- Qui es vol independitzar no pot fer-ho per manca d’oportunitats.
- Qui ja ha volat de niu ha de fer mitja volta per escassetat de recursos.
La taxa d’emancipació a Catalunya ha caigut fins al nivell més baix de la història aquest hivern: només el 24 per cent dels joves entre 16 i 29 anys tenen prou recursos per marxar de casa els pares. Els indicadors locals no dibuixen un croquis diferent i, davant d’aquest panorama, hi ha qui relaciona marxar de la ciutat amb tenir un futur millor. El més preocupant d’aquesta situació, però, és el daltabaix que causa en la salut mental dels joves, tant a curt com a mig termini.
Sabadell és un dels 60 municipis catalans amb un mercat d’habitatge tens, és a dir, amb risc d’esgotar els immobles de lloguer a un preu assequible per a la majoria de la població. En números això significa que la mensualitat s’engoleix el 30 per cent dels ingressos habituals de les llars així com de la renda mitjana de les persones menors de 35 anys, o bé que el preu ha crescut tres punts per sobre de l’IPC en els últims cinc anys.
Una sabadellenca de 28 anys, Mar Carné, va començar a independitzar-se aquest agost. El 2016 va acabar el màster i, actualment, està a l’equador d’una segona carrera universitària. Al mateix temps, la jove està treballant d’auxiliar d’anglès en una llar d’infants a Sant Cugat, però amb tot això, encara hi ha despeses que se li resisteixen. Com tants altres, Carné no pot assumir el lloguer d’un pis i, per això, el comparteix amb dues noies més que es troben en la mateixa situació. A més, totes tres reconeixen que preferirien estar en un habitatge més ben equipat, però que tot i dividir les despeses, no s’ho poden permetre perquè se’ls dispara massa el pressupost.
“M’angoixa veure tot el que he estudiat, el molt que treballo i que, tot i això, he de fer mans i mànigues per arribar a finals de mes. Així no veig possible tenir fills ni un habitatge propi; ja no dic en propietat, sinó ni tan sols de lloguer” explica Mar Carné.
La Cristina García és una altra sabadellenca de 25 anys que ha hagut de tornar a casa els pares després de dos anys i mig vivint amb la seva parella. En menys d’un any, García ha treballat en quatre llocs diferents, cap d’ells relacionat amb el que va estudiar i tots extremadament temporals; però a hores d’ara encara no ha pogut recuperar la vida que tenia abans. La inestabilitat laboral no li garanteix la capacitat de pagar una mensualitat “que no baixa dels 750 euros, sense comptar les despeses”, i durant el confinament domiciliari García va esgotar tots els estalvis. En conseqüència, no li ha quedat més remei que tornar a casa els pares.
Trobar una feina estable i amb bones condicions laborals ja era tot un repte abans de la pandèmia, però ara és pràcticament una utopia. Aquest gener, Sabadell ha arribat a la taxa d’atur més alta dels últims cinc anys, amb un increment del 23 per cent respecte al 2019. Les empreses cada cop expedeixen, temporal o definitivament, a més treballadors i, per tant, no en contracten de nous. Les que ho fan, però, acostumen a demanar una experiència mínima en el sector, fet que tanca les portes a tots els joves acabats de graduar. De fet, un altre sabadellenc, en Pau Rovira, assegura estar molt decebut per aquesta contínua pèrdua d’oportunitats:
“He estat enviant currículums durant tres mesos i la majoria d’empreses ni tan sols s’ha dignat a respondre el correu. Encara ara estic buscant feina, però amb menys ganes i esperança” lamenta.
Rovira està cursant l’últim any de Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i tampoc està satisfet amb el sistema educatiu: “A causa de la Covid-19, van reduir places de les assignatures optatives i no he pogut matricular-me en la menció que m’interessava. Aquest any també he hagut de renunciar al TFG [Treball Final de Grau] i deixar-lo pel curs que ve”. En conseqüència, Pau Rovira és un jove amb ganes d’estudiar alhora que de treballar i, de fet, afirma que podria compaginar les dues tasques, però les conjuntures del moment no li’n permeten fer cap de les dues.
