha augmentat un 300 per cent. Ha passat d’una setmana al 2016 a les vuit setmanes en l’actualitat. Això és un pas significatiu, i és positiu perquè cuidar de les criatures és un dret i un deure dels pares. Però el que no podem oblidar és assenyalar que la baixa per maternitat actual és extremadament dèbil, i que si el permís dels pares en poc més de tres anys ha augmentat un 300 per cent, el permís de les mares, des de l’any 1989, des de fa 30 anys, no s’ha mogut ni una coma, ni està previst que augmenti, quan aquest permís de maternitat amb prou feines arriba als quatre mesos, i per tant ni tan sols permet la lactància materna en exclusiva fins als sis mesos com reivindiquen totes les institucions de salut. Per tant, el que és una gran contradicció és reivindicar, com es fa, i ampliar un permís de paternitat sense moure ni un mil·límetre el permís de maternitat.

Al llibre defenses la transferibilitat dels permisos, justament el contrari que demana part del feminisme.
Pel que fa la transferibilitat, jo crec que la demanda d’uns permisos iguals i intransferibles, iguals per llei, que mares i pares cuidin per igual, es facin càrrec per igual, tinguin el mateix temps de baixa per fer-se càrrec de la criatura, afirmar que això acabarà amb les desigualtats laborals, crec que és inexacte. La responsabilitat en la criança, avui, recau en gran mesura en les dones, més enllà d’aquests permisos de paternitat. Qui portarà el nen al metge, qui anirà a les reunions de l’escola, serà la dona. Les necessitats de cura d’un nadó van molt més enllà dels quatre mesos de baixa actuals. I a la vegada, és una ampliació del permís de paternitat que no té en compte a les famílies monoparentals. Només beneficia a aquelles famílies que tenen dos progenitors. Deixa de banda les famílies monomarentals, integrades per mares, que tenen més dificultats econòmiques per tirar endavant la criança.

Expliques que l’alletament amb llet materna no és l’única opció però que, contràriament al que s’ha pensat durant anys, és la més adient, segons les entitats de salut. S’ha de donar teta, i fins i tot és recomanable fer-ho més enllà dels sis mesos. Això és compatible amb que la dona tingui vida més enllà del bebè?
Jo crec que, d’una banda, i com assenyalen les diferents organitzacions de salut, el ministeri de Salut, i l’Organització Mundial de la Salut, i com està demostrat científicament, el millor aliment per un nadó és la llet materna, que està recomanada donar-la en exclusiva fins als sis mesos, edat on es comencen a introduir els aliments sòlids. Aquesta pràctica, que seria la més recomanable, en realitat, quan s’arriba als sis mesos, no és la majoritària, ja que prèviament moltes dones s’han de reincorporar al mercat de treball, perquè els permisos de maternitat només inclouen 16 setmanes. També perquè hi ha tota una sèrie de prejudicis socials en donar la teta, no només en l’àmbit social sinó també en el sanitari. Hi ha tota una sèrie de mites al voltant de la lactància, com si la llet pujarà o si en tindràs prou, que generen inseguretat en les dones, en relació a aquesta pràctica. Pel que fa al personal sanitari, malgrat que cada cop més es promou la lactància materna un cop dones a llum, l’acompanyament més enllà del part acostuma a ser escàs i les dones s’enfronten amb bastantes dificultats en arribar a casa, per rebre un bon assessorament.

Quan es parla de la lactància materna, com la OMS recomana ja no només més enllà dels sis mesos, sinó durant dos anys o més. Quan parlem de lactàncies quan els nens ja no són bebès, estem parlant de lactàncies que ja no volen dir tenir el nen 24 hores enganxat al mugró, sinó que la criatura mama d’una manera més puntual. I la lactància, també, en els diferents períodes en que es dona, aporta beneficis en diferents nivells, físics i emocionals cap al nen. Aquesta lactància materna, durant més temps, també és la que està fortament estigmatitzada per la societat, quan en canvi és molt positiva pel nadó i per la mare.