A Austràlia, per exemple, la situació és completament diferent. La Maria Ballester és una veïna de La Creu de Barberà que el curs passat va anar d’Erasmus a Sidney. Durant la seva estada a l’estranger, impartia classes de repàs per 35 euros l’hora i cursava quatre assignatures a la Universitat de Macquarie. Les seves companyes de viatge van decidir quedar-se a Oceania perquè hi havia més oportunitats laborals i una major qualitat de vida, però ella va tornar a Sabadell per acabar la carrera de periodisme a la UAB. Actualment, elles estan totalment emancipades i es guanyen bé la vida, mentre que la Maria segueix a casa els pares i treballa a l’acadèmia Big Ben School per menys de 15 euros l’hora, tot i tenir el nivell C2 d’anglès. En vista dels resultats, Ballester es planteja deixar Sabadell per emprendre un nou camí amb més sortides.
“Tinc un contracte de mitja jornada, però no em dóna ni per pagar el lloguer d’un pis compartit. Actualment la situació és molt difícil a tot arreu, però la meva intenció és marxar de la ciutat i començar de nou en un lloc on hi hagi més oportunitats” explica la jove de 23 anys.
Per una banda, els ajuts pels sectors afectats, que són pràcticament tots els que mouen Sabadell, són insuficients i es distribueixen en compta-gotes. Per altra banda, els joves deixen de gaudir dels descomptes, promocions i beques per a la seva formació i desenvolupament professional als 25 anys; just quan volen emancipar-se. Tot plegat projecta la imatge d’un futur extremadament inestable i on la supervivència serà molt difícil. Cristina García admet que quan es va quedar sense feina per tercera vegada en menys d’un any es va veure obligada a recórrer al psicòleg:
“No sabia com afrontar aquesta situació. No tenia ni feina ni estalvis, i per més que busqués feina no trobava res. Quan sortia alguna oferta, les condicions laborals i la remuneració eren extremadament precàries; tant que no em podia permetre ni compartir pis amb dues o tres persones més. Tot plegat em generava una gran sensació d’ofec” lamenta.
Maria Ballester també reconeix que “li falten dits per comptar els amics que necessiten ajuda psicològica des que ha començat la pandèmia” i, de fet, els centres de salut mental asseguren estar desbordats. Daniel Mejías, un professional del centre Giner, situat al centre de Sabadell, alerta que “la pandèmia és una vivència molt difícil de superar emocionalment”. Per una banda, Mejías creu que els joves que han hagut de tornar a casa els pares, com la Cristina García, poden patir una gran frustració i tenir un sentiment de culpa molt agut perquè ho entendran com un retrocés. Per altra banda, els estudiants que ja s’han titulat i volen entrar dins el món laboral experimentaran una frustració diferent, amb molta més impotència, perquè creuran que no han tingut les mateixes oportunitats ni formació que les promocions anteriors, diu el psicòleg. En ambdós casos, el malestar emocional anirà a l’alça, ja que el viuen cada dia. Tot plegat crearà una tendència a l’abandonament: “Després de tant esforç en va, farà que els joves es donin per vençuts fins que la situació no sigui notablement millor” pronostica.
De fet, el portal web per detectar i atendre els problemes mentals dels adolescents, Mind-u, cada cop registra més casos. L’Hospital Parc Taulí va impulsar aquest projecte per donar una resposta a les preocupacions dels joves i, des que ha començat la pandèmia, la seva salut mental cada vegada està pitjor. El motiu és que, com tothom, la joventut també ha de complir amb totes les obligacions, però per contra, no té la possibilitat d’esbargir-se. De mitjana, el portal web registra 1.500 visites al més.