Les dificultats que pot tenir la mare per conciliar la criança amb la vida personal i laboral, estan al marge de si dones la teta o el biberó. La generació dels meus pares, la generació de dones que van tenir criatures als anys 70, pràcticament totes donaven el biberó, i no crec que estiguessin més alliberades o compartissin més la criança que les generacions actuals. Jo crec que cal dir que ni la teta ni el biberó per sí mateixos ens faran lliures.

El que permet una major igualtat no és que donis la teta o el biberó, sinó que hi hagi un entorn social, personal, familiar, que acompanyi en aquesta criança i que aquesta criança pugui ser compartida més enllà de la mare.

Dius: “es considera que ja no cal un marit per criar”. Penses que criar sola o sol és una bona opció pel nen?
Molts cops quan es parla de mares soles, el concepte en sí mateix té una càrrega negativa, perquè sembla que ser una mare sola per elecció impliqui criar en soledat, quan necessàriament no és així. Tu pots tenir una criatura pel teu compte i tot i això tenir un suport familiar, social i ampli, amb la qual cosa no estàs criant en soledat, afortunadament. Els models familiars han canviat molt, s’ha passat d’una visió molt reaccionària en relació al concepte de família integrada bàsicament per un home i per una dona. Jo crec que el model familiar monoparental o amb famílies formades per parelles del mateix sexe el que fa és enriquir la societat, no al contrari. Enriqueix també l’educació de les criatures.

No obstant, a un capítol expliques: “Si ets dona, sense parella i sense criatures, tens tots els números per ser pobra”. Per què?
El que veiem és que les famílies amb un sol progenitor, amb major mesura són les que tenen més dificultats econòmiques perquè lògicament, una família amb un sol adult al capdavant, en general tindrà menys ingressos que una família que tingui dos adults al capdavant. A la vegada, quan veiem les dades, més del 80 per cent de les famílies amb un sol progenitor, nomenades monoparentals, estan encapçalades per dones. Hauríem de parlar de monomarentalitat. Veiem clarament que aquesta pobresa, de la qual parlem vinculada a les famílies amb un sol progenitor, sobretot afecta més a les dones. En major mesura, a aquelles que tiren endavant per elecció per circumstàncies, una família pel seu compte.

S’estan equivocant les principals corrents feministes quan diuen que la millor opció és no tenir fills?
Penso que aquest discurs ha anat canviant amb el temps. Sí que crec que en els anys 60, 70, quan l’onada feminista es rebel·la contra la maternitat com a imposició, s’hi rebel·la com ha de ser, perquè les mares hem de poder escollir si volem ser mares o no. En aquest rebel·lar-s’hi, en part, es va caure en un cert discurs anti-maternal i anti-reproductiu, que crec que, amb el temps, ha anat canviant. Però sí que en part hi ha un sector de la corrent feminista que segueix associant la maternitat com un llast, com una càrrega, quan en realitat el problema no és la maternitat en sí mateixa, sinó l’ús que n’ha fet el patriarcat com instrument de control cap a la dona. Aleshores, no es tracta de negar l’experiència de ser mare, sinó en tot cas, rebutjar la manera com s’ha imposat. Rebutjar la imposició de la maternitat, que l’ha fet el patriarcat.

Fas referència a un concepte de relatiu nou ús: la violència obstètrica. Avui dia podem confiar amb els professionals dels hospitals? És segur anar a parir a un hospital i pensar que tot anirà bé amb els medicaments i professionals que tenim?
S’han dut a terme millores en el sistema sanitari. Els problema està en que una sèrie de pràctiques que s’haurien d’aplicar en moments puntuals, com una cesària, una episiotomia o un part instrumental, cada cop més s’apliquen per rutina. Això, els professionals consideren que els hi agilitza l’atenció en el part, al marge de les conseqüències negatives que pugui tenir per la dona i el nadó. El problema no és necessàriament l’episiotomia, perquè quan cal, sort que en tenim. El problema ve quan s’apliquen per rutina, que és el que avui, en part, està passant, com assenyalen les xifres. Els percentatges de cesàries i episiotomies, o els parts instrumentals o els induïts, aquí, és molt més elevat que en els països nòrdics i més elevat del que, per exemple, les instàncies de salut consideren raonables.

Tot i així sí que s’han aportat avanços per aconseguir una atenció en el part més respectuosa, però encara queda molt camí a fer. Les millores que s’han aconseguit, en part han sigut fruit del treball que han vingut fent els moviments a favor d’un part respectat, com l’associació El parto es nuestro, a nivell espanyol o Dona Llum, a nivell català. Aquests canvis que s’han introduït en els protocols, en l’atenció al part, no són de compliment obligatori. De tal manera que, en última instància, si el teu part acaba sent més o menys respectat, dependrà de l’hospital i del personal que t’atengui en relació al part.

Front aquesta situació que es dona a molts hospitals, és una bona opció donar a llum a casa?
Jo crec que la dona ha de parir allà on se senti més segura i còmode. Un part a casa és un part igual de segur que un part a l’hospital. Només cal analitzar els percentatges de morts maternes o perinatals que, tant a l’hospital com a casa, són exactament les mateixes. Tot i així, a l’imaginari col·lectiu hi ha aquesta idea que parir a l’hospital serà més segur, perquè associem l’embaràs i el part a una malaltia. Per tant, quant més medicalitzada sigui l’atenció, pensem que serà més segura, quan això no és necessàriament així. De fet, el personal més preparat per acompanyar un part de baix risc, que són la majoria, és una llevadora, no l’obstetre. L’obstetre és el personal preparat per intervenir un part de risc. I la llevadora pot atendre un part tant a casa com a l’hospital. El que cal reivindicar és que el part estigui respectat.

El gran problema que hi ha en aquests moments és que el part a casa no entra per la seguretat social, a diferència d’altres països com Anglaterra i Holanda. El part a casa cal que sigui una opció de part per la sanitat pública, perquè avui o pareixes a l’hospital o afortunadament ara també obren les anomenades cases de part, que bàsicament estan conduïdes per llevadores, que és una altra opció de parts menys medicalitzats. Però el part a casa o t’ho pots pagar pel teu compte o no pots tenir-hi accés, i això genera unes desigualtats amb les que volen i han optat, com és el meu cas, per parir a casa.

Expliques el negoci que hi ha darrera de la maternitat, com per exemple els productes que comercialitzen les gran empreses per neonats, i que molts estan avalades per l’associació espanyola de pediatria. Hi ha algun producte realment necessari que sigui comercialitzat per aquestes empreses?
La llet de fórmula és necessària quan la mare no vol o no pot donar el pit. El problema està quan se’ns diu que la llet de fórmula és igual o fins i tot millor que la materna, quan això està empíricament demostrat que és fals. Tot i que els casos ens el quals no és factible donar el pit perquè no produeix llet, és un percentatge molt baix de mares, es dona en un 2 o 3 per cent de dones. Per tant, quan les dones tenen dificultats per que els hi pugi la llet, o diuen elles mateixes, des d’un punt de vista subjectiu, que els hi falta llet, moltes vegades és perquè els professionals sanitaris han induït una lactància complementària amb biberó que fa que aleshores disminueixi la producció de llet.

Parles de les tetades, una forma de protesta que han utilitzat les mares en diverses ocasions per reivindicar la necessitat de l’alletament dels nadons allà on faci falta. Què n’opines?
Les tetades són accions en que vàries dones donen la teta conjuntament per reivindicar la discriminació que ha patit una dona, perquè a vegades ens trobem que una dona, per donar la teta en una cafeteria, en un bar, o en un museu, se l’ha fet fora del recinte o se l’ha demanat que es tapés. Donar la teta a demanda és un dret i un deure en el sentit que la criatura mama quan té gana, i això no ho pots preveure. Davant d’aquestes discriminacions contra les dones que donen el pit, s’han donat aquest tipus d’accions. Jo crec que les tetades permeten visualitzar aquesta discriminació, però el que també s’ha de d’intentar que aquest tipus d’accions no siguin simplificades per la opinió pública, i senyalar que el missatge de reivindicar la lactància materna va molt més enllà, en el sentit de senyalar les seves virtuts i que aquesta s’ha de poder donar quan i on la dona consideri que és necessari per la criatura.

Vas viure personalment l’experiència de tenir per quedar-te embarassada, i de la situació que es vivia a la sala de la clínica de fertilitat, en que les dones que éreu allà no parlàveu. Què hi ha darrera d’aquest silenci?
En el llibre parlo d’alguns que considero els principals tabús de la maternitat. En general, la maternitat i les seves pràctiques han estat menystingudes, des de l’embaràs, el part, la lactància, però hi ha uns temes que són especialment tabús, com la infertilitat, la depressió postpart o la pèrdua gestacional. Perquè, simbòlicament, suposen el fracàs de la maternitat. Per això considero que és important treure la maternitat i els seus tabús de l’armari, perquè normalitzar-ho és la manera de que les dones ens sentim menys culpables. I pel que fa la infertilitat, en el meu cas, degut a una infertilitat d’origen desconeguda, no em podia quedar embarassada i em vaig sotmetre a diverses tècniques de reproducció assistida.

La infertilitat en general es viu en silenci i amb culpa, perquè la infertilitat en general està associada a la dona, quan en el meu cas, per exemple, era una infertilitat d’origen desconegut. Quan es parla d’infertilitat s’associa a infertilitat femenina, quan això no necessàriament ha de ser així. Les dades diuen que en els últims 40 anys la qualitat del semen ha disminuït a la meitat en els països occidentals. Això és degut a que estem exposats a varis tòxics, a una mala alimentació, a un model de vida que té conseqüències en la fertilitat masculina com també amb la femenina. Per tant, el que hem de senyalar és que vivim en un context social, mediambiental, hostil a la fertilitat humana i a la d’altres espècies d’animals i vegetals. Això ho fèiem avui dia quan la diversitat ramadera i agrícola ha disminuït dràsticament en aquest segle. La solució no està en unes tècniques de reproducció assistida, i per tant en la tecnologia, la solució està en la política. En canviar aquest sistema social i ambiental que és hostil a la maternitat, contrari a la pròpia vida. La infertilitat és una malaltia social. Per tant, cal buscar les causes d’aquesta malaltia, en les condicions mediambientals i socials que la provoquen. Donar solucions tecnològiques té un alt cost econòmic físic i emocional en particular per les dones, i no sempre aplicar-les vol dir que et quedis embarassada.

Com experiència personal, al llibre expliques que et portaves al teu nadó a les conferències i que fins i tot arribaves a donar-li de mamar. Quina cara et posaven quan ho feies?
Quan jo, per temes laborals, portava la criatura amb mi a alguns dels actes o conferències que feia, era un entorn que ja era procliu a portar al nadó. Moltes vegades eren els mateixos organitzadors, sobretot si qui ho organitzava era un col·lectiu de dones, feminista, els qui m’animaven a fer-ho així.

En alguns casos, en comentar que volia portar al meu nadó amb mi, em van dir que millor que no ho fes, per si un cas molestava. Vivim en un context social molt adultocèntric, la nostra mirada sobre la realitat quotidiana és sobre des de la mirada de l’adult. Veiem la criatura com un destorb, quan en realitat no hauria de ser així.

En els casos en que et deien que no, quina era la teva resposta?
Clar, si qui organitzava l’acte i per tant em contractava, em deia que no portés la criatura, doncs la criatura es quedava amb el seu pare. Quan la criatura ja podia alternar la lactància materna amb l’alimentació complementària. En d’altres circumstàncies quan el nadó tenia la teta en exclusiva, me l’havia emportat també a algunes tertúlies que feia a la televisió. I fins que entrava en el plató, la criatura estava amb mi mentre em maquillaven, i després es quedava a càrrec de la meva parella. El que vull dir és que a vegades l’entorn és procliu, però a vegades et pots trobar amb persones a nivell laboral doncs que no ho considerin.

Foto portada: Esther Vivas, autora de Mama desobedient. Autor: cedit.